Com vaig escriure "Fragments de la memòria".

*



Benvolgut lector o lectora,

Potser ets un dels lectors, més aviat escassos, que vas seguint aquest fragments de la memòria. O potser ets en F. Arnau o rnbonet, companys valencians de RC, o M. Victòria Lovaina que no sols em llegeixen sinó que també em comentem, i als quals estic molt agraït. Tant en un cas com en l'altre et vull explicar la gènesi d'aquesta novel·la.

Primer de tot explicar-te que si algú m'hagués vaticinat fa quatre anys que escriuria una novel·la no l'hagués cregut. Diverses vegades a la vida havia intentat escriure i sempre havia fracassat. Fa uns tres anys i escaig em rondaven pel cap uns contes, dos contes exactament, i em vaig decidir a escriure'ls. Un encara està per acabar, amb l'altre vaig guanyar el premi literari del meu barri. Aquest fet em va animar moltíssim i em va portar a dedicar-me, gairebé de forma obsessiva, a escriure. I la veritat és que he tingut força èxit, en aquest temps que porto dedicant-m'hi: dels vint-i-cinc primers contes que he escrit m'han premiat vint, set en premis diversos i tretze en un recull que aviat s'editarà (pren nota benvolgut lector/lectora i espero que el compris aquest Sant Jordi "Tretze històries entre insòlites i fantàstiques", premi Armand Quintana, Edicions de l'Abadia de Montserrat). I, sobretot, he disfrutat escrivint i he descobert una vocació i una necessitat, soterrada, que ara entenc que sempre he tingut.
Com que escriure era una dedicació solitària i encara no coneixia Relats en català em vaig apuntar a un taller municipal d'escriptura creativa de vuit sessions (Barcelona). Després, els que ens ho preníem més seriosament, vam organitzar amb el "profe" (Ricardo) un taller particular que va durar un any i mig, de desembre del 2008 a maig del 2009. En aquest taller vaig aprendre unes quantes coses: a llegir autors que desconeixia, a apreciar formes diverses d'escriptura, a entendre que es pot fer literatura de qualsevol cosa i de qualsevol tema, a reconèixer alguns dels meus errors habituals...

I ja entro en el tema. Quan portàvem un parell de mesos Ricardo ens va proposar d'escriure una novel·la, cadascú la seva. Una novel·la curta. I ens va posar un exemple a imitar: "Las batallas en el desierto" de Jose Emilio Pacheco. Ens proposava que imitéssim l'estructura i la idea. Un ambient, entorn a la infància del personatge narrador, i un únic nus dramàtic. També la llargària, unes 50 pàgines. I així una setmana presentàvem un exercici típic de taller literari i la següent un capítol o fragment de la novel·la. La meva tenia en principi uns dotze capítols curts, unes 60 pàgines. Després es va anar complicant, afegint idees, capítols, successos... fins que quan vaig decidir acabar , aplegar tots els materials i fer la versió definitiva tenia 30 capítols i més de 140 pàgines.
Quinze mesos he tardat en acabar-la. Al principi m'amagava, em semblava que era molta presumpció pretendre escriure una novel·la. Després, quan em trobava més encallat i desmotivat, vaig començar a dir-ho a tothom, fins i tot a anunciar-ho a RC, una forma d'obligar-me a continuar. Perquè la realitat és que m'ha costat molt, potser perquè no tenia les eines, no entenia el que significava construir l'estructura d'una novel·la, que calia mantenir el mateix to i el mateix estil durant tota l'obra. O potser perquè amb els contes disfruto molt i amb la novel·la no. També m'ha costat perquè, com que era un exercici, un deure, em trobava que estava escrivint una cosa que no havia escollit jo (o no havia escollit del tot) i que s'allargava i complicava cada cop més. Però un té una edat i una experiència i tinc clar que a la vida sovint et penedeixes (si més no en el meu cas) d'allò que no fas o no acabes i rarament del que fas malament, sempre que ho intentis amb tota l'ànima. Per això em vaig obligar a acabar, potser una mica agònicament, però em vaig obligar. Un detall: dels quatre autors del taller només jo he acabat la novel·la.
També he de dir que hi ha hagut moments de tot i que alguns dies he entrat de ple en la història, implicant-me en tots els sentits. Per exemple un vespre mentre escrivia em va agafar una angoixa i un patiment terribles pel tràgic destí del Paquillo, em va representar un gran esforç tornar a la realitat i adonar-me que era només un personatge de ficció, i que, a més, l'havia creat jo.
Respecte a la resta concretar que la meitat aproximadament del que explico és autobiogràfic o té a veure amb històries de la meva família o el meu barri, la resta és ficció. També que la part que em va costar més va ser encaixar tots els fragments i que l'obra tingués una certa unitat i continuïtat, tot i que, per la seva concepció original, és volgudament fragmentària. Al final la vaig escurçar, arraconant bastants fragments, i tinc dues versions: una de 100 pàgines i una altra de 120.
També va ser interessant adonar-me de la diferència entre els primers capítols i els darrers: en una mica més d'un any havia fet un salt important i la meva prosa era molt millor que a l'inici. Sé, però, que encara he de millorar molt.

I què més? Vaig acabar la primavera del 2009 i la vaig deixar llegir a diverses persones (algunes d'aquí RC), amb valoracions no sempre coincidents. La vaig enviar al concurs de Calldetenes, junt amb un recull de contes i van preferir el recull. Ara la publico per capítols aquí, però no renuncio a que participi en algun altre concurs.

I per acabar un prec: vull crítiques, penso que l'única manera de millorar és adonar-te del que fas malament i per això les crítiques (concretes o generals, racionals o emocionals...) són molt valuoses.

Gràcies, benvolgut lector, benvolguda lectora, si has arribat fins aquí, espero que em segueixis llegint i t'agrairé les crítiques que em vulguis fer.

Lluís