El secret de l'oncle Enric. Fragments de la memòria .18.

A l'oncle Enric a vegades li deien Batista.
-Pare, com és que unes vegades li dieu Enric a l'oncle i altres vegades Batista?
-Potser ens confonem.
-Confoneu Enric amb Batista? Va papa, explica-m'ho, de veritat.
-Ja t'ho explicaré quan siguis gran.
Era un altre dels secrets de família, aquest cop de la banda del meu pare. Vaig acudir altre cop al meu germà però aquest no en sabia res.
-Potser no es van posar d'acord en posar-li el nom a l'hora de batejar-lo, a vegades passa.
Si hagués estat així, pensava jo, el pare m'ho hauria explicat sense problemes.
L'oncle Enric/Batista bevia molt encara que els metges li havien prohibit. Un dia va patir un accident laboral, li va quedar una cama atrapada sota una màquina. El van haver d'operar d'urgències i va estar molt mesos ingressat:
-Hi ha hagut un bon embolic a l'hospital. A la dona se li ha ocorregut dir que es deia Batista i després ha hagut de rectificar.
El fetge, castigat primer per l'alcohol i després pels medicaments que va haver de prendre, no va aguantar i al cap d'un parell d'anys l'oncle va morir de cirrosi.
-Però com se li ha de dir al funeral?
-Si ha viscut com a Enric tant de temps que li diguin així, no ve d'una vegada.
Es van ficar pel mig la tia Rosario i la tia Vicenta que, com sempre, garlaven i garlaven i ho volien manegar tot:
-A l'església li haurien de dir Batista, segur que és pecat enterrar una persona amb un nom fals.
-A veure si per culpa dels noms la vídua encara perd la pensió.
Encara que tot això ho xiuxiuejaven entre ells jo m'assabentava de tot.
Al final li van explicar tot al capellà i aquests els va assegurar que a Déu no li preocupaven els noms, només les ànimes. Per si de cas tots els papers de la defunció els van fer amb el nom d'Enric.
El pare, passat el funeral, no va tenir més remei que explicar-m'ho tot:
-L'oncle Batista, el que sempre hem anomenat Enric, tenia un germà més gran que sí que es deia així, Enric. Aquest, l'Enric de veritat, era un noi molt assenyat i complidor mentre el Batista era un tronera, sempre de festa i amb poques ganes de treballar. Quan va passar tot allò del 18 de juliol va sortir al carrer i anava tot el dia amunt i avall amb el fusell en bandolera en cotxes pintats CNT-FAI. Després tots dos germans van ser cridats per anar al front. Per alguna influència que tenia la família van aconseguir d'anar junts, a la mateixa companyia. Els pares van quedar més tranquils tot pensant que l'Enric aconseguiria que el Batista no es fiqués en embolics. Però al cap de poc van arribar notícies del front: en l'ofensiva per Lleida l'Enric havia desaparegut i el Batista havia mort.
Al cap d'unes setmanes i per intervenció de la Creu Roja la família s'assabentà que l'Enric, el que suposaven que era l'Enric, estava viu i havia caigut presoner.
De seguida que va caure el front d'Aragó i els franquistes ocuparen Catalunya, la mare el va anar a visitar al camp de presoners. Allà, quan va aparèixer, va tenir un ensurt de mort; va veure aparèixer el seu fill petit pel qual feia mesos que portava dol. Mentre estava mig desmaiada, el fill abraçant-la, va sentir que li murmurava a cau d'orella: "mare no em delateu, em faig passar per l'Enric, si no aquests encara em pelaran". La bona dona es va anar recuperant, tothom al camp ho va trobar natural: l'emoció d'una mare que ha perdut un fill i que es retroba amb el fill supervivent.
Quan els van deixar sols, ella ja més tranquil·la, el Batista li ho va explicar amb calma. Les tropes republicanes retrocedien i les franquistes avançaven sense aturador. En un poblet la companyia dels dos germans es va veure encerclada i després d'un tiroteig en el qual va morir el germà gran tota la resta van caure presoners.
-No podia fer altra cosa, mare, li asseguro.
-Explica-m'ho tot, fill, no et preocupis.
-Ens van portar a un camp provisional, per classificar-nos ens van dir. Ens van posar en una cua, fins arribar a una taula on hi havia uns de la Falange amb tot de caixes i arxius, la quinta columna havia fet bé la feina. Calia parar-se davant la taula, dir el nom, la graduació, donar la documentació i contestar a les preguntes que ens feien. Al xicot que anava davant meu li van preguntar si s'havia afiliat a algun partit o sindicat. Ell va assegurar que no. Van treure una llista on constava que era de les joventuts comunistes. Allà mateix davant de tots els que esperàvem a la fila, li van donar una pallissa terrible i se'l van emportar al penal. Els que anaven allà eren jutjats pel tribunal militar, la majoria han acabat amb condemnes a mort.
-No podia fer altra cosa -repetia el pobre noi- portava a sobre la cartera de l'Enric, em vaig fer passar per ell i quan vaig poder em vaig desempallegar dels meus papers.
I així va ser com el germà petit, el Batista, es va convertir en l'Enric. Tota la família es va conxorxar per no dir res; els veïns i coneguts, quan va tornar al cap d'uns mesos del camp de concentració, prim i estregat, es van empassar l'engany. Els dos germans de sempre que s'assemblaven molt. I si algú se'n va adonar mai no va dir res.
Aquesta és la història tal com me la va explicar el pare. Al final em va dir:
-Crec que mai es va perdonar que el seu germà morís i que ell li prengués el nom, per això bevia tant.