El camí de la vida

L'Agnès recolza l'esquena a la butaca, amb els ulls cansats. Somniant, mira el carrer.

Hi veu una nena petita, de no més de cinc anyets. Té una nina als braços, gran..., bé, una pepona! La sacseja d'una banda a l'altra i li explica amb convenciment la intenció que té per organitzar el joc que ha pensat fer a partir d'ara i en el que per descomptat també hi entra ella, per això és la seva amiga i la seva companya en tot.

La nena va creixent, la seva amiga no l'abandona per res. Ara ja és una noieta molt bonica i plena de pretendents!

Hi ha un noi que certament "li fa patxoca" i ell també demostra molt d'interès per ella. Es prometen i al cap d'un parell d'anys es casen i passen junts tota una vida.

L'Agnès es tomba i fixa la mirada a la seva pepona, l'amiga de sempre amb qui ho ha compartit tot. Li ha explicat les seves alegries, les seves penes i mai li ha fallat, la pepona sempre se l'ha escoltat pacientment, fins i tot a ella li ha semblat veure-li diferents expressions, segons l'explicació que li anava fent.

-Me'n vaig amiga meva, aquest cop no pots venir, he de marxar tota sola.
-Que què m'espera en el camí?
-No ho sé amiga meva, ho he d'anar a descobrir!

Torna a girar el cap, li costa veure el carrer. Tot es torna nebulós... se li tanquen els ulls, ja ha emprés el camí!

Si és que allà on és li permet veure la pepona, hi descobriria una cara de tristesa que mai li havia vist fins ara!