LA VEU DE LA INNOCÈNCIA

En Pol es mira la mare. Està asseguda amb la seva germaneta a la falda, donant-li el pit. Només fa 15 dies que veu sovint aquesta imatge, els que porta al món la Núria. Fins llavors havia sigut el rei de la família, ara haurà de compartir "el tron" amb aquella princesa: la seva germaneta.
La mare se'l mira somrient, ell li torna el somriure, tot mirant la petita. Encara li ve de nou veure la nena. Se li fa estrany! Quan tanca els ulls, encara li sembla veure la panxa creixent de la mare, és com si sentís el seu tacte quan ella, amorosament, li agafava la mà i se la posava a sobre, tot dient-li:
- Fixa't Pol, a poc a poc es va formant aquesta personeta que ens augmentarà la família. Tots ens l'estimarem molt i per a tu, apart de ser la teva germaneta, també serà la teva companya i amiga!
Quan la mare li deia això, ell s'enfadava i gens convençut li responia:
- Mare, jo ja tinc 5 anys, quasi 6! I furiós seguia barrinant:
- Tot i que serà la meva germana, no serà la meva companya ni la meva amiga, serà una nena petita que el més segur és que em donarà la pallissa plorant, cridant i quan camini, també desendreçant tot el que trobi, sense cap contemplació per l'ordre que hauré fet a la meva habitació, com li està passant a en Jan des que va néixer la Mireia
La reacció d'en Pol la intranquil•litzava. De moment veia al nen poc disposat a rebre bé la seva germana, tot i que confiava que potser canviaria en el moment que veiés la nena. En Pol no era egoista, ni molt menys, però mai s'havia trobat en una situació com aquella. S'adonava que hauria de compartir el que era seu i això no entrava en els seus costums.
La mare, pensativa, decidí seguir com fins ara. Procuraria anar mentalitzant el nen pel futur ja immediat que s'acostava, fent-li participar en tot el que tenia a veure amb l'arribada de la nena, tant en la transformació física pròpia d'ella, com en la compra de tots els articles que s'havien de preparar. Anaren junts a buscar el llitet, encarregar el cotxet, deixant que fos ell el que l'escollís, comprar la robeta necessària pel moment del naixement i altres coses que se li anaven ocurrent.
Durant tot el procés, el seu home, també estava preocupat. Tant per l'una com per l'altre, aquella situació era totalment nova, quan va néixer en Pol va ser molt diferent, no hi havia "l'ombra" de cap germà!
Va estar totalment d'acord amb el comportament a seguir per la seva dona, fins i tot va pensar que seria interessant anar amb al nen a comprar un peluix al seu gust, i que fos ell l'encarregat de regalar-l'hi a la seva germana quan nasqués!
Van anar passant els dies i arribà el moment esperat, va néixer la nena! Els pares estaven a la expectativa de la reacció d'en Pol.
Els va sorprendre veure el posat i la cara del nen des del primer moment. Va mirar fixament la petita quan la seva mare la hi va presentar. Semblava sorprès, com si no s'esperés veure el que li ensenyaven!
El pare li va dir:
- Li vols fer un petonet?
En Pol se'l va mirar uns moments i després va anar corrents a buscar l'osset que li havia comprat. Tornà a córrer cap a la nena i volent-li fer agafar, s'hi acostà i li va fer un petonet.
La mare se'l mirà una mica emocionada, igual que el pare i li preguntà:
- Que et sembla la Núria Pol, és maca? Voldràs jugar amb ella quan sigui una mica més gran?
- Sí mare, contestà en Pol. Hauré d'esperar que creixi. Ara sembla una nina i em fa por trencar-la!
Es sentia confús, no sabia ben bé què era el que li passava. Abans que nasqués, no volia ni sentir a parlar que tindria una germaneta, li semblava que seria una càrrega, que la seva vida canviaria molt, tot ho veia fosc i malament, però ara que la veia allà, a la falda de la mare, tan petitona, el seu pensament havia canviat.
- Pot ser que me l'estimi? - pensava, i mig convençut es deia - No veig que em faci cap nosa, m'agrada mirar-la i fer-li petonets. Com és que abans tenia aquells pensaments tan desagradables? - no ho entenc! Mirant la Núria seguia pensant i és deia:
- Parlaré amb en Jan, a lo millor també li passa el mateix que a mi amb la Mireia i no m'ho ha dit, no sé, jo potser ho veig diferent, a mi m'agrada que sigui aquí la Núria!
La mare, al veure'l tan pensatiu li digué:
- Que et sembla Pol, té gana, eh, la nena? - si segueix així es farà gran de seguida!
En Pol, veu que la nena posa la maneta sobre el pit de la seva mare, com si volgués que encara sortís més llet. I li diu:
- Mare, jo també feia el mateix que la Núria quan mamava? - també et posava la mà al pit?
Ella, somrient li contestà:
- I tant, i sempre tenies gana, per això t'has anat fent tan gran!
Ell somreia satisfet i de seguida preguntava:
- Et puc ajudar en alguna cosa. mare?
Li agradava sentir-se útil i ajudar a cuidar la nena. Vigilava que estigués tapadeta, li feia companyia quan la mare anava a buscar un bolquer o una peça de roba o alguna altre coseta. Confiava en ell i això el feia sentir orgullós i important, PER ALGUNA COSA ERA EL SEU GERMÀ GRAN!
S'anava acostant Nadal i la mare va pensar que havia arribat el moment de muntar el Pessebre plegats. Li va proposar fer-ho aquella mateixa tarda. En Pol hi va estar d'acord i molt content va anar a buscar les figuretes endreçades com cada any, esperant retornar a aquestes dates.
El lloc on el situaven era gran i a l'abast del nen, així en podia gaudir sempre que li anava bé, fos mirant-lo o fins i tot movent alguna figura.
La mare va fer el muntatge de l'estructura, muntanyes, pont, riu, petita esplanada pels pastors i l'Anunciació i per fi va col•locar cerimoniosament l'Establia. Li va dir que com que ja era més gran, li deixava posar les figures al seu gust i ja li ensenyaria quan el donés per acabat.
En Pol, content, les va anar posant. Com cada any, va situar el bou, la mula, Sant Josep i la Mare de Déu, però en el moment d'anar a posar al Nen Jesús, se'n va anar a buscar un mocadoret de butxaca de la seva mare, el va abrigar bé i el va deixar al bressol.
Després, va anar escollint les figuretes que portaven menjar, els ous, les gallines, la fruita, el pa, els xaiets també els va posar ben a prop de la Mare de Déu i de Sant Josep. Se'l va mirar i va decidir acostar també als pastors que portaven llenya perquè fessin una bona foguera i es poguessin escalfar. Va muntar l'Anunciació, no gaire lluny tampoc i va posar els dos àngels, el que anava allà i el de l'Establia.
S'adonà de que li faltava col•locar les figuretes de les rentadores, tant la que estava agenollada al costat del riu com la que hi anava portant la roba. Després de mirar-les molt, va decidir no posar-les i les va tornar a endreçar. Per fi, va posar l'Estrella i va situar als tres Reis, procurant que no estiguessin gaire lluny.
Es va separar una mica i se'l va repassar bé. Va quedar satisfet i va cridar a la mare i al pare perquè el veiessin demanant que també portessin la Núria perquè sabés que volia dir Pessebre i així podria fer-lo amb ella l'any que ve!
S'hi van acostar i sorpresos en veure com havia situat les figuretes, el pare li preguntà:
- Pol, com és que les has posat així, totes juntes quasi bé a l'Establia?
I la mare hi afegí:
- I perquè has tapat el Nen Jesús?
- I on són les rentadores? - no hi ha ningú al riu!, afegí el pare.
En Pol se'ls mirà molt seriós i pensatiu, però molt convençut els digué:
- Mare, el Nen Jesús anava massa despullat i tenia fred, li he posat una manteta com fem a la Núria i la Mare de Déu, necessita menjar bé per poder-li donar bona lleteta. També és el que fas tu quan li dónes a ella i quan me la donaves a mi. Com molt bé dius, per això estic tan fort!
Seguí parlant i hi afegí:
- De vegades sento per la tele com diuen que lluny d'aquí hi ha moltes mames que passen gana i no poden donar res als seus nens i també passen molt fred i no tenen mantetes per abrigar-los. D'altres es mullen molt i l'aigua és molt freda, per això no hi he posat a les pastoretes que renten.
Davant la sorpresa del comentari, el pare li va dir:
- I tu creus que amb el teu Pessebre ajudaràs les mames a poder estar com cal, sense passar ni gana, ni fred, ni es mullaran?
En Pol, molt seriós va respondre:
- Pare, no és que el meu Pessebre ho aconsegueixi per sí sol, però hi ha l'Àngel de l'Establia i també el de l'Anunciació i sobretot els Reis. Tots plegats són Màgics, crec que alguna cosa faran!
El pare i la mare es van quedar sense paraules! El van abraçar amb la Núria inclosa. No sabien què dir-li, el que sí sabien és que havia parlat LA VEU DE LA INNOCÈNCIA!
Gemma Matas

14 novembre 2016


En aquest conte he volgut plasmar una mica la realitat del món actual.
Els pares, els avis i podríem dir la família en pes, com més desgràcies sentim, més volem embolcallar els nostres petits. Conscientment o inconscientment, ens fa tanta por que fóssim nosaltres els que haguéssim de viure aquest malson, que els protegim amb totes les nostres forces.
Però els nens, encara que potser ni ens n’adonem, també escolten, i a la seva manera segueixen el dia a dia del món en què vivim i es van fent càrrec que tot no són flors i violes, ni tothom té la sort de poder viure bé, no passant gana ni fred i tenint qualsevol joguina que desitgin.

AQUEST ÉS EL MISATGE QUE VULL TRANSMETRE!