el bany

Després d'un dia tan esgotador, de passar set i calor, el primer que vaig fer en arribar a casa va ser saludar els pares i germans i tot seguit preparar-me un bon bany, amb tots els ingredients: l'aigua ben calenta, l'escuma, les sals i l'ànec. Aquell dia havíem anat a la muntanya amb l'escola i ens vam cansar molt. Quin bany més oportú! Després m'hi vaig capbussar i dins de l'aigua vaig jugar a pronunciar paraules. En vaig dir una que em va fer riure molt perquè sonava raríssima i vaig empassar-me uns quants glops d'aigua. Amb l'ànec vam jugar a fet amagar. Després de molt buscar, perquè l'aigua estava tèrbola, me'l vaig trobar ben agafat al tap del desaigua: "que n'ets d'entremaliat!" li vaig dir tornant a empassar-me una mica d'aigua. Ja no tenia set ni calor.

De sobte vaig adonar-me que m'estava quedant sense aire als pulmons de manera que vaig decidir sortir a la superfície, però uns segons abans d'emergir vaig veure les sals que lluïen allà al fons. Semblaven veritablement un tresor de preu incalculable. Fent un últim esforç me'n vaig endur un bon grapat a terra ferma per a celebrar amb l'ànec aquella troballa.

A la superfície tot era meravellós. La brisa m'assecava la cara, la platja estava deserta, i els pins de la costa brillaven amb el sol intens del migdia. "L'agost a la costa és així" vaig dir-li a l'ànec. Un cop estirat sobre la fina sorra blanca de la platja vaig tancar els ulls per recordar la meva infància quan em capbussava dins la banyera i creia que vivia una extraordinària aventura enmig del mar. Que bé que s'estava allà a la sorra. Sentia les onades petar contra les pedres i aquell encant pensava que duraria tota la vida. La meva infància havia passat tan ràpida, com un segon en la meva vida. Per un moment vaig pensar que si m'adormia, encara que fos un segon, la meva maduresa també quedaria enrera.

Vaig obrir els ulls i aquella dona em va dir: ja s'ha pres la medicació? - Què li havia de dir jo, doncs que sí. Però, és clar, les infermeres joves creuen que quan un es fa gran i està estès sobre un llit sense poder bellugar-se, s'oblida de tot, fins i tot de la medicació. Gràcies a Déu que no m'oblido fàcilment de res, i ara voldria està estès sobre la platja com fa anys, enlloc d'estar estès en aquest llit que fa olor d'hospital. Ara m'ha vingut son; quan un es fa gran li ve son de seguida.
Darrera meu, sentia els metges enraonar baixet. "Això s'acaba" deia l'infermera a un metge. Llavors em vaig mirar l'ànec que tenia sobre la tauleta de nit, un ànec que havia tingut de joguina des de molt petit, i que sempre m'havia acompanyat. Per un moment em va semblar que parlava.
No tanquis els ulls- em deia.
Perquè?- vaig demanar-li.
Deixa'm dir-te una última cosa abans que surtis de l'hospital, abans que tot s'hagi acabat.
Què, què? - vaig preguntar-li neguitós.
Ho has aconseguit, felicitats!