Dubte

Un relat de: OhCapità

És per això dona que jo t'escric
amb els pensaments més dolços de la meva ànima
perquè en la meva cort hi ha una ombra
que ennegreix la meva ment

És per això dona, que el meu dolor vola tan alt
com si fóra un còndor, i d'això em queixo
perquè ningú escolta el meu plor
i per això pateix el meu cor

I tu que m'il·lumines amb el teu somriure i alegria
no arribes a comprendre res de mi
perquè no et fixes, perquè no m'escoltes

I un dia vaig entreobrir la finestra del meu pensament
i una llum en ella va penetrar,
una imatge en ella es va reflectir
i va inundar el meu endormiscat cor

Era ella!

I el seu somriure dolç em deia
-Seguix-me i trobaràs el meu amor-
però, així i tot,
jo encisat per llum tan bella
vaig veure passar una tempesta, ...,
i vaig canviar de parèixer.

Comentaris

  • Quan raó i sentiment no van alhora...[Ofensiu]
    brideshead | 05-07-2005

    Fantàstic aquest dubte, perquè arriba fins al final del poema, i no sembla haver estat resolt.... Vas canviar de parer.... ella? o l'altra ella?

    Té una certa similitud amb "Puc estimar-vos?"... al menys en el contingut, reflecteix, una vegada més, aquest neguit que expresses per no saber triar, per no poder triar, perquè cada un dels amors us dóna sensacions diferents, emocions a les que no podeu renunciar.

    Melangiós i, alhora, visceral... m'agrada, capità!

    PD. No sé com el vaig poder passar per alt....

    Un petó mariner!

  • em recorda...[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 26-05-2005

    Em recorda, aquest poema, a com he arribat a vegades a estimar...no, més que estimar a desitjar ,un somni, una imatge, "quelcom" que jo he creat partint d'algú real. Però finalment, no és qui jo creia. Tant és què m'ho faci veure.

    Quan el tinc al meu abast, m'adono que no és el que vull.

    És un poema bonic. Me'l puc endur cap els meus preferits...?

    Petons des del despatx gris.

  • La "clau": Una tempesta[Ofensiu]
    kispar fidu | 14-04-2005

    Quan sembla que ho tenim tant clar, i quan per fi veiem la llum que ens obra el pas... llavors, apareix la tempesta que ho enfosqueix tot i ens fa veure les coses d'una altra manera...

    "i d'això em queixo
    perquè ningú escolta el meu plor
    i per això pateix el meu cor"
    M'agrada molt aquest vers, ningú m'escolta, ningú sent el meu cor... i jo pateixo... vull ser escoltat! Vull que sentis els meus plors...

    Molt bé!

  • La Tempesta...[Ofensiu]
    Maragda | 31-12-2004 | Valoració: 10

    era la por al rebuig? O tal vegada tenies por que no fos qui t'esperaves? De vegades tenim tendència a sublimar les persones i ens sentim defallir per a elles quan es fa palesa la seva orbetat en quant a nosaltres, fent-nos sentir inexistents, invisibles... I de vegades també ens cau la bena dels ulls i ens fem clarividents veient aquell ídol menys lluent, amb la pàtina polsosa de l'ombra ennuvolada que sembla, sobtadament, projectar-se-li al damunt, i ens envaeix el dubte per la pèrdua d'encant...
    El teu poema és d'una bellesa indescriptible. M'ha fascinat sobretot la frase que diu:"el meu dolor vola tan alt com si fora un còndor..." Colpidores i expansives onades de sofriment...
    Gràcies pels comentaris!

  • NO HO DUBTIS![Ofensiu]
    Capdelin | 29-12-2004 | Valoració: 9

    no era ELLA... o sí...? ara em fas dubtar...
    si de veritat era ELLA... em cago en la tempesta de Déu! que et va fer canviar de "PARÉIXER" ( m´agrada aquesta paraula )
    saps què... potser era una SIRENA... o no... m´has fet tornar un cagadubtes!
    que tinguis un bon any OH REI! que siguis collonudament feliç, que segueixis estant tan inspirat... i que ELLA t´atrapi... o no?
    m´he tornat un enorme INTERROGANT!

l´Autor

Foto de perfil de OhCapità

OhCapità

52 Relats

563 Comentaris

93512 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Descans
Albiro a la llunyania
una terra ben plena
amb trossets de tu,
que m'acompanyin,
i endolceixin sens fi
aquesta ànima perduda.