DUBROVNIC

DUBROVNIC

Hi ha divendres que sense voler-ho, semblen diumenge. Li fas el joc a la mandra i et lleves mes tard, donant temps a les neurones perquè recuperin un ordre natural mai prou ben establert. Tanques els ulls al sol insolent que et penetra les parpelles fins a rebotar a la paret posterior del crani. Sents el ressò cavernós de l’impacta subtil impregnant cada molècula del teu cos indolent. I saps que t’has de llevar.

Quan surto al carrer el sol es ben amunt. Ja son mes de les deu i faig cara de diumenge. No tinc cap pressa. Les meves neurones tampoc. A poc mes de dos-cents metres m’espera una ciutat emmurallada plena d'edificis centenaris i pedres gastades que vol que li conegui els recons i n’olori els carrers. Que li escolti el batec, que senti com respira a l’ombra dels carrerons i a la solana de les muralles. Hi ha una ciutat per descobrir, moltes lloses per trepitjar. El que no hi ha es pressa.

La gent va amunt i avall, tot es ple de persones, atrafegades unes i vagaroses les altres. Els de fora i els de dins. Els que venen a gastar i els que els esperen oferint-los motius i temptacions perquè no s’hi pensin.
La terrassa del Club Nàutic sembla un lloc adient per emprendre la meva resurrecció. Trio una taula arran del muret des d’on puc observar el mar. Les onades son a tocar. La fresa de l’aigua en el seu anar i venir infinit m’ajuda a reconciliar-me amb el mon.
Un cafè i un “croissant”. Es l’esmorzar per la mala consciencia.
En el fons, molt en el fons, a les profunditats mes abstruses del meu alentit enteniment, hi ha una minsa volva de culpa per no haver sortit a córrer. Faré un esforç per superar-ho. Crec que me’n sortiré.

La felicitat camina sola amb les mans a les butxaques, arrossega una mica els peus i no té cap pressa. S’atura als aparadors, es mira els monuments encuriosida i deixa que la mirada es passegi pels detalls, gaudeixi de les formes copsant la magnitud de l’edifici, l’expressió de l’estàtua. Tant se val l’autor. Frueix de l’obra que en queda. Escolta el ressò musical de les naus eclesials, observa els colors dels vitralls. Les llums incertes dels racons obacs als carrers mes amagats. Els arbres dels patis arcans, les portes trencades de fusta podrida, la ferralla que els turistes mai veuran. La roba estesa sargida massa vegades. La malesa que envaeix els jardins decadents, deixats de la ma de deu. Les terrasses plenes de gent. Les cares de vacances, les cares de feina. La felicitat tomba pel mercat i s’omple de colors, i d’olors. I de sons, de veus, de formes i de sabors. Es deixa portar per la curiositat, pel batec constant de la ciutat singular. Puja mil escales per descobrir un pati, per trobar un punt de vista. Per mirar. Mirar, mirar.. Omplir-se els ulls de taulades vermelles, de formidables torres de pedra, de muralles majestuoses aixecades amb sang. De les terrassetes extramurs, que gaudeixen els mes avisats.

Passejo una estona pel port vell, i tafanejo les botiguetes mentre el sol fa de les seves amb la meva clepsa. M’endinso entre els edificis cercant l’ombra dels carrers estrets. A l’aquari tot es quietud i l’atmosfera refrescant. Les peixeres son plenes de criatures esmunyedisses que fan la delícia dels nens. La llum de les naus voltades que alberguen l’aquari es tènue, destaquen els colors de les diferents especies per les llumetes que hi ha a cada vitrina. Es un plaer quedar-se observant els moviments dels peixos. Es mouen amb una placidesa que s’encomana. Alguns amb certa elegància, tot i l’expressió babaua de qui no sembla conscient de res, mes enllà del fet d'obrir la boca de tant en tant. Penso que es un viure estrany el seu. Camino a tot el llarg d’una nau buida de gent i mig a les fosques. Sembla un túnel abandonat, ressonen les passes com en una església. Sento el cos fluix i relaxat, experimento una solitud estranyament agradable malgrat la presencia silent i la mirada estúpida dels peixos.
La calor de fora es nomes un record.

Passo una bona estona assegut al pedrís de la font d’Onofrio al principi d’Stradum. He caminat força sense ni adonar-me’n. Passejant es fan quilometres impensats. Miro la gent que transita amunt i avall. Observo els peus que trepitgen davant meu. Es tot un mon. Milers de petjades alienes a tot, sense destí conegut. Peus cofois amb xancles de marca. Passes que es creuen sense adonar-se’n. Peus descalços, peus torturats per sabates infernals, peus bonics i delicats. Peus bruts. Cames llargues i elegants, pantalons de baixos estripats, turmells tatuats. Peus que s’arrosseguen indolents, cames atrafegades amb pantalons planxats. Peus presoners de sabates formals. Passes que fugen, d’altres que tornen. Peus anònims que no deixen petja.

Sense que ningú se n’adoni, la tarda allarga les ombres sobre les lloses de la ciutat de pedra. Jo, feliç, travesso la muralla per la porta de Pile i segueixo el meu camí.