dos amics

Si no hagués estat un somni, aquell pobre hauria tingut la seva almoina. Va ser un somni profund i emotiu. No sempre somnies amb gent indigent. Aquest cop, després de sortir de casa del meu amic, a les fosques perquè ja era tard, em vaig creuar amb un home pobre, pobre. Era tant pobre que no tenia ni l'esma de demanar. La seva cara ho deia tot.

Així és que abans que passés de llarg li vaig dir: "aturi's, senyor!" Vaig buscar amb afany a les butxaques dels pantalons, a les butxaques de la jaqueta, a les butxaques de la camisa... però res de res. No duia ni un cèntim. Jo estava entristit i nerviós, i això va fer que em desvetllés d'aquell somni molt exaltat. Estava suant. "Quina pena!" vaig pensar "amb les ganes que tenia d'ajudar-lo".

A l'esmorzar, els pares em van veure entristit i vaig haver de confessar el meu somni. Tots dos reien, però el pare, que era molt llest em va suggerir: "aquesta nit, Josep, abans de ficar-te al llit, agafes un cèntim i te'l fiques a la butxaca de la camisa del pijama i si torna a aparèixer el pobre del somni li fas arribar la teva almoina".

La mare encara va riure més, i per evitar que jo pensés que s'ho prenia de broma, es va tapar la boca amb el seu mocador i va marxar de la cuina. Em vaig mirar el pare com agraint-li aquella ocurrència i em vaig passar el dissabte esperant que tornés a arribar la foscor de la nit. Volia anar-me'n al llit.

L'Andreu va sortir del caixer automàtic on sovint passava la nit, amb el desig de trobar alguna cosa de menjar en els dipòsits d'escombraries del barri. Es va endinsar per un carrer fosc i estret; eren d'aquells que li agradaven perquè no hi sovintejaven els vianants i podia treballar tranquil. Duia quatre parracs, bruts i suats. Vivia d'allò que arreplegava i de la bona voluntat de la gent.

De sobte, sense advertir-ho amb temps, va veure davant d'ell un noi que li va dir: "aturi's senyor!" Feia temps que a l'Andreu ningú no se li adreçava amb tant de respecte. Això el va deixar sorprès i no va fugir. "No tingui por", va dir el jove, "ahir, volia haver-li donat alguna cosa però no duia res a les butxaques. Però avui he vingut preparat, sap?"

L'Andreu estava cada cop més perplex i va veure amb curiositat com el jove buscava alguna cosa a la butxaca de la camisa. Era estrany, però a l'Andreu li semblava que aquell jove anava vestit amb camisa de pijama. Suaument el jove va aproximar la seva mà dreta amb el puny tancat cap a la mà dreta de l'Andreu i aquest va estendre els dits esperant veure què cauria de la mà del jove.

En aquell instant l'Andreu es va despertar de sobte amb la inquietud per conèixer el final d'aquell somni inacabat. Aquell dia, era diumenge i l'Andreu aniria a Missa amb el seu millor amic, el Josep. Tots dos solien xerrar llargues estones els diumenges.

Es van trobar, venien per camins diferents, a pocs metres de l'església, i amb un gest de les mans es van saludar. Aquell dia, tots dos van furgar a la butxaca dels pantalons per treure una almoina.

Amb un somriure als llavis, tots dos van allargar la mà al pobre que sempre demanava una caritat a la Missa d'onze tots els diumenges.