DIVENDRES

Vull sentir la llibertat, vull aconseguir la plenitud completa. Vull traspassar el següent nivell. Vull connectar amb el món. La meva veu esta escrita a les parets, cada nit camino sol pels carrers per trobar un espai en blanc, per poder enganxar un tros del meu cos. Al final quan deixi de tenir cos, aconseguiré trobar la meva anima. Serà llavors quan conegui el que em deia el meu mestre: Has de buscar-la dins teu. Tenia raó, abans pensava que la meva solució estava a fora, buscava l’energia de les plantes, m’acostava als petits llacs, escoltava el vol dels ocells, i a les nits les converses de les granotes em desvetllaven. Un dia caminant tothom em mirava i qui s’atrevia em preguntava si podia donar-li un tros de vida, un tros de mi. Abans era egoista i no volia donar res. Ara ja no em fan la mateixa pregunta, senzillament regalo les claus de les seves portes.
No tinc ni ordre ni sentit, ara segueixo el camí que em ve marcat per les senyals, que la anit abans en somnis he col•locat jo mateix. Estic en una situació que no havia experimentat abans, estic bastant perdut, però m’agrada. Els viatges que realitzo inconnexes, però planers. Els que realitzo ara no els havia aconseguit mai a realitzar ni amb l’ajuda dels núvols. Els núvols ara són els mateixos però tenen un gust i un sabor diferent, els hi he canviat al nom. Al matí quan em desperto trec les pedres que poso sobre el meu llit, per evitar de sortir volant, quan les orenetes intenten arrossegar el meu llit cap amunt. Sempre he tingut enveja de les orenetes, les úniques que estan més a prop del cel. Son elles les que construeixen els núvols, són elles les que envien els missatges que estan dins les ampolles. Encara no m’atreveixo parlar amb les orenetes. Tinc por que em diguin la veritat, que em diguin que el meu cos ja ha deixat d’existir i que tan sols em queda el cor del meu cervell. En un futur deixaré d’estimar les parets, ja no seran capaces de poder-me tancar en una sala fosca.
Ara estic cansat de construir finestres i fer obertures a les parets, a les persones, als quadres que estan penjats als museus dels cors trencats. Quan sigui gran vull inventar la goma per enganxar tots els trossos de pagines perdudes que he anat recollint al llarg de la meva vida. I llavors ja em posaran el nom d’escriptor, quan encara estic esperant que algú m’ensenyi a llegir.
Però bé, ja començo a tenir ganes de continuar endavant pel laberint que el meu mestre em va deixar com a herència. Ja em va dir que el meu propòsit en aquesta vida era entendre el que hi havia escrit en els quaderns de tapa blava, els tinc guardats al lavabo per mantenir l’escalfor de la l’aigua de la dutxa. Cada divendres em dutxo, i em netejo per dins i per fora.
Es per tot això que m’agraden els divendres.