Diumenge d'estudiant

Escoltes el soroll d’una maleta i et saps perfectament la història. El tren que l’ha precedit, el metro de després. La maleta va carregada de roba neta, coca de la iaia i tres llibres que esperava llegir el xic de cabells rossos que l’arrastra. Arriba a casa i amb presses ho descarrega tot al seu lloc, col·loca el menjar a la nevera, la roba interior al caixó. La seua companya arriba uns minuts després. Xarren del que han fet eixe cap de setmana, dels exàmens que encara els falten, de la cervesa que es faran eixe dijous. Just després es clava dins l’habitació i allí es perd amb els apunts al davant entre els desitjos d’allò que eixe cap de setmana, ja passat, tampoc no ha fet. Però, demà serà un altre dia. Demà s’oblidarà, ho deixarà estar. Les rialles que haurien compartit les trobarà a faltar anys, molts anys, després. Quan ja no parle amb ella, quan ja no escolte les seues històries, quan només tinga unes fotos. I se’n penedirà, a mitges. Només a mitges. T’enganyen. Et diuen que hi ha temps per a tot, que podràs fer tot allò que vulgues, tot allò que et proposes i no, no és cert. No hi ha temps per a tot. Si estàs estudiant no estàs follant. Si estàs sol no estàs amb els amics. Si decideixes no eixir, eixa nit de festa ja no torna. Si tens parella no estàs solter. Si no li demanes ballar no ballaràs mai amb ella. Alça el cap de sobte i veu el cel rosa que eixa vesprada posa fi al dia. L’ha vist gràcies que ha alçat el cap, sense motiu. Si no, eixe cel hauria passat mut per la seua vida i mai l’haguera pogut contemplar. No, no t’ho diuen. No et diuen que si no alces el cap, si no et mous, les coses no arriben. Pitjor: no et conten que les coses no arriben mai a fer-se reals. Si no haguera vist el cel, no haguera existit a la seua vida. Podria ja vell enyorar paisatges emmarcats per cels imaginaris, enyorar allò que mai ha vist, allò que no ha tingut. Però seria va, inútil. No vol viure així, no vol ser eixe home major insípid. Vol tenir un cabàs d’errors dels que penedir-se si cal. Vol ballar, plorar, riure. I de fet, ho fa. Ell encara no ho sap, però ho farà. L’endemà, per fi, no s’oblidarà, no ho deixarà estar. L’endemà deixarà el llibre a un costat i marxarà a fer allò que realment vol fer. L’endemà es gitarà molt tard, amb la panxa buida però molt content. Amb el cap de nou ple de pardals, ple de somriures, de plans. L’endemà decidirà ser qui és. Viure com vol, i s’adonarà de com de fàcil és, de com de fàcil ha sigut deixar tantes i tantes pors enrere. Un diumenge d’hivern al pis conversant amb ell mateix. Un diumenge feliç i tendre, un diumenge volant per records, seus i prestats. Un diumenge d’estudiant.