A la sisena planta

Tota la ciutat es va reduir durant uns minuts a unes mans sobre un teclat. Absolutament i sorprenentment ballant. Es movien ràpides i àgils acompanyades per un cos prim i massa jove. Ja no hi havia llums de neó, ni homes amb camisa blanca i pantaló negre. De sobte, eixes notes. Unes notes que molts estius enrere l’havien feta plorar llargues hores en el llit de dalt d’una llitera. Un llit col·locat al mig de l’habitació. La seua habitació aleshores. Quan deixà de ser-ho?
Eixes notes ara li feren nàixer un somriure. Un somriure madur. Un somriure vell potser. Aquella gran ciutat no era la que ell havia conquerit caminant sobre un fràgil i oscil·lant cable. Però estava plena de gratacels i gent de negocis. Igual que la d’ell, la d’ella era una ciutat que, si la miraves des de dalt, no et cabia tota als ulls. La boira anava a poc a poc menjant-se els edificis i uns quants gratacels.
Estranyament des de la primera vegada que havia escoltat eixes notes li havia semblat que parlaven el seu idioma. Un idioma íntim i secret. Un idioma que no entén d’escriptura alfabètica o sil·làbica. Tota ella ballava per dins. I fins i tot una miqueta per fora, despertant ràpides mirades curioses d’altres inquilins momentanis d’aquella sisena planta d’un centre comercial.
Ho va sentir com un regal, un regal dolç de la vida. Eixa inesperada troballa d’unes notes particulars. No sap ni mai sabrà si hi ha un perquè de totes les coses, si hi ha un camí marcat, un fil roig que ens uneix amb aquells a qui hem de trobar. Però de vegades li agrada pensar que eixos dolços regals que instantàniament et dóna la vida són la seua manera de fer-te l’ullet perquè recordes perquè camines.