Diari de Frankfurt

Paquets i paquets de galletes amagats en un armari inexistent; reunions espontànies de voltors rondant els fems que no has pensat a treure; escales de fusta que no s'acaben i que fan tornar sorda la nit, en arribar a casa; ventiladors que mos salven la vida durant la fosca; la cervesa de la meva vida; l'animaló restaurat al parc; un arc de sant Martí als teus ulls sempre vius; moltes fotos per si qualcuna surt bé; una tal cuqui... Però no, he de començar per ordre, en el moment de patinar per damunt el ciment de la pista i abraçar amb les avarques el senyor Furt.

És divendres. Faves tendres.

Llisca el cilindre ornamentat d'ales barates sobre l'inacabable ciment gris omnipresent en el dia assenyalat, blau de cel i groc de sol, sense niguls malintencionats ni aigües verticals. Ja he arribat, estimada, ara vénc. Agaf un mercedes i dorm més d'una hora, despertant de tant en tant per intoxicar-me de verds diferents als meus però igualment agradables i digerir qualque galleta: no pots sortir de sa Roqueta sense el paquet de supervivència, ho has de tenir clar. Uns ulls indis en forma d'al·lota seuen quasi al meu costat, llepolies per a la vista.

A la fi el carro aparca a l'estació. En Frank m'espera silenciós, amb les mans plenes d'una calor que mai havia vist en aquests indrets. I no hi té res a veure que els meus peus eren verges en terres alemanyes. Les meves primeres paraules són per al conductor del desset: cerc el dotze. A l'aturada no hi ha ombra, i la màquina de bitllets no en ven, només me dóna un paper, massa petit per emparar tot el Sol. Potser no sé llegir la llengua que aquella unió de ferros me mostra, qui sap si qualcuna d'aquelles concatenacions me ven una ombrel·la.

El dotze me passeja durant més de deu aturades pel centre de la ciutat. És verda, ampla, oberta, amb un respecte per les dues rodes que no havia vist abans. Carrils especials per a les bicicletes, respecte dels conductors més poderosos cap a elles. Sobretot respecte. I educació. Se respira. Allà. A ca teva. Tampoc no en són els reis, però qualcú s'hauria de plantejar aprendre'n una mica.

Baix del tramvia davant el bar restaurant Claro. No, no fan tapes, és un restaurant persa. Ella arriba damunt la seva bicicleta nova, amb foc al vent, somrient. Mos abraçam dues o tres vegades, potser mil tres-centes setze, així és la benvinguda. Com sempre, fa tard, però diu que m'havia enviat un missatge: havia d'anar a correus. Diumenge vendrem al restaurant, que fan un bufet boníssim a baix preu. Ara anam a casa.

L'ambient fa olor d'ella, al seu xalet de deu metres. Teles a les parets i els prestatges, recordant un altre continent no tan llunyà, una columna amb fotos de gent propera, un cossiol invertit ple de lletres i dibuixos que un dia serví de casc. L'habitació és menuda, però ben aprofitada: l'entrada on te descalces, el vestidor amb la roba penjada, la sala d'estar i la cambra de repòs amb un llit doble i un armari, un menjador i una cuina amb la seva gelera, els seus fogons i el seu rebost, les vistes a través de la finestra tacada de vaca... què més vols? El bany i el trast? Hi són, però a fora, que aquí ja no hi cap res més.

Ella viu a un quart sense ascensor, jo ara també. Les escales grinyolen davall les nostres sabates, tant si és de dia com si és de nit, faci calor o molta calor. A la planta baixa hi ha un psicòleg, crec; al primer un paraigües i una estora avorrida que saluda; al segon només estores, també sense gràcia (o Grècia!); al tercer l'estora somriu i mostra les mans, també hi ha un paraigües; al quart ja hi som. Potser no és aquest l'ordre correcte dels pisos, però això no ho sabreu mai. Els veïnats del pis són un tailandès i un xinès que mai no coneixeré ni tan sols mitjançant una d'aquelles estúpides escenes en què tu surts de la dutxa i l'altre entra amb els calçons mig abaixats per a evacuar. Que fi m'ha sortit això...

Converses i actualitzacions de programari se succeeixen fins a l'hora de sopar. Està guapa amb els cabells encesos. Guapa ja ho és, jo sempre ho dic, però així ho està encara més. El sopar és a un turc on una alemanya mos pren per guiris. Quina una! El variat de patés i demés és impressionant, i pregam perquè s'oblidin del xot que també hem demanat, però no tenim sort. Tot va regat amb la primera hefe weissen (o com s'escrigui) de la meva existència (no s'adjunta foto). De darreria prenem bicicleta. Per pair, més que res.

La primera sortida nocturna és plena de desconeguts, que a poc a poc vaig transformant en gent propera. La torre de Babel també s'instal·la en aquesta ciutat, i l'anglès s'imposa sense discussió, com és habitual. Els camps de cereals que havia vist durant el dia queden justificats amb els litres de pixum amb sabonera i suat de guiri que mos anam fotent. La nit la passam acalorats, amb la finestra inútilment oberta i un ventilador controlant els nostres moviments. Te puja una preciosa sargantana pel costat, la més guapa sobre el fons més guapo, fa ganes d'acaronar. L'antifaç només apareix a la matinada, discretament i silent.

Dissabte migdia (els dissabtes no tenen dematí, ja ho sabeu) voltam pel mercat de segona mà, aferrat al riu. Hi trobam tot el que necessitam, i hi compram la meitat dels articles. Finalment, pagam només una carxofa per a la dutxa i un fantàstic bloc de paper reciclat amb foto de regal. Dinam a un restaurant tailandès la mar de bo. Amb un plat dinam tots dos, acompanyant el sòlid d'una saborosa i refrescant llimonada pseudocasolana. La calor és insuportable, i l'aigua clara i sense gas no abunda. Les pedalades estan a l'ordre del dia, amunt i avall per tota la ciutat. L'horabaixa passejam tranquil·lament pel centre, pels voltants del centre i pels voltants de les voltes d'un riu de color verd plàncton. Hi ha temps per anar al locutori a mirar el correu i fer qualque telefonada, fins que és l'hora d'anar a tastar el shisha de cireres i el te amb menta. Per sort en algun moment plou, i refresca una mica. La bauxa de la nit la passam entre camaleons que no volen ballar, i després d'un cocktail, sexuat damunt la platja i inesperadament erm d'alcohol, muntam la nostra particular festa a la mallorquina dins la discoteca. Sí, ells mos miren, però nosaltres ho passam bé. Com si fóssim a la plaça.

Diumenge toca el promès dinar al persa. Hi anam amb la boca oberta i el paladar receptiu. Però no, avui no han obert! Quina decepció, hauré de tornar. El següent objectiu és, simplement, dinar. Després de trescar mitja ciutat i de fer suar les bicicletes, mos decidim per dinar a l'estil local: carn amb patates. La senyora que tenim a la taula del costat mos xerra i dóna conversa. Jo guany un campionat de somriures forçats, ella aconsegueix seguir la conversa. El millor arriba al final, quan mos repartim una bomba ben dolça, després d'haver engolit quilos de carn i patata. Mel!

Cap al vespre anam al parc, lloc de reunió habitual entre els companys. Jocs malabars, cartes, pilotes de futbol, ordinadors creant música i llengües diverses convivint en perfecta sintonia. Sopam a casa i anam a veure una pel·lícula a ca uns companys. L'endemà mos retrobarem al parc per dinar, serà el meu comiat. Hi anirem amb el dinar fet, pasta al pesto especialitat de la cuinera, i dinarem sols perquè tothom farà tard. Així i tot, anirà arribant la gent, i tendrem temps de fer una partideta de cartes. Finalment, haurem d'agafar les bicicletes per darrera vegada i tornar al xalet. Furtivament, i amb moltes presses, mos direm adéu, ni tan sols tendré temps per recordar-te que t'estim, per agrair-te l'hospitalitat i les carícies mudes, per fer-te explícit que he passat uns dies fantàstics i que només que te giris ja tornaré enyorar-te. Un cap de setmana deshidratadament genial.

El dotze me torna a l'estació i el mercedes al cilindre. Durant el trajecte seu devora jo una rossa alemanya, de les més guapes que he vist aquests dies. Li oferesc galletes, però les refusa. Pomot, no sap què se perd. A l'aeroport les més guapes són dues lesbianes que seuen al meu davant. A poc d'entrar a l'avió els components d'una secta alliberadora comencen a fer cua, fet que arrossega tot el passatge a una certa incertesa, perquè no és clar que la cua s'hagi de fer allà on l'han començat. Jo esper assegut, escrivint al meu quadern nou. Ja obriran.