Deu segons

Un relat de: Urepel
Deu segons de glòria. Això en vaig obtenir. Això i una mirada diferent a totes les que m’havia fet fins aleshores. Amb aquell parell d’ullassos oberts escrutant la meva expressió, sospesant la veracitat o no del que li havia confessat. Intentava descobrir tots els quès i perquès i coms i quants que li arribaven ara seguides i de cop com sagetes i l’obligaven a enderrocar les que fins aleshores eren fermes defenses que contra mi tenia. Intentava desemmascarar en les meves paraules la possibilitat de l’engany o la ironia, el sarcasme o el cinisme degollant d’aquell qui mai s’ha pres res seriosament... Però no li deixava opció al dubte: era cert.
Fou el millor que vaig fer, perquè ho havia de fer. Almenys havia aconseguit la seva atenció deu segons, deu segons sencers de Marta per a mi sol. Ja no volia parlar dels seus Marcs, Lluïsos, Antonios i demés pretendents. Em tocava contraatacar sense cap perspectiva futura assegurada. Un home que estimi més enllà de l’amistat, només té una carta per jugar-se, i jo me la vaig jugar. Aquell “t’estimo” havia mort d’una tacada tot allò que ens unia i compartíem fins llavors. Res tornaria a ser el mateix perquè res és igual quan un diu el que pensa en realitat, quan deixa de ser el pallasso divertit o el confident assenyat i posa damunt la taula el que realment sent. Era un “t’estimo” que anhelava més, que esperava ser tingut en consideració. Potser no ajudava, però era sincer. Res és més difícil que dir “t’estimo”, però arriba el moment en que el més difícil és no dir-ho.

I allà estàvem tots dos: immersos en deu segons eterns, en un bucle temporal. Al nostre voltant tothom havia deixat de fumar i d’empassar cervesa o combinats, de parlar i cridar i divertir-se o plànyer-se. Aquella refotuda paraula havia aconseguit aturar el temps al nostre voltant. Tot el moviment i física del pub s’havia glaçat. Podríem haver tocat les ones de llum o tallar l’espessa boira blavosa si no ens haguéssim estat observant l’un a l’altra, allà quiets. Jo esperava una resposta, ella pensava en la resposta que mai s’havia plantejat caldria donar-me. Només hi quedava un microcosmos de dues simples cèl·lules cara a cara allà. Érem una bombolla que esclataria deu segons més tard amb nosaltres encara a dins, amb inesperats resultats. Al pub, al poble, al món, tan sols dues persones vives: la Marta i jo, la Marta sabent la veritat, jo esperant la veritat. I jo em notava a la fi al seu interior, empès en el corrent dels seus capil·lars per cada bombeig del seu cor. Havia aconseguit saltar amb una simple paraula apostrofada totes les regles silencioses, la llei del no esmentat, l’indesitjable mur que sempre havia estat allà. I ara, jo, el sabotejador, l’intrús, l’anarquista, era l’única cosa viva a la que ella es veia obligada a prestar atenció durant deu segons. Era l’emergència a la que dirigir aquella mirada i atenció momentània, aquell anàlisi, aquell contrapès a la balança dels seus sentiments que acabaria per emetre un judici tard o d’hora. Havia aconseguit crear un parèntesi.
I no només a mi em fuetejaven un ramell de dubtes. També a ella, perquè mai li vaig insinuar res i mai li vaig donar pistes d’allò que sentia i pretenia. No és fàcil encaixar un “t’estimo”, i menys encara d’aquell o aquella de qui no t’ho esperes.

Ensorrats de sobte els pilars en els que es subjectava respecte a mi, desorientada, no li fou fàcil d’encaixar el maleït verb, perquè provenia del seu confident de sempre, d’aquell al que ella es referia com “el seu millor amic”. ¿Què seria, què pensaria, què passaria rere aquella mirada fixa en mi, rere aquella mà obturant la sortida precipitada i potser incoherent dels seus sentiments? No era el resultat final l’important, eren aquells deu segons de glòria i silenci i sinceritat. Els millors. Ara ja se sabia tot, i era això el més important: deixar-te d’enganyar, deixar d’enganyar, ser sincer.
Durant deu segons, fos quin fos el final, vaig veure dibuixat al seus ulls que em prenia seriosament i que dubtava, que a la fi em posava a una balança on mai m’havia col·locat, ocupant un espai on mai s’havia plantejat jo podia encaixar. La sentia sentint, la notava barallar-se amb la possibilitat d’odiar-me, saltar-me als braços o matar-me. Final obert o tancat, així eren els finals. Deu segons, deu segons que em van permetre que ella pensés en mi ja no com un amic separat per una trinxera o un mur, sinó com alguna cosa més. Ja sabeu: una aposta ferma, una esperança de futur que acceptar o refusar, un home, a fi de comptes, amb alguna cosa que de debò palpitava al seu interior. Ja no un consol, sinó una forma diferent d’abraçar i besar, de confiar i compartir, de viure i morir. Maleïts o no, què més dóna. Foren deu segons de glòria.

Comentaris

  • Testimoni[Ofensiu]
    Unaquimera | 31-12-2010 | Valoració: 10

    Continuo escalant, tal com et vaig dir que faria, els darrers relats que has publicat... i arribo fins aquest testimoni de vida, de canvi, de sentiment, de metamorfosi, d’emoció, de sinceritat, de risc, de glòria.

    Un relat ben curiós, ja que es pren cinc minuts per a descriure deu segons que són, en realitat, un parèntesi entre el passat i el futur, quelcom semblant a una porta oberta a l’esdevenir.
    Oberta, a més, de cop, sense avís ni demora, un cop donat el pas de travessar-la.
    I oferint a qui la observa tot un ventall de possibilitats... que, realment, no són el més important, ja que l’essència resideix en aquest lapsus breu de temps que constitueix una experiència inoblidable, d'aquelles que deixen marca.

    Abans de què passi més temps i acabi l’any, t’envio una abraçada llaaargaaa,
    Unaquimera

  • Felicitats![Ofensiu]
    Columba Palumbus | 16-12-2010

    Holaaa!

    primer de tot, moltes gràcies pels teus comentaris, han significat molt. Sempre és un plaer que algú et digui que li agrada el que fas, però encara és millor quan veus que aquest algú ha captat el que intentaves transmetre, que ha volgut anar més enllà, amb la mateixa intenció amb la qual escrius. És cert que cadascú interpreta a la seva manera, i és un goig conèixer els punts de vista dels altres. Te n'adones del gran poder que realment té la paraula.

    Pel que fa a "Deu Segons"... m'he sorprès molt gratament. És una història que podrien ser moltes històries, potser no és res fora del normal (o si, no tothom és capaç de dir aquest t'estimo) però la clau del relat està en com està exposada. Començo a descobrir la teva capacitat de desxifrar amb paraules sentiments molt complexes, saps descriure amb claredad mirades, gestos, escenes, i això té un gran mèrit. Fas ús de comparacions i adjectius amb una plasticitat sorprenent. Et felicito!!

l´Autor

Foto de perfil de Urepel

Urepel

82 Relats

89 Comentaris

65770 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Maresme, 21/3/81.

"Vull viure sense idealisme i sense ètica. Però no sóc lliure. Sóc incapaç de destruïr". Anaïs Nin.

"Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Deixeu-lo que segueixi la música que sent, per lluny que sigui i tingui el ritme que tingui". Thoreau.

http://www.youtube.com/watch?v=KkF1kwwXdec