Desesperat

Obro els ulls i veig imatges borroses de caps. Hi ha gent que m’està mirant. Puc reconèixer a diferents persones. Entre ells, hi ha: La Katherine, en Thomas, la subdirectora i alguna que altre alumne que no puc reconèixer. A mesura que tanco i obro els ulls ho veig tot més clar. Estossego una mica i en Thomas m’alça el cap amb la ma mentre em subjecten de l’esquena.
- Està bé professor?
- James?- pregunta la Katherine
Respiro varies vegades i, encara una mica cansat, vocalitzo:
- A on és? Què m’ha passat?
- Què dius James!?- crida en Thomas- és que ets imbècil!? No et queda ni una neurona en aquest minúscul cervell d’aranya! És que no veus que podries haver mort?! Per què volies fer-te el valent, eh? – crida ell mentre em va donant cops al braç
Jo, faig ganyotes amb el front, una mica marejat.
- A on és!?- crido intentant-me aixecar amb l’ajuda d’una alumne
- James has de reposar, has olorat massa fum!
- Deixeu-me! És que no ho enteneu!- crido jo sense gaires forces.- És allà ella! Encara és allà!
M’aixeco d’un sol cop i em deixo anar de totes aquelles mans. No em puc creure el que estan veient els meus ulls. La residència ja no està encesa en flames. L’habitació que s’estava cremant ja està apagada i ha tornat a la normalitat. Veig cotxes de bombers i el director signant papers amb ells. Els alumnes estan més tranquils i sembla que el pànic ja ha passat. Miro entre les alumnes i no puc trobar a l’Agnès. Em preocupo i m’apropo a un grup de noies:
- Escolteu, sabeu a on és l’Agnès?
- Quina Agnès?- pregunta una d’elles
- L’Agnès, aquella noia del cabell arrissat...aquella alumne
Se’m queden totes mirant estranyades.
- Què diu professor?
- Deixa’l, està cansat, ha olorat massa fum- li xiuxiueja la seva amiga a l’orella
Faig cara d’ estranyat i m’aguanto als genolls per a no caure.
Què és el que està passant? A on carai és l’Agnès? Per què no entenen de qui els hi estic parlant? A on és la Maryssa?