Descobrint-me

"El somriure tornà als llavis preparat per a un objectiu oblidat: ser feliç." M'agrada aquesta manera de veure les coses, positiva i mirant al futur "

Directe, sincer, culpidor. A vegades crec que no sabem gaudir en absolut del que és la vida. Crec que fins i tot a vegades ni recordem que estem ben vius.

P.D. Moltes gràcies pels teus comentaris. Per cert, et confirmo encara que potser no calia, que sí, era el Bracafè.

què valenta!
les crostes de soledat van anar caient...
En tots el teus relats i poemes utilitzes unes metàfores senzilles, precioses, i sobretot entenedores. Ets transparent.
Els relats que m'atrapen mel's llegeixo una i altra vegada, no cansen i hi veig nous missatges. Com el del cafè que t'acabo de comentar! Ja me'l sabia i al comentar-lo m'he quedat curta...Penso que vas més enllà del plaer del cafè...
somia amb els angelets...

descobrint que ja no l'etimes. Que ja no pots seguir estimant-lo. Seguir fent-te mal... Descobrint que necessites agafar un altre camí...

(uops, estic descobrint que no tinc el dia de comentar avui...!)

que vagi bé!
Gemm@

Que maco Anagie, és ben be així. Que tinguis un bon viatge i em deixis acompanyar-te a estone.

has sabut dir amb les paraules precises moltes coses que sovint costen d'expressar.
L'alleugiment que de vegades suposa escoltar un no t'estimo, encara que pugui semblar el contrari. I aquesta manera en què la soledat s'instaura pels racons i es fa la millor companya.
I tot, per acabar-ho, com no ! (i per sort!) amb un crit a favor d'un nou dia.

M'ha agradat, breu i concís, amb les paraules perfectes per expressar molts sentiments condensats que comencen a escapar i a iniciar un nou viatge.

Un petó!

Leela

Un altre trontollar com dius.......
una lluna trista, un caminet que fas i del que encertes parlar. Hi ha romaní i farigola en les paraules que deixes anar,
i sol i pluja
i perfum de gemec.

Per cert gracies pel teu comentari, m'ha agradat el seu bategar.

Que siguis molt feliç
una forta abraçada Angie.

escoltant la veu del teu cor. Reeixint de la solitud, obrint finestres, deixant entrar la llum.
Retrobar-se amb un mateix és el començament del més valent i esperançador camí.

M'ha impressionat la força d'aquestes paraules que van agafant embranzida i s'afileren amb decisió.

Molts petons Angie!

llegir prosa
et desitge molta sort
gràcies per les teves paraules

...a tu mateixa hi tribaràs totes les immenses possibilitats de reeixir davant dels digustos, les dificultats del teu camí. És fantàstic el tractament que fas d'una situació que no per ser quotidiana deixa de fer-nos mal.
M'ha agradat molt, Angie.
Un petonet.

M'agrada com descrius l'alegria de viure després d'un adéu i la solitud que vé a visitar-te a casa i s'instal.la com un hoste incòmode i no desitjat. És un relat curt però molt sintètic d'una situació que suposo que tots més o menys hem patit. I és que el que accepta viure accepta patir. Sóm nàufrags d'un vaixell luxós que ha patit una tempesta i hem estat abandonats a l'illa de la vida, sense menjar, sense vesits, nus com varem vindre al món, enfrontats a tota mena de perills.
El plaer ha estat meu al llegir-te. Jo tampoc et coneixia. Hi ha tanta gent per aquí que m'agradaria tenir set vides com els gats per poder desxcobrir a tothom. Moltes gràcies pel teu regal de Reis. Rep una abraçada.

la personificació que fas de la soledat:

"arribava la soledat obrint finestres sense permís, seient-se còmoda al sofà, prenent possessió del propi refugi."

Angie, vaig a descobrir-te poc a poc!!

has aconseguit que l'estora voladora funcionés; me n'alegro molt, de veritat.
Respecte al relat és fantàstic. En poques paraules aconsegueixes definir els sentiments d'un viatge molt llarg. Felicitats.

una bona forma de recomençar. Positiu. Sempre endavant si es pot, si et deixen, si et deixes. Que la motxilla de la teva protagonista es torni a omplir, aquest cop de sorpreses, veritats i de tot allò que la faci sentir viva.

amb la tristesa del moment i amb l'alegria del somriure d'ara.
M'ha tocat ben endins, escrit d'una tendresa i realitat crua, i acceptada, un pas més del llarg camí....