Demano perdó

...una lectura ràpida d'alguns dels teus poemes. I mira per on, aquells que menys comentaris tenen són aquells que més m'agraden. Seré estrany!
Aquest escrit, aquesta mescla de prosa/poema/poema en prosa, per exemple, és un dels que m'han arribat ben endins. I ho dic seriosament, sense cap ironia, amb tot el pes dels meus anys. És redó, sencer, autèntic. Sense jugar massa amb el llenguatge, ens trasportes a un món personal -però molt 'universal'- de l'animal humà. Allà on es reflexa tota la humanitat de l'ésser 'que camina a dues potes' i que pensa
Enhorabona, xicona! Has encertat! Diana completa! Deu punts!
Salut i rebolica!

i s'ha fet i refet a si mateix del no res enten el teu poema, així el consider
també és cert que som adults quan ens podem perdonar i podem perdonar als altres

Caram, Brideshead! M'has emocionat, noia! M'he sentit tan identificada! Perquè el que planteges, deixant a banda el tema de la necessitat de demanar perdó per sentir-se una mica més còmode amb un mateix (i no ho dic per tu, ho dic per mi mateixa), és una terrible dualitat que existeix amb força i ràbia avui en dia.

Som molts i moltes, els qui ens adonem de les injustícies, els qui després d'una època d'un cert decaïment, reaccionem conscients que en realitat potser no tenim motius per deixar-nos endur per la tristesa. D'aquest aspecte en fas una detallada descripció poètica carregada d'encís.

Saps què?

Jo també demano perdó. Per tot el que tu has esmentat en el teu poema, però voldria afegir un darrer punt: demano perdó per no haver-te llegit i comentat abans aquest relat.

Un petó. Perdó: molts!

LLIBRE

en el darrer paràgraf, jo penso igual: podria fer tot això, però no ho faig. El que sí penso és que, tots els que tenen problemes més greus, si un dia se'ls arregla la vida, acabaran patint per coses qüotidianes, perquè és llei de vida i perquè hem de progressar i només progresarem lluitant i només lluitarem si tenim desitjos que no s'acompleixen.
És fàcil llegir-te, fas poemes i relats curtets i tan plens de sentiments que puc entendre.

Glòria

Personalment crec que no hem de demanar perdó per la vida que portem, sempre i quan siguem sincer amb nosaltres mateixos i amb la societat. Ens hem de sentir afortunats per poder tenir la vida que tenim, però sense oblidar mai als més desafavorits...
Esta molt bé que de tant en tant reflexionem sobre temes com aquest.

M'ha agradat el teu text, doncs és un tema rar, el que toques. Rar, en el sentit que no llegeixo últimament relats que parlin d'això (ni n'escric). I crec que, parlant per tu, evidentment, també parles per molts dels que estem aquí (almenys per mi).
Com deia un conegut i barroer grup punk (Eskorbuto): el que treballa s'oblida de l'aturat, i el lliure s'oblida del près...
Per desgràcia sol ser llei de vida, doncs no crec que individualment puguéssim canviar molta cosa (sí una mica); però crec que col·lectivament (amb el vot, però també amb el crit massiu i unànime, queixant-nos i tornant el poder a qui realment el té: el poble) sí que podríem evitar aquestes desigualtats. Perquè el preu d'estar millor que els altres, a qui li toca, el paga car... Exemple, Madrid 11-M.
Ámb tot això em refereixo a que hem d'intentar que els governs dels països comencin a mostrar seny per prevenir les desigualtats de tot tipus, al seu territori i al món en general.
Sona a utopia, ho reconec. Però per a mi, les utopies serveixen per intentar fer-les realitat...
M'ha agradat molt! Fa pensar... en coses que massa sovint oblidem.

Alguns comentaristes ja han dit que massa poc sovint, tots tenim algun gest d'humilitat. No de compassió o magnanimitat. És diferent. És humiliat. És sentir-se o veure's afortunat (realment ho som per moltes coses) i és demanar perdó. Penses, com molt bé has exposat en aquest poema, en l'altra cara de la moneda. I veus que molts no tenen tot el que tu tens.
Per cert, afegeixo que em sembla raonable el comentari de neret. Egoista? Tots ho som i, francament, se'n pot ser molt, molt més. La lluita només pot arribar fins allà on podem
Salutacions a tots

Vicenç

jo també estic d'acord que molts cops no valorem el que tenim, fins que ho trobem a faltar, és clar. I, per la mateixa raó, no ens adonem que hi ha gent que està molt pitjor que nosaltres.

De tota manera sempre que em poso a pensar sobre això acabo arribant a la conclusió, potser perquè és la més fàcil i un xic egoista, que intentant ser feliç i fer feliç als que t'envolten, estàs aportant el teu gra de sorra per a que el món funcioni. Podràs fer coses puntuals per intentar arreglar el que ja està espatllat, però els canvis més profunds, i realment necessaris els hem de començar en nosaltres mateixos, i de retruc, en la nostra societat...

ui com m'embolico.... quan parlo de temes d'aquests és quan realment trobo en falta no saber escriure bé!

Doncs això, que m'ha agradat i m'ha fet pensar, ja no demanaria més!

Ei, ja veus que compleixo els compromisos.
He lllegit tots els teus relats.

Veig que ara que has recobrat les ganes de viure, te n'adones que el món no és com voldries.

No has de demanar perdò, però, perquè et sents viva i feliç. Només el fet de dir-nos-ho, i de dir-ho tant bé, ja és un pas endavant per millorar el món.

No cal donar caritat per ser bo. Només cal ser-ho. I això es nota.