Demà t'ho explico, que tinc son

Un relat de: M.Montserrat Medalla Cufí

Demà t'ho explico, que tinc son

-Vens?
-No puc!
-Per què?
-Encara no he acabat, Jordi. No m'esperis.

La Meritxell es treu les ulleres amb parsimònia i es frega els ulls amb la mà esquerra mentre recolza la mà dreta damunt del ratolí. Li fa mal, també, aquesta mà. No hi està acostumada i li sembla que fins i tot podria tenir una tendinitis. Tanca les parpelles i se li alleugereix, per uns moments aquell esborronament que sembla que ocupi part del seu cervell.

-Però no estàs cansada? Deixa-ho estar, dona, vols dir que no en fas un gra massa? Demà no hi haurà qui t'aguanti, no et podràs despertar.
-Jordi, per l'amor de Déu, com t'haig de dir que entre avui i demà he de lliurar aquest treball? És que ja no sé com dir-t'ho, noi! Sembla que no ho entenguis. A mi les coses m'agrada fer-les bé.
-Jo només veig que cada dia vens al llit més tard, que vas esgotada, que cada dia sopem més malament, el nen i jo estem tips de pizza i l'amanida ens surt per les orelles i que ja fa massa temps que no ets la mateixa, Meritxell. Ni amb mi ni amb el nen.
-Sisplau, Jordi, no fotis, no em diguis això per fer-me sentir més culpable...em sembla que sóc una bona mare, una altra cosa és que tingui una feina extra amb la que no comptàvem, però no m'ho diguis així, sisplau...
-Està bé, fes el que vulguis.
-Gràcies. Et prometo que demà serà diferent. Hauré enllestit amb el ditxós treball , l'hauré enviat, el tutor ja no em podrà dir que vaig retardada respecte a la resta d'alumnes i...
-Bona nit, Meritxell.
-Bona nit... t'esti...

La porta s'ha tancat darrera en Jordi i no pot acabar de dir-li que l'estima. Sap que s'ha enfadat, però no sap com reaccionar perquè no sap sortir d'aquell embolic en què s'ha ficat. Ni ho vol. De tota manera, la reflexió de cada dia torna a martellejar-li el cervell. Qui li manava, en aquestes alçades de la vida, posar-se a estudiar una altra carrera? Ni que sigui a distància. És que no en té prou, amb els estudis que té? És que no es guanya prou bé la vida? Què ha de demostrar i sobre tot... a qui li ha de demostrar? Potser a ella mateixa? Però, val la pena, tanta feinada?

Torna a tancar els ulls i es veu a ella mateixa, el primer dia de classe, agafant apunts com quan era una noieta i ho feia presencialment, a la Universitat Central, quan, als anys setanta, va estudiar la seva primera carrera. Aquest cop és diferent. Asseguda en mig de nois i noies que podrien ser els seus fills es sent per una banda encuriosida i per una altra banda il·lusionada i al mateix temps li fa l'efecte que allò ja no està fet per ella. Barallar-se amb un ordinador, ella que sempre ha estudiat "lletres", que li semblava que no seria capaç ni de teclejar -perquè això dels ordinadors no està fet per mi i encara que tinguin un teclat, són cosa per a "científics"- sempre deia...

I ara, de cop i volta, es posa a estudiar una carrera sense anar presencialment a classe, haurà d'enviar treballs i documents per internet...

Internet, quina paraula més bonica! Sona a comunicació, a interessar-se pels altres, a que els altres s'interessin per ella, perquè està clar que el que li fa més il·lusió de tot és conèixer altra gent que, igual que ella, si no fos per aquesta nova meravella de la tècnica, no podria accedir a la Universitat. Se'n sortirà?

El tutor continua explicant el que han de fer. "Vist així sembla molt fàcil, ja veurem quan ho hagi de fer a casa tota sola. A veure si em passarà com quan, al batxillerat, explicaven els problemes de matemàtiques, que ho entenia tot mentre hi havia el professor a l'abast, i després, quan havia de fer els deures, tot eren lamentacions"...

Neteja bé les ulleres, se les torna a posar, sintonitza una coneguda emissora de ràdio on només emeten música clàssica - aquest tipus de música relaxa i no molesta ningú, si la posa ben fluixeta, encara que els altres dormin - Es disposa a continuar amb el treball. "Tinc tota la nit per endavant, me'n sortiré". I ben resolta, clica damunt la icona del programa que tant li ha costat d'entendre.

-Merda, és en anglès! Quan em van donar el CD em van dir que era tot en català-

El tutor li havia dit que, en aquest món de la informàtica, era importantíssim saber anglès.

-És bàsic, saps? Avui en dia, o saps anglès o és com si fossis analfabeta.
-No serà tant.
-Que si, que ja ho veuràs
-Insisteixo. No serà tant.
-De tota manera, hauràs de matricular-te també a l'assignatura d'anglès. És obligatòria i quan abans la facis, millor per tu.

"Molt bé, doncs, em tocarà aprendre anglès, però m'ho agafaré amb calma".

Ja comencem: un programa del que no sap res i tot en anglès. Una gràfica que si la fes a mà ja seria feta, i resulta que ha de fer-la amb una merda de programa que no coneix i que a més a més li parla amb anglès. Es somriu a ella mateixa, donant-se ànims. Intenta esbrinar què és cada cosa. Es mira els apunts, altra vegada (ha de passar el ratolí per damunt de cada dibuixet i es veurà l'explicació del que és) però per mala sort, també això és en anglès, al ordinador. Para un moment, beu un glop d'una infusió que s'ha preparat per enfrontar-se amb la llarga nit que ja li semblava que li venia al damunt. Ja és freda.

"Per l'amor de Déu, ni que hagués de preparar unes oposicions! Si la única cosa que ha de fer és una gràfica! Una gràfica! Es va posant nerviosa. Es baralla amb el programa... Què esperaves, tros de quoniam...A veure, Meritxell. Calma't. Has de fer una gràfica: una senzilla, petita, miseriosa, refotuda gràfica. Caselles, més caselles, llibres, ara em diu ‘save' i si clico més avall em diu ‘ save as' què cony vol que salvi si encara no he començat? `Error' - ostres- clica a l'interrogant... a veure què hi diu, aquí? Uf, tot, tot, tot en anglès. Mare meva, que patirem!!! intenta prendre-s'ho amb bon humor però es va fent tard i no té ni idea de com introduir les dades. Seria tan fàcil fer-ho a mà... però no li admetran. A més... si ho fa a mà, després ho hauria d'escanejar. I després hauria d'enviar-ho en format .jpg, no té ni lleugera idea de com incrustar un document dins l'altre, això encara no ho han fet, només té els apunts relacionats amb l'excel... el professor ho va preguntar vàries vegades..Ho heu entès? Tothom ho havia entès. Ella no havia entès però no es va atrevir a fer la pregunta allà al mig de nois i noies que podien ser els seus fills, per Déu,quina vergonya!"

En Jordi obre la porta.

-Nena, vols que t'ajudi?
-Si, sisplau, no me'n surto. Unes quantes llàgrimes que són més d'histèria que de tristesa li venen als ulls.

-Però no ploris, recony! Al cap i a la fi tu ho has volgut.
-Sisplau, no em facis això, no em facis sentir encara més culpable, Jordi, t'ho demano.
-Mare! - una veueta des de l'habitació del fons
-Tu calla, ara, home, no veus que estic enfeinada? Què vols?
-Mare, que jo...
-Que callis! Que callis, et dic, que callis. Que callis i t'adormis d'una santa vegada!

La ràbia s'ajunta amb la impotència mentre en Jordi, palplantat davant l'ordinador, es mira el programa com si pensés que mirant-lo fixament, apareixerà la solució.

-Mare! Pare!
-Vols callar, tu, cony de cony?

El nen no calla.
-És que jo... mare, sisplau, fes-me cas un moment!
-Que t'adormis d'una puta vegada!
-Pare, és que jo... per què no m'escolteu?

El nen surt de l'habitació, descalç, amb l'ós de peluix entre els braços i careta de son.

-Em deixeu veure una cosa, per favor, per favor, per favor?

La Meritxell, derrotada, seu en una cadira i no diu ni piu. En Jordi s'aparta del davant de l'ordinador. El nen seu a la cadira i es mira fixament la pantalla. Amb cara de circumstàncies, pregunta:

-Què has de fer, mare?
-Que dius que què?
-Que quines són les dades que has d'introduir, mare
-I tu què n'has de fer?
-Digues-m'ho, mare.
-Bé... jo... mira, és això que hi ha aquí apuntat.

El nen, amb calma, introdueix les dades i clica tecles i fa anar el ratolí amunt i avall i, miraculosament, una preciosa gràfica apareix a la pantalla.

-De quin color la vols, mare?

La Meritxell i en Jordi es miren, ploren, s'abracen i esclafen a riure. El nen fa segon de Primària.
-Com ho has fet?
-Mare, demà t'ho explico, que tinc molta son!

Arare_


Comentaris

  • A tots i a totes els que m'heu felicitat[Ofensiu]

    Moltes gracies (estic escrivint des d'un cyber, un teclat frances, no se pas on guarden els accents, aquests francesos, ja em perdonareu per les evidents faltes d'ortografia (encara sort que he trobat l'apostrof, ep, poca broma!)

    Quan torni a casa enviare mes relats, ara fins i tot em fa il.lusio (tampoc he trobat el punt per la ela geminada, definitivament aquests francesos son una mica estranys)... si voleu llegir mes coses, tambe tinc un blog i un web. Us donare l'adreca del web, alla explico-expliquem el viatge que estic-estem fent.

    Repeteixo: moltes gracies a tothom. Ens llegim "on line"

    http://www.elmeumar.com

  • noia, arribar i moldre...FELICITATS............[Ofensiu]
    teresa serramià i samsó | 15-07-2007 | Valoració: 10

    MOLT REAL, "como la vida misma", i molt divertit també.

    Molt interessant el plantejament que fas. Com conciliar la necessitat d'avançar culturalment" i a la vegada, donar-ho tot de nosaltres als que estimem...?

    Com "atrapar-ho tot "sense predre-ho tot? "Qui tot ho vol tot ho perd".. DIUEN.

    És bonic, però, com el marit fa UN GRAN esforç d'acceptació de la deriva que ha agafat la seva dona, tot i comportar-li la renúncia a més presència.

    És un dels molts paranys de la vida...Una abraçada, Arare...i per a MOLTS, MOLTS, MOLTS ANYS!!!

  • felicitats ben merescut tens el premi[Ofensiu]
    ANEROL | 13-07-2007 | Valoració: 10

    expliques perfectament els sentiments que tenim molt

  • Molt bé![Ofensiu]
    Nubada | 12-07-2007

    Felicitats pel premi. Poc t'ho devies esperar, després de més d'un any...

    Molt bé, el relat. M'ha impressionat com descrius el tracte desagradable que molts cops tenim amb els nostres fills, i com ells tenen més paciència que nosaltres i ens acaben alliçonant, tant en informàtica com en humanitat.

    A mi també em costaria molt viure lluny del mar. Em sento afortunada de tenir-lo tan a prop.

    A veure si penges alguna altra coseta...

  • Quina alegria!!! Moltes felicitats, Arare_!!![Ofensiu]

    Ja sé que és el segon comentari, però l'ocasió s'ho mereix! Sinceríssimes felcitats pel merescut premi, Arare_!!!

    Una abraçadassa!!

    V.

  • felicitats[Ofensiu]
    CarlesRRPP | 10-07-2007 | Valoració: 10

    moltes felicitats

  • Hola, Arare.[Ofensiu]
    brumari | 17-02-2007

    Gràcies a la meva dona vaig saber de la teva existència com relataire, i, per una amiga que tenim en comú, l'altre dia vaig conèixer el teu pseudònim. Si ara et digués que ja t'havia llegit, t'enganyaria, encara que, amb un sol relat penjat des del març del 2006, tampoc és estrany que m'hagis passat desapercebuda, entre el munt d'autors d'aquesta pàgina. Jo, amb més de 150 relats, passo desapercebut per a la majoria. Per altra banda, t'he de dir que em considero un bon lector de la nostra web, però un mandrós comentarista.

    El teu conte m'ha agradat. Descriu una escena familiar absolutament creïble i ho fa amb personatges de carn i ossos, i amb diàlegs de molta naturalitat. Potser perquè és una mica autobiogràfic, però m'ha agradat. Per què no penges més coses?

    De tota manera, poca cosa puc dir-te, després del comentari que he llegit del meu amic Vicenç, un dels grans mestres, com tu saps, de RC.

    M'agradaria molt saludar-te personalment. Jo baixo molt poc al poble, però de ben segur que algun dia podrem tenir una xerrada. Potser quan tornis d'aquest viatge fascinant que prepareu.

    Una abraçada

  • Complir, compleixo[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 03-06-2006 | Valoració: 10

    Altra cosa és quan ho faig. Més que res pq sempre tinc un munt de coses al cap i moltes vegades no recordo el que fos que havia dit que faria. Bé, el cas és que el dia de la presentació del llibre de poemes vaig dir que et comentaria, i aquí tens el meu humil comentari!

    Perquè serà que, després de llegir-lo, m'ha vingut a la memòria allò de "els arbres no et deixen veure el bosc"? Suposo que aquesta és una mica la inspiració. Efectivament, les noves generacions dominen la informàtica amb una habilitat inusitada, cosa que dóna peu a anècdotes tan divertides com aquesta (de ben segur al nen el que li importava era poder dormir una mica, que amb tot l'histerisme potser li devia resultar complicat!).

    Pel que fa a la redacció, els diàlegs m'han semblat ben plantejats i elaborats, si bé en alguns punts encara podrien ser un pelet més "directes" a l'hora d'expressar-se.

    L'estructura està ben plantejada. Desgranes la història de manera que no quedi molt "polaritzada" (exemple: donar tota la informació al principi i explicar l'anècdota amb una extensió innecessària). En altres paraules, no et queda la sensació que sobri cap fragment (ni viceversa).

    I en resum de en resum, doncs això, que m'ha agradat!!!

    Una abraçada, Arare_, i fins la propera!!!

    Vicenç

  • Moltes gràcies, peres[Ofensiu]

    Moltíssimes gràcies, Peres, vaig anar al teu bloc a dir-t'ho, però no sé si ho has vist, per això ho faig aquí. M'agrada que t'hagi agradat el meu relat, que no és res més que un episodi real de la meva vida en un moment donat. Un petó des del meu mar:

    http://elmeumar.blogspot.com

  • n'he llegit[Ofensiu]
    peres | 03-05-2006 | Valoració: 10

    uns quants, d'aquest concurs, i per ara aquest crec que és el que m'agrada més... dels que he llegit, eh?, que no els he llegit tots ni de lluny. I encara en falta almenys un, que crec que l'autor l'està acabant de pentinar i encara trigarà uns dies a presentar-lo ;-)

    El teu està molt ben escrit, és senzill com un conte i alhora retrata molt bé el que passa en tantes famílies, que els més joves ensenyen els grans. I això potser comporta una forma nova d'entendre el món, segons la qual tothom, grans i petits, tenen coses interessants a aportar al debat i a la formació de la col·lectivitat (la familiar i la general). Abans ja era així, però ho era només en teoria i en les millors famílies. Ara, gràcies a tot això dels ordinadors, és també veritat a la pràctica. I pobres dels adults que no ho sàpiguen reconèixer, perquè ho tindran pelut.

    Benvinguda, doncs, la nova civilització... I per avui ja n'hi ha prou de filosofia vital.

  • agraïment[Ofensiu]

    Moltes gràcies pel teu comentari, bfernana!

  • m'ha agradat molt[Ofensiu]
    bfernana | 27-03-2006

    és agradable de llegir.

  • Sospita?[Ofensiu]

    No sé qui ets, sospita, però et dono les gràcies pel teu comentari. Petons i tot això!!!

  • Acabo de descobrir...[Ofensiu]

    ... que no estic sola aquí... ja sou dos els qui m'heu deixat un comentari, que agraeixo enormement. Moltes gràcies, Una quimera!

  • Gràcies, perico[Ofensiu]

    Siguis qui siguis, gràcies per les teves paraules. Fa molta il·lusió saber que algú et llegeix i que li agrada el que ha llegit. Un petó.

  • Un final divertit per a un relat real...[Ofensiu]
    Unaquimera | 13-03-2006 | Valoració: 10

    M'ha encantat el teu relat! Està ben escrit, la trama ben desenvolupada, el tema real com la vida mateixa, el ritme no es fa pesat encara que és un text llarg, el tractament de les situacions és molt correcta, la presentació dels personatges els deixa entreveure suficientment sense fer-los excessius, el final, lleuger i divertit... però, sobre tot, el que representa el final! Em suscric totalment a la llista dels que tenen problemes amb la informàtica!!
    Veig que és el teu primer relat; una altra cosa en la què coincidim. M'ha agradat molt llegir-te.
    Endavant, Arare. Una abraçada encantada,
    Una quimera

  • Encertat[Ofensiu]
    perico | 11-03-2006 | Valoració: 10

    Trobo que és completament encertat.
    Mostra la realitat tal com és.
    En situacions similars ens hi hem trobat molts de nosaltres, però no ens atrevim a dir-ho en veu alta, per allò del "ridícul", sabeu ?.
    Ànims a l'autora per tal que segueixi la seva faceta d'escriptora. Srta. /_\ /_\ /_\

Valoració mitja: 10