Dema serà un altre dia

M'estic asseguda al banc de davant de l'institut. Sento el timbre que assenyala les nou, i badallo. Tots, com babaus, corren per evitar-se el retard. Passen vint minuts i trec una cigarreta. L'encenc. Ho faig just ara, que sé que és a punt d'arribar el Cap d'Estudis. Sempre creua la porta del jardinet de l'entrada a dos quarts de deu, i vull saber com reaccionarà quan em descobreixi fumant aquí asseguda.
S'acosta amb el seu bigoti de guàrdia civil. Em mira de trascantó, i simula que no em veu. M'ignora. Sap que té l'obligació de cridar-me a l'ordre, de vetllar per la imatge del centre, d'amenaçar-me amb avisar els municipals si no entro a l'institut i vaig immediatament cap a classe. Però s'estima més fer veure que no existeixo; li fa mandra començar el dia cridant. Sóc una pedra a la seva sabata. Sí, això mateix, sóc una molèstia dins la seva bota. Si no em veu, és possible que la pedra no li arribi a tocar les puntes dels dits dels peus. I m'ha vist tantes vegades al despatx del director, que em deu somniar i tot. Però ell bé que cobra cada més, i bé que té una casa que és seva i prou, i bé que fa el que li rota perquè és gran. Ningú no li controla les trucades de mòbil, ni l'hora que arriba a casa, ni la gent amb qui es relaciona. Ni l'amenacen dia sí i dia també amb tancar-lo en un correccional. I deu ser una mica imbècil, perquè si jo fos ell, no gastaria la vida dins d'aquesta merda de centre. Em buscaria una feina una mica més divertida, on guanyés més pasta i pogués viatjar més; i sobretot on no hagués d'aguantar energumens com jo, que no tenim res millor que fer que tocar-li els nassos, per no dir una cosa més gruixuda. Resumint, que passa de mi, que tant se val que una alumna de segon d'ESO fumi al banc de davant de l'institut, que el senyor Cap d'Estudis vol començar la jornada fent un cafè a la màquina de la sala de professors, i si s'escau llegint el diari.
Em decideixo a entrar. La conserge em fa signar al full dels que arriben tard. Tant se val. És prou barat el plaer d'ingressar una mica més tard dins la presó; tampoc ningú no em dirà res, i si em diuen alguna cosa, pitjor per ells. Me'n vaig a classe. Toca castellà. Ja conec el discurs que em clavarà la profe; i encara que m'esforço per passar del tema, em cou. No suporto aquesta tia; i a més a més s'assembla a la meva mare.
-Aquestes són hores d'arribar? -em diu tal com jo esperava.
-He perdut el bus.
-El bus i la vergonya! -crida. I no sé per què, perquè jo no crido. Em vénen ganes de dir-li que ella cobrarà igual, que es relaxi i que em deixi fer la meva. Però no em deixa fer la meva. -. Dóna'm l'agenda! -me l'agafa d'una estrebada i gargoteja un missatge que no tinc intenció de llegir -. Demà la vull signada pels pares! -exclama, com si jo tingués pares. I no és que no en tingui, de pares, però què sap ella de la meva vida? Què sap de mi? Què sap de res? Si fa pudor de maquillatge. Si put a perfum d'aquell que es posen les velles per lligar amb els iaios. Si fa cara d'anar-se'n de viatge cada puto pont que arriba. Si viu com Déu. Què sap ella dels meus pares? I això de l'agenda signada, m'ho exigeix com si m'hagués de fer tremolar, com si m'hagués de posar a plorar del disgust. Tot seguit, s'embolica amb els mots polisèmics; amb els sinònims, els sintagmes i les històries amb què li agrada escalfar-nos el cap.
Després mates, i no he fet els deures. I el profe que s'ho pren com una qüestió personal. I un altre sermó de la vida que estic llençant a la paperera, del futur que m'espera, de les penques que tinc. I quan el paio es calma i se centra en les fraccions, faig senyals a la Laia, perquè en deixi veure els últims poemes que ha escrit a l'agenda. I com que no em sent, faig un xiulet tan lleu que no el sento ni jo mateixa. Però es veu que el profe sí que el sent, i m'enxampa en plena comunicació. I ja tinc al pupitre la papereta de comportament inadequat, que també ha de tornar signada pels pares, com l'agenda. Quina mania amb els pares! I em torno a cabrejar. I torno a callar i a no dir res, perquè el barbes de les xifres tampoc no sap res de la meva vida, ni l'hi importa.
Després el patí. Déu! Quin gust el pati! I que poc que dura! Com corre, el cabró del temps, al pati! I em peto de riure, amb la Laia, quan m'explica el que li va fer el seu xicot ahir al vespre. I li pregunto que per què no hi era, al messenger. I m'explica que està castigada i que no té messenger fins al més que ve, i això si la preavaluació li va com cal. I li dic que si a mi em castiguessin sense messenger, em moriria. Després ve la Montse, amb la seva cara de tòtil·la; només li falta una faldilla prisada per a semblar una nena de col·legi de rics. I sense que el tema vingui a tomb, torna a parlar-nos del seu pare, que ahir va anar al sopar de l'empresari. Jo no puc més i li dic que deixi d'atabalar-nos amb el seu pare, que no ens interessa. I es posa vermella. I em diu que sóc una estúpida. Li vento una hòstia, perquè a mi ningú no em diu estúpida. I la inútil va i m'agafa pels cabells. Me'ls tiba cap avall, com pretenent que el cap em toqui a terra. I això sí que no ho suporto; perquè a mi, que em peguin si he pegat, doncs mira... com que ho respecto; però que una pija de merda m'estiri dels cabells i em forci a barallar-me com una cursi, això sí que no. Per això li endinyo una cossa a la canella i la deixo estesa a terra, plorant com la bleda que és. La gent ens fa rotllana, cridant "Pelea pelea!". Però jo no vull barallar-me, només la vull fer plorar, i ja ho he aconseguit. S'acosta el professor que està de guàrdia de pati; i tinc tan mala sort que és la de castellà, que em demana que l'acompanyi al despatx del director. I au, ja hi tornem a ser: jo, asseguda al despatx, amb el bigotut del Cap d'Estudis observant-me amb cara de pomes agres, i ordenant-me que no mogui ni un dit fins que arribi el "dire". I allà, a sobre la taula, em fa la gara gara un cistellet amb caramels de goma, que deuen ser pels profes, o per les visites, o què sé jo; però a mi no me'n donen. I si se m'acut de demanar-ne, s'ho prendran com una provocació; ho sé del cert, perquè ja ho vaig fer una vegada. Arriba el director i (com acostuma a dir la meva mare quan algú se li enfada) em tira tota la cavalleria per sobre. Però ho ha fet tantes vegades, que el discurs em sona massa. I sóc conscient, també, del fet que m'obrirà un expedient; i que, d'aquí a un més, m'enviarà a casa tres o quatre dies. Tot això, ja ho sé. Després ve la part de l'esbronc que sempre és diferent, i que depèn de com estigui d'ànims la màxima autoritat d'aquesta casa de bojos. I avui està creuat, perquè li falta poc per anomenar-me meuca. I resulta que em treu el tema del tabac i del banc de davant de l'institut. Diu que m'ha vist per la finestra, i que de poc que no avisa a la policia, que la gent com jo malmetem la imatge de l'escola, i que fem que els alumnes que volen estudiar es corrompin. I afegeix que farà tot el que pugui per expulsar-me definitivament del centre, i que m'hauria de fer vergonya el meu comportament. Després s'aixeca i escridassa el cap d'estudis, demanant-li que avisi el meu tutor. I aquí respiro, perquè el meu tutor potser és l'únic ben parit del centre, l'únic que alguna vegada he permès que em vegi plorar. Sé que ell no podrà fer res, però almenys m'escoltarà amb aquella cara de beneit que fa quan pateix per la meva vida. Però hòstia! Almenys algú pateix per la meva puta vida! I arriba el tutor. I el director li explica, si fa no fa, tot el que ha passat. Però és clar, no li diu que la Montse és una imbècil, i que farda de pare ric i potentat; això no li ho diu, perquè no ho sap. I no ho sap perquè ni tan sols m'ha preguntat, a mi, què ha passat; n'ha tingut prou amb l'explicació de la de castellà. Després, el tutor li diu al director que vol parlar amb ell a soles; i el director em fa sortir del despatx i em demana que m'esperi al passadís. Tanca la porta, però la maneta no funciona i queda una escletxa oberta. Maldo per escoltar què diuen, i m'arriben alguns fragments de la conversa que no em deixen gaire més contenta.
-Té problemes a casa -sento que diu el tutor
-Problemes a casa i problemes de galtes! -exclama el director.
-No l'estic pas justificant, només intento fer més comprensible la que probablement sigui la causa del problema. -insisteix el meu tutor molt educadament, massa educadament pel meu gust. I haig de dir que tampoc no m'agrada el to de llàstima que posa, no suporto fer llàstima, i encara menys que esbombi els meus problemes a l'inepte del director. És clar que no li explica res de moment, però li diu que tinc problemes, i a ningú li ha d'importar la meva vida privada. De tota manera, se m'escapa una llàgrima, i això em passa sempre que parlo amb el meu tutor; i també sempre que sento que em defensa. No és la primera vegada que ho fa; i no l'entenc, perquè a ell també el putejo. Li rebento les classes, com rebento les dels altres professors, i en canvi el tòtil em continua defensant. Haig de reconèixer, però, que les seves classes no les rebento amb tanta rauxa; de seguida que em crida l'atenció, ja li faig cas. I en tot cas, només m'ha de cridar l'atenció tres o quatre vegades al llarg de tota l'hora de classe; però hòstia, s'ho mereix: el tio perd minuts escoltant la meva vida, i fins i tot diria que m'entén. Ja no puc sentir res més del que diuen, perquè han vist que la porta estava mal tancada i l'han tornada a ajustar. Cinc minuts després, em fan passar al despatx una altra vegada i em diuen que m'assignaran un full de seguiment. L'any passat, ja ho van fer, i no va servir de res. O sigui que hauré de passar el paperet a cada professor després de cada classe perquè em posin si ho he fet bé o si ho he fet de puta pena. I se suposa que això em farà canviar, que milloraré. De conya.
Me'n torno a classe. La resta del matí no passa res d'especial, perquè fem educació física, i aquí no hi ha cap problema si corro, si crido o si ric; almenys amb el profe d'aquest
any, que és un altre dels elements ben parits d'aquest institut; un paio que si et comportes, et tracta com a una igual i t'ho fa passar teta. Quan sigui gran, vull ser profe d'educació física i fer el mateix que fa ell.
S'acaba la classe. S'acaba el matí. I au... cap a casa, que és dimecres i les tardes són lliures. I el més dur de tot és que no em fa feliç anar-me'n cap a casa, perquè a casa no hi ha res que em faci feliç.
Arribo a les dues. Obro la porta i sento uns gemecs. Sé que és la mare amb el seu xicot. Els gemecs s'aturen en sec. M'arriba el remoreig d'unes veus, com de sorpresa.
-Ana? -crida la mare, de l'habitació estant.
-Sí, sóc jo... feu feu... -dic fastiguejada. Sento que el seu noi riu i que la mare el fa callar tota ofesa.
-Tens macarrons a la nevera, reina. Te'ls escalfes tu? Em pensava que avui et quedaves a dinar a l'escola.
-Mama, és dimecres, i els dimecres i els divendres no tinc tardes.
-Ah! D'acord, d'acord. Ja m'aixeco.
-No t'aixequis, mama. Per mi podeu continuar follant.
-Nena! Fes el favor!
No la veig, perquè encara és a l'habitació; però no em costa gaire d'imaginar-li la cara enrojolada. Sembla ruca, com si no sabés el que fan. En cinc minuts, se'm presenta a la cuina amb les lleganyes als ulls i intenta de fer-me un petó.
-Em sap greu haver-vos interromput -li dic.
-Prou ja d'això! -crida, nerviosa.
Darrere d'ella, apareix en Pau, en bata, i amb la mateixa cara d'endormiscat que ella. I encara recordo quan per la mateixa porta hi treia el cap el pare i venia corrents a abraçar-me i a fer-me un petó.
-Aniràs a buscar tu a l'Enric?
-Sí, mama, és clar; els dimecres sempre hi vaig jo.
-Li hauràs de fer el sopar.
-Com sempre, mama. Sempre li faig el sopar, i sempre el banyo, i sempre l'acotxo...
-Tampoc no cal que em parlis en aquest to. Com ha anat l'escola?
-De puta mare.
-Nena, parla bé!
Sona el telèfon. És del col·legi de l'Enric. Té mal de cap i volen que algú el vagi a buscar.
-Collons, aquests mestres; aviat se'ls treuen de sobre! -exclama en Pau.
-Em vesteixo en un moment i hi vaig jo mateixa. -fa la mare.
Em fastigueja haver de quedar-me sola a casa amb aquest paio, que té la mania d'afaitar-se un cop a la setmana i prou, i que fa pudor de boc. Com li pot agradar un home així, a la mare? Jo preferiria mil vegades viure sola. I em sembla que és el que faré: viure tota sola, si és que arribo a poder comprar-me un pis algun dia.
-Com va l'escola? -em pregunta, el barbut, un cop la mare es fora.
-Bé. - li menteixo; només perquè em ve de gust mentir, i perquè no hi ha res que m'agradi més que mentir a aquest desgraciat.
-I què? Ja tens algun xicotet que et vagi al darrere? -em demana. I deu anar begut si pretén que li expliqui, a ell, la meva vida sentimental. No sé si enviar-lo a la merda. Al final decideixo que no, perquè alguna altra vegada ho he fet, i s'han muntat uns saraus de Can Pistrach. I avui no estic d'humor. L'ignoro i amb això ja faig.
Arriba la mare amb el nen.
-Amor meu! -li dic, i l'abraço. Me'l menjo a petons. El paio de la mare s'aixeca i intenta d'abraçar-lo. L'Enric resta fred, i fa cara de circumstàncies. Com que veu que el nen no li respon, en Pau li fa pessigolles, i el babau de l'Enric no pot evitar de trencar a riure. Suposo que no hi pot fer res. A mi, si em fessin pessigolles, també em farien riure, per molt mala llet que portés a dins. I l'Enric riu, i riu... i va dient que no. I empenta en Pau, per a treure-se'l de sobre, però és clar, el ganàpia és més gran i guanya la batalla, i li continua fent pessigolles. I el nen passa de les rialles als gemecs, i dels gemecs als somics. I recordo quan era el pare qui li feia pessigolles. I sento que el paio aquest s'està apoderant d'un ésser que no li pertany, a dins d'una casa que no és la seva, i d'una manera que no li pertoca. I no ho suporto més, no puc més.
-Que el deixis estar! -li crido com una histèrica -. ¿Que no ho veus que no vol que li facis pessigolles, idiota?
El cabró em mira amb els ulls buits i em venta una galeta que em deixa sense respiració.
-A mi, ningú no em diu idiota, i menys una mal educada com tu!
Em poso a plorar com una bleda; i em fa molta ràbia que em vegi plorar. La mare li diu que no ho faci, això de pegar-me, que hem de fer tots un esforç per conviure. Ell se li encabrita i li diu que el que em cal, a mi, és mà dura, que el malparit del meu pare m'ha mal educat tota la vida i que ell no està disposat a aguantar una marreca impertinent com jo. I torno a cridar. I li dic que ell no és ningú per parlar malament del meu pare; que el meu pare és molt més home que ell, i que aquesta casa és la casa del meu pare. I ell em respon que el meu pare no en té res, d'home, que la meva mare el va deixar perquè ja no se li aixecava, i que si fos home no s'estaria tants mesos sense venir-me a veure a mi i a l'Enric. I em fa molta ràbia això que diu, perquè té raó. I per això encara l'odio més. La mare crida un prou que ens fa callar a tots, i comença a suplicar que deixem de barallar-nos. En Pau agafa la jaqueta i se'n va de casa amb un cop de porta. La mare es queda asseguda a la cuina, tremolant i plorant en silenci. L'Enric també plora. L'agafo de la mà i me l'enduc a l'habitació. Juguem amb els play-mòbils que ens va regalar el pare els últims Reis que vam passar junts.
Sento unes veus. En Pau ha tornat. Mig obro la porta i veig que es fan un petó d'aquells tan llargs. Després, la mare respira ràpidament, com recuperant el nerviosisme, i li diu que ja no sap què fer amb mi, que no se'n surt.
A les cinc, se'n van tots dos. La mare a treballar; el seu xicot, no ho sé ni m'importa. L'Enric i jo ens quedem sols com cada dia. La mare treballa d'infermera a l'hospital des de les sis de la tarda fins a les dues de la matinada. Quan torna, ja dormim; i a l'endemà, quan ens aixequem per anar a escola, ella està tan cansada que gairebé mai no es lleva per acomiadar-nos. Tant l'Enric com jo ens quedem a dinar a l'escola, i tornem a casa a un quart de sis de la tarda. Tenim un quart d'hora per abraçar la mare i per explicar-li com ens ha anat el dia, perquè ella de seguida se n'ha d'anar a treballar. Sort que els dimecres i els divendres no hem d'anar a escola a la tarda i la podem veure més estona. Encara que quan ve el seu paio, ens estimem més estar sols que no pas amb ells. I no sé perquè estic pensant tot això, que ja prou que penso, que ja prou que em menjo l'olla. Quan l'Enric és a dormir, tinc tota la nit per a mi sola. Entro al messenger i xerro amb els tres amics que tinc pel món virtual: un a Colòmbia, un a Madrid, i un altre a Saragossa. De vegades, parlo amb tots tres a l'hora. Abans en tenia quatre, però en vaig deixar un, perquè es va entestar a demanar-me que em despullés davant de la webcam, i em va fer por continuar xerrant amb ell. Després me'n vaig penedir, i em van venir ganes de fer-ho; m'agradaria saber que se sent quan un home et veu despullada. Potser algun dia ho provaré, encara que diuen que és perillós. A les onze, sempre truca la mare per a preguntar-me si ja sóc al llit. I sempre li dic que sí. I de vegades, mentre li dic que sí, assegurant-li que fins i tot ja dormia, sóc capaç d'anar escrivint alhora ximpleries als meus ciberamics, i m'adono del fàcil que és mentir. Normalment, me'n vaig a dormir a dos quarts de dues. Però en una ocasió, vaig arribar a xatejar fins a un quart de tres, i la mare quasi m'enxampa. Quan vaig sentir les claus al pany, vaig haver de desendollar de cop l'ordinador i ficar-me vestida dins del llit, fent veure que dormia. La mare es va acostar, em va fer un petó, i em va fer l'efecte que plorava. Jo també vaig plorar, no sabria dir per què. Potser perquè m'agradaria que les coses tornessin a ser com abans, quan el pare vivia amb nosaltres. Abans, era com si visquéssim al cel, i no ens n'adonàvem. Hem perdut massa. De vegades, tanco els ulls i m'imagino que no ha passat res, que no s'han divorciat, que estem junts, que tot va bé... i em sento tan plena de pau, que no vull tornar a obrir-los mai més. I resto estirada al llit, imaginant una vida que sento que m'han arrabassat. Però ja n'hi ha prou, que torno a pensar massa. Me'n vaig al xat; demà serà un altre dia.