DEMÀ PASSAT. POEMA

Demà passat

M’agradaria obrir la porta
a les cireres, els melons, les llimones,
perquè passessin, ben vestides,
dins de casa.

M’agradaria deixar d’anar borratxo
pels carrers enlairats de la memòria.
M’agradaria tant que la primavera
em tatués al pit la fecunditat.

Que l’estiu em fotés un cop al cul
i em digués: va, guapo, que avui
encara pots brindar pel temps.
Vull que l’arbre on m’he deixat
secar tremoli lentament, sacsegi
les fulles, i totes les branques
alliberin el pes mort del record
d’un somriure que em vestia
quan tota vida era una història
per escriure.

Vull que les mans dels cecs,
dels tullits,
dels pobres,
m’acaronin el rostre;
em pentinin els pecats de lleó
i mimin la culpa de llop que duc
sempre més a dins del que sé veure.

Demà passat ja no hi haurà
la possibilitat.

L’avui existeix entre paraules,
i l’ahir ha quedat prestat
de l’economia del dolor.

I qui sap quan, qui sap quan, qui sap quan...
El riu que passa per sota de mi
arribarà a fecundar l’oceà.
I qui sap si l’oceà em mirarà
felicitant-me, o serà un nou miratge
repugnant de decepció i de pèrdua.
Qui sap si tots els peixos del mar
voldran banyar-se amb mi.
Qui sap si l’aigua del mar
serà tan agradable com semblava.
Demà passat ja no hi haurà demà.
Avui encara existeixo.

O almenys això diuen les meves cèl·lules
quan trobo la valentia de preguntar.