TREN. POEMA

Un relat de: Guillem R Dasquens
Tren

No és exactament dolor.
No és exactament la ciència de la pena
El martiri lent de l’ocell que marxa
La branca de l’arbre, pobre, tan gruixuda
tan rugosa, clàssica, enrampada
i caragolada com una escala que duu enlloc.

No és exactament l’ocell
però l’absència del seu vol
un cop s’atura més enllà de ponent.
No és l’arbre qui plora;
no és l’ocell qui marxa

La soledat sempre existeix en l’inici de les coses,
mai al final.

És aquesta petita pena, insignificant
carícia d’una pobra vella que renega
del temps podria dir-ne tantes coses;
de les injustícies podria fer balança
i contrapès
De les trobades al llit, acordió;
dels petons defugits, glòria i saxo tenor.
De les mirades que es mengen paraules,
podria fer un poema
i de les paraules que aixafen les mentides
no dites d’uns ulls en suplica
podria fer-ne un hivern sencer.

No serà honor el que sentirà quan mori,
us ho juro.

Les llàgrimes que guardes t’enterraran
i la teva pena serà el tresor que altres buscaran
Massa tard per a tu, massa aviat per a ells.

Aquesta matinada lenta a Barcelona

Dormo al seu costat, no sé si ella
vol que escrigui coses sobre el seu cos.
Les seves circumstàncies i les meves:
dos penjolls que repiquen en el moviment
d’uns cossos que fan tard a l’ànima de les coses.

Així nosaltres al llit, la foguera ha quedat molt lluny.

Descansa un moment la teva vanitat;
descansa un moment el teu orgull;
la irregularitat de la teva victòria.

¿És violència el que sents?
¿És això el que volies? Ser lliure?
Un terrorisme de cotó fluix;
el teu cor petitó com un cadell
que mossega sempre la mà de l’amo
que l’alimenta.

Nosaltres a la negra nit,
protegits de la lluna
com animalons invertebrats.
Som criatures noves,
bufetejant-se, cagades de por
i massa vives per a negar-se
a ser res més del que saben ser.

Som

Plata amb plata,
tinta amb tinta;
pell amb pell.
Ofec i preciós lament coordinats.

Ballem la precarietat amb la precarietat;
les promeses amb les pèrdues;
desglossem l’estrès amb l’estrès,
feina infernal amb feina infernal.
Currículum amb currículum

Imagineu què podríem fer amb el cor
si en tinguéssim ganes.

Matí a Barcelona.

Ens aixequem.
La boca fa pudor de tabac, alcohol;
l’habitació blanca, plena d’altres vides
miserablement immòbils.
Les cortines negres, un gat gras rasca
la porta,
ella el fa callar, jo estic mig despert.
He somiat un altre cop que em mataves,
tinc cendra a la vora dels llavis,
amb una navalla; me la clavaves al costat
dret.
Tinc cendra a la vora del cor.
Descanso.
M’adono que ella està més desperta
o, si més no, des de fa més estona
i és Diumenge de Resurrecció.
Tinc cendra a la vora de la gola,
a mi sempre em cremen les paraules.
Tothom té una ironia, aquesta és la meva.

Jesucrist vola a través del perfum
de la seva suor.
Li acaricio els cabells negres,
perfumats amb lavanda.
La miro als ulls, verds, fulles d’estiu:
gorgs plens de vida.
Esponges marines.
Nocions d’infantesa.

La miro fixament,
però no entenc com em mira
ni per què.
Tinc, evidentment, cendra als ulls
i tot i ser Diumenge de Resurrecció
noto que res no ressuscita.
I algú em dirà:
¡Guillem! ¡NO! Els planetes
t’explicaran el sentit de la teva pena.

¿Quin sentit?, ¿i què més dona?
Si no busco explicació cap
al meu lament.

El que m’importa aquí és que la miro
sense saber si ella voldria que escriguís
aquestes coses, fes campanades sordes
amb les meves parpelles anunciant
versos absurds i grandiloqüents.

Tota creació és antinatural.


Al final totes les històries d’amor que he viscut
són així:
Senzilles i complicades com un poema;
innecessàries,
inadaptades al medi que les ha creat
com un poema al segle XXI
Així l’amor és salvatge, és cru
com un Déu que vol fugir d’ell mateix
i fugint crea mons monstruosos com el nostre

Qui no vol, a vegades, escapar-se de qui és?
I quan escapes de tu mateix no crees monstres?

Pobre. No és culpa seva,
en tant que no és culpa nostra.

Ara m’ha fet un petó
i se n’ha anat.

-Qui, Déu?-

-No, ella-

Migdia a Barcelona.

Els camaleons s’arrosseguen lentament
pels carrers, ronden les cruïlles, ensumen
els vianants.

Tothom vol devorar a tothom.

Jo penso què fer amb tanta poesia
si al voltant només veig rèptils
(i no m’ajuda tenir una serp tatuada al braç)
I jo penso, ella està fent flors
I jo penso, espero que trobi felicitat en els
seus records.
I penso en altres noies, en ella precisament,
la que em mata al somni i espero que sigui
com jo:
que trobi cert plaer en el remordiment de la seva esperança.


He provat tants cops de fer una carícia sincera,
però ja m’he fet a la idea que tinc cendra als dits
i totes les meves empremtes queden consumides
com el foc d’una matinada llarga.

Només busco una paraula amable;
un intent fora de l’espai i el temps
que perduri.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer