CASA POEMA

Casa


Una ciutat embogida per les flors
en el meu país imaginari.
Tu ets la reina i piques com el sol
que, de color lila, fa créixer
en els veïns i veïnes
la insuportable malaltia de la llibertat.

Tu ets la reina i parles com un crisantem.

Germana que balles amb el futur a les mans.
Jo he sabut llegir el silenci del bosc
i amb les paraules començar l’incendi.

Amiga que cantes amb el passat a la gola
és la teva història el fruit que es desprèn
de les parets de la lluna.
Jo he sabut escoltar la quietud de l’aigua
i amb les paraules convocar la marea.

Amant que he triat amb la tristesa del guepard
que esgarrapa l’impol·luta esquena d’un nadó.
Jo he sabut veure la pacífica hemorràgia del foc
i amb les paraules invocar la cremada a la pell.

Ara busco la cura
en l’albada acolorida dels meus somnis.

Espero trobar-la abans no hagi obert els ulls.

És una pàtria exquisida
aquesta de la que soc esclau.
Una visió eterna, el passadís del temple:
la teva esquena nua
és el tron de carn en el que ningú pot seure.
El teu cos despullat, blanca la pell
que ningú governa.
El teu tresor hivernal: una successió
de promeses que s’han convertit
en un mite llarg, valent, temerari.

El meu orgull;
la meva febre necessària.
El drac que dorm a dins del meu cor
caldejat, fugaç i fogós.

Les ales valen més que el sentit comú.

Espero que l’única forma
amb la que pugui veure’t
-a partir d’ara-
sigui a través dels ulls
que porto cosits als dits.