Una vida senzilla al teu costat

T’he estimat molt, moltíssim.

T’he estimat tant que a vegades he perdut el nord fins i tot de les sensacions més bàsiques del que implica poder sostenir el pes emocional que algú desperta en tu, i m’he vist completament aixafat per aquest pes, tant, que durant molt de temps vaig intentar reduir-lo a una simple i grotesca muntanya de droga, alcohol i sexe buit per no enfrontar-lo. He passat per totes les fases que una persona neurològicament sana pot passar fins que vaig arribar a un punt de crisi que em va portar a medicar-me. Espero que, si llegeixes això, no interpretis que tu has sigut el problema o la causa directa de la meva necessitat –compulsiva i una mica massa dramàtica, com tu bé saps– d’anestesiar una de les parts més poderoses que tinc a dins: l’amor. No. Tot es remunta a la infància. A quan –sense assenyalar culpables– vivia cada dia amb por de trobar-me situacions de violència domèstica, crits, un frenesí d’agressivitat i culpa projectada al damunt del sistema nerviós d’un nen que no tenia les eines emocionals per entendre ni gestionar res del que passava. Un nen que segueix allà, a dins meu, i que durant massa temps va confondre les figures de protecció i seguretat amb amenaces de risc, d’odi i de menyspreu. No vull justificar cap mena de negligència de caràcter o d’esperit amb aquestes paraules, només posar llum a la toxicitat d’un context que, durant massa temps, es va perpetrar en la meva psique quotidiana i que, ara entenc, ha sigut un dels motors que ha fet trontollar totes les estructures relacionals que he tingut.
Tots els records d’una vida sufragada per la necessitat constant d’un carinyo que adoptava sempre la sinuosa forma del terror i la dissociació m’han conduït a ser un adult emocionalment disfuncional, incoherent i que tendeix a l’autosabotatge. Així he sigut sempre i ho seré fins que no posi un remei. I quin és? M’ho pregunto tant; tantes vegades he provat de donar una resposta clara i concisa a una pregunta que sembla un abisme; tantes vegades he provat d’entendre a l’inrevés les meves mancances, fent-les passar per dubtoses virtuts o fortaleses imaginàries que, avui en dia, no he trobat encara cap resposta més enllà d’intentar buscar la reconnexió i la confiança amb mi mateix.

Però em costa molt aconseguir-ho.

Per això t’escric aquesta carta i per això, tot i que potser no hauria de fer-ho, te la vull fer arribar.
Perquè, a dins meu, hi ha un jutge intern molt gran; una entitat demolidora que dictamina una sentència en forma d’abús. Que sàpiga: que si em mostro vulnerable soc pesat; que si t’escric això i t’ho envio –amb tota la vergonya que em comporta fer-ho– ho ridiculitzaràs, em faràs petit a dins teu i compartiràs tot aquest seguit d’intimitats amb gent externa per riure’t de mi; que pensaràs que estic com una puta cabra –i no t’ho podria negar en cap cas.– Així funciona el meu cervell quan tinc la necessitat d’obrir-me genuïnament i, alhora, la por de no poder-ho fer tal com algú “sa” hauria de fer-ho.

Em sap greu haver-te dit t’estimo en moments en els quals anava massa col·locat, perquè sé que l’amor que he sentit per tu ha sigut sempre molt més satisfactori que les drogues que m’hagi pogut fotre.
Mai vaig aconseguir superar la nostra relació i, igual que em passa amb la necessitat de trobar respostes i l’impossibilitat d’aconseguir-ho, no sé explicar per què em vas marcar tant. Et concedeixo la raó amb què vaig caure en un procés d’obsessió, penediment i necessitat de perdó amb tu; et concedeixo que, en molts moments, he actuat des de l’egoisme i la impulsivitat, sense tenir en compte la teva presència emocional en mi, volent-la deformar a l’altura dels meus capricis i les meves voluntats fantasioses; et concedeixo que he sigut una persona especialment cínica amb tu i amb la relació que has mantingut posterior a mi i, això, sense demostrar cap tipus d’interès més enllà del que és, m’ha portat a ser molt agressiu i sanguinari –molt més del que ningú ha pogut veure mai–.

M’he destrossat mentalment en creure –espero que de forma errònia– que jo mai no t’he importat gens.

He acabat realment fotut per tot el que ha passat entre nosaltres. Molt. Per això necessito arreglar les coses; per això sento que, si tu i jo no estem bé, no aconseguiré treure el cap d’aquest punt tan fosc en el que em trobo ara: ple de soledat, pors i malestar. Sé que em vas dir que no estàs preparada per tenir un vincle amb mi i ho respectaré fins al dia en el qual ho estiguis –per molt que em pesi o no tingui cap certesa de res– No soc una mala persona, ni un manipulador, però tampoc un covard que tingui por d’exposar-li en una carta d'aquest tipus els seus sentiments a una persona estimada i creu-me que, mentre ho escric, em qüestiono el seny dels meus actes –potser se me n’ha anat definitivament l’olla– però tinc la necessitat de fer-ho arribar; sense pressions, ni demandes o exigències de cap classe.
Per mi, durant molt temps i, de nou, sense entendre el perquè, tu has sigut la persona escollida amb qui m’hauria agradat mantenir una relació, acceptant que no entenc una relació des del format convencional; acceptant terceres persones que ens despertessin interès, acceptant distàncies, acceptant les nostres petites i úniques singularitats que ens conformen com a éssers humans i imperfectes, acceptant-ho tot, però acceptant-ho junts. I, en un moment, vaig destruir-ho enviant-te a la merda, escriguin-te uns missatges molt durs i fent veure que no existies, cosa que, a la llarga, no ha fet més que incrementar el meu dolor i la meva angoixa fins que, inevitablement, se m’han girat en contra.

Dit tot això, amb el temps ho he entès tot.
He entès que no espero res de tu més enllà de sentir la teva llum intacta a dins meu.

Aquesta és la lliçó que he après després de tot aquest temps, de tot el dolor i tota la culpa que he carregat a l'esquena i que ja estic cansat de sostenir
I, creu-me quan et dic que la llum que representes, si és que encara existeix, ara com ara està més dèbil que mai.