BOSC. POEMA

Bosc


El sol està tranquil en el seu balneari particular,
estirat dins l’aigua termal de la posta.

Jo et recordo d’alguna vida anterior,
segur,
més inoportuna i despietada que aquesta.

Si l’amor és sinònim de llibertat
suposo que sí que t’estimo
(molt)

Si l’amor és obediència,
mai estaré preparat per veure
què passa quan creues a l’altra banda.

En fi.

Si de petit parlava amb els animals
del bosc i m’ensenyaven senders
ocults a la simple vista humana.

Exacte.

Jo els travessava, valent com només un nen pot ser-ho
i d’aquesta valentia el meu caràcter natural
que em porta a mirar-te als ulls, escoltar-te i
tenir el teu silenci incrustat a les costelles.

A vegades tinc por de treure-me'l perquè,
aleshores,
hauria d’omplir el buit amb paraules que desconec.

Els animals no em van ensenyar tant o tan bé
com per comprendre els motius del meu silenci
ni donar-li forma o sentit.

Ni tan sols autoritat.

Mai dirigirà res aquest silenci, només existeix.
Senzill, adornant l’interior rosa del meu cos.
Era quan els meus amics, els animals salvatges
em vetllaven de petit, que m’encantaven
amb la seva màgia; em treien tota la pols
esquerpa d’humanitat per riure-se'n
i quan la tenien massa a prop, esternudaven

A mi em feia gràcia veure els seus ullals
esmolats contra el reflex gràcil de l’aire.

Jo em deixava fer.

I ja intuïa que cada passa que feia
en la seva guia inqüestionable
em conduiria, futur eixut, a on soc ara.

Ja sé que és obvi, però, en el fons,
¿no tota la bellesa ho és?

Els meus amics del bosc,
criatures velles ensenyant a criatures noves.

Quina pena que ja no pugui veure’ls.
Quina pena que hagi oblidat l’idioma
amb què em deien la direcció exacta.

Era una llengua preciosa.

Quina pena que dels camins recorreguts,
dels senders inhòspits, només n’hagi quedat
la mala sort de la ironia i, de nou,
la pols d’humanitat que sempre acaba per tornar.

Si poguéssim ser dos nens de nou,
t’ho dic,
no dubtaria a presentar-te'ls
perquè veiessis amb els meus ulls
com és de grata la seva companyia.

Si poguéssim ser dos nens de nou
et veuria i voldria ser el teu amic
segur,
tal com ara, de més grans, he volgut
ser el teu amant.

Perquè si és el joc i la fantasia
el que ens ha unit
estic tranquil sabent que,
en qualsevol moment de la vida,
congeniaríem bé,
fora de la ineficàcia d’aquest món avorrit
que roda sense contemplacions.

Els animals estarien orgullosos de tu
perquè no tenen moral
i els importa una merda
tots els conceptes que hem creat
per protegir-nos d’ells.

Així que de poder tornar al fons del seu cau
tingues per segur que els hi parlaré de tu

i diré que


Ets de les persones més divertides que conec

que si tornéssim a ser nens, no dubtaria a apropar-me;

que et preguntaria amb una franquesa i astúcia salvatges


¿Vols jugar amb mi?