Deixant el present per viure sempre en el passat.

¿Qui serà ara?
¿Qui esperarà davora jo fins que m´adormi?
Escoltant encara les cançons que em vas dedicar pensaba amb tu estirada damunt el llit.
I em demanava cada vegada més perqué em vas deixar.
No podia pensar que ara pot ser estaries amb una altre dòna que no fora jo.
No podia pensar que no m´anyoraries igual que jo t´anyorava a tu…
¿Per què el temps va ser tan injust?
¿Per què em vas deixar així sense avisar?
Jo hagués pogut canviar el futur i no deixar-te partir així com ho vas fer.
Jo hagués pogut retenir-te amb jo i no deixar que te´n anessis com ho vas fer.

Encara record aquells vespres d´estiu, asseguts a un banc on les hores passaven ràpidament, eres un mac del temps, on tot era tan especial junts, que no hauria canviat ni un segon al teu costat.
Tot va ser com un somni, i jo sempre et deia:

-Amor, si ets un somni no vull despertar mai…

T´en recordes quan et vaig prometrer la lluna? Aquella nit vam ballat sota la lluna plena, fent els nostres plans de futur, plans que mai arribaran.
Ara ja no puc donarte la lluna, pero la tenc guardada dins una capsa per quant vulguis tornar amb jo.

¿Tornaras?
Envia´m una resposta, d´alguna manera vull saber-ho.
Simplement això. Digue´m si vendrás a cercar-me.

¿I per què em vas deixar amor?


No tenguis por, ara ja no puc tornar el temps cap endarrera, pero al menys dim per què em vas deixar tota sola.
Perquè ara visc en un món fosc, gris, sense llum, com una presó.
Perquè em vas deixar i ara ja no te res sentit.
Dim amor, per què no puc viure sense tu, per què tot es tan dur si no te tenc amb mi...

Els marcs de les fotografies ara queden buits damunt l´escritori, i els fulls segueixen allà on els vas deixar.
La teva roba encara dins l´armari, la tassa del cafè on la vas deixar tu, la teva colonia al bany i la teva rialla dins el meu pensament durant tot el dia.

Els records els he ficat dins la mateixa capsa on guard la lluna per quant la vulguis, tants de records junts…
Tantes hores contemplant els teus ulls verds que m´agradaven tant, i dim tu amor, ¿Per què em vas deixar?¿Per què no vaig poder venir amb tu?

Encara sent la teva rialla i sent que em torn boja cada minut que passa.
Dim tu, ¿Què puc fer?

M´adormiré, pensant amb el teu rostre abans de l´accident.
Aquell accident que et va destroçar la vida a tu i a jo.
Aquell accident que ens va separar, que va fer que la vida no tengués sentit, que tot s´acabás.

El que mai entendré, és per què no vaig poder se jo qui morís i tu continuar amb la teva valiosa vida...Eres tan bona persona...

Fica´t dins els meus somnis i dim que estás bé allà adalt.
I si en algún moment tens por, si en algún moment creus que tenc que venir amb tu, només ho has de dir, fican-te dins els meus somnis, que ara son la meva vida, on tu habites…On podem seguir estimant-nos eternament.

Algún dia vendré amb tu i mai més tornarem a separar-nos. Botarem per damunt els niguls i ens riurem de tot, fent el nostre amor etern, per sempre.

Pot ser arribi el moment de venir amb tu, allà adalt, viurem entre flors de tots color, fins i tot liles! Els camps seran molt verds, hi haurà cents de papallones amb les aletes simètriques, de molts de colors, hi haurà rius que no acabin i arbres tan alts que no podrem veure la seva copa.
Però seré feliç, encara que mai pugui tornar a la vida, estaré amb tu, que es el que desig ara. Per què només tu em pots donar la vida, em dones la vida amb un sonriure...

I tombada en el llit, escoltant la música que em vas dedicar un dia, les llágrimes surten recordant encara el so profunt de l´ambulancia agafant el teu cos mort ja davora el cotxe destroçat.

¿Haviem discutit veritat? Que culpable em sent. Podria haver dedicat aquells darrers segons per dir-te lo molt que t´estimava.

Un amor que pot ser pels demés va fracassar, però dins el teu cor, dins el meu…sempre seré aquella al.lota que et va prometer la lluna, aquella que et va adorar, que et va estimar més enllà de la mort…

Prompte vendré amb tu.