De quan la nit es tornà de mil colors

Tothom era allà, assegut a la vora del mar de Blanes, sota la grandesa d'aquella roca que partia la platja en dos, Sa Palomera. La gentada no deixava entreveure ni un gra de sorra entre la Punta de Santa Anna i la desembocadura del Tordera, i havia espantat, amb les seves converses i la seva sola presència, a les gavines, orenetes i estornells. Els més afortunats, podien gaudir d'aquelles nits d'estiu i festa Major als seus balcons de primera línia de mar. Nosaltres no gaudíem de tan bon lloc, doncs havíem arribat un pèl tard, i ens havíem quedat dempeus, recolzats a una caseta de gelats.
La foscor de la nit s'estimbava contra la llum dels fanals del passeig marítim i el vent s'amagava rere les fulles flabel·lades dels arbres, potser per no fer soroll, potser per no destorbar-nos. El cas es que semblàvem dos idiotes, jo esperant un gest, tu desitjant que m'apropés per fer-me un petó a la boca. Miràvem, distrets, les sanefes que tan detingudament el cel d'aquella nit ens havia dibuixat sobre els nostres caps, amb un seguit d'estrelles, i no ens atrevíem ni a respirar perquè tots dos sospitàvem que aquell màgic instant es trencaria amb un sospir d'un o altre. La nostra ment buscava les paraules, però les paraules s'havien amagat, també, darrera les ombres dels nostres temors. Només et vas decidir a abraçar-me el neguit que sentia després de sentir-te ullprès, potser per la meva mirada que et suplicava, potser pel meu somriure que et corprenia. El cas és que em vas abraçar, i va ser només llavors quan la teva boca va esdevenir un brollador de petons de delícia...
Recordo que va ser també llavors quan al cel van esclatar els primers focs artificials i la negra nit es tornà de mil colors, tot i que tu i jo no ens vam ni adonar, doncs gaudíem d'un altre foc... més particular.