DE PROFESSIÓ...

Un relat de: quimmiracle
I em demaneu que a què em dedicava en concret? Doncs... he cotitzat, i molt, a la Seguretat Social... -si no de què moreno cobraria ara una pensió, eh?- però mai no he sabut sota quin concepte o categoria professional. D'això se'n va encarregar la Doctora i els seus contactes del Ministerio...

Jove, no feu aquest posat.... Umm, bé, no cal que insistiu més, com veig per la vostra cara que us ho puc explicar, ho faré. Sense noms, és clar!

Com ja sabeu el zènit de la meva carrera professional fou als ‘70 -quins anys aquells!- quan cada dia me'n feia... Però millor que comenci pel principi...

A mitjans dels anys ‘60 jo era un jove benplantat, atractiu i desvagat que no em perdia cap festa ni sarau de la Barcelona nocturna i canalla de llavors. Fou així, com qui no vol la cosa, com vaig començar a acompanyar –i a consolar, ja m'enteneu- senyores madures i solvents. Era, doncs, jove i feliç, i tota la ciutat em somreia, múrria i generosa, quan el destí se m’acomplí.

Un bon dia, dinant al club de tennis, l’encarregat em digué que una senyora volia veure'm. Sense pensar-m’ho gens vaig acceptar la feina que m'oferí i que ha donat sentit a la meva vida, fent-la útil i generosa amb el proïsme.

La Doctora em presentava a totes les clientes com el seu ajudant. Jo l’únic que havia de fer era atendre-les entre dos o quatre cops al mes –en dates molt concretes i d'acord amb el tractament contractat: Standard, Standard Plus, Complete, o Complete VIP Extra, i durant un màxim de sis mesos. La Clínica garantia resultats –vaja, de fet els garantia jo, que era l’encarregat que la cosa quallés!- i si en aquests sis mesos la pacient no responia al tractament se li retornaven els diners, sempre i quan el problema no fos "intrínsec" -tal com en déiem- que llavors, ja podia fer jo que quan no pot ser, no pot ser,,, i a més a més és impossible!

Ara, pel finestral de la meva habitació, ja no faig res més que buscar entre els vianants que ronden al voltant dels trenta i quaranta anys, una cara familiar... i no deixo de preguntar-me quantes dones hauré ajudat... quants marits hauré convertit en feliços pares en la seva ignorància! I llavors m'omple la indescriptible satisfacció de la feina ben feta i el ferm convenciment que el meu pas per aquest món no es podrà dir mai que hagi estat en va!

Comentaris

  • panxample | 16-12-2010 | Valoració: 10

    Si senyor, un secret inconfessable
    De professió.....?
    enhorabona
    avant'

  • secrets inconfessables[Ofensiu]
    romaní | 16-12-2010 | Valoració: 10

    Crec que la feina més antiga del món sempre ha semblat molt atractiva als homes..... suposo que perquè no n'han hagut de viure.....
    M' ha agradat molt que hagis confessat aquest secret.