De com els somnis poden esdevenir realitats

A mesura que estas amb nois, i vas creixent i madurant, et vas creant una idea de com ha de ser "el teu home ideal".

Sembla mentida que encara creiem en un home ideal...
Però algunes, encara hi creiem, tot i que sabem que no existeix.

L'home que jo m'havia construït havia de tenir la pell morena (res de blanc llet), els cabells foscos, els ulls també foscos, aros a les orelles, i ronyonera, ser una mica (no massa) més alt que jo, que no tingués un cos escultural, però que m'agradés a mi.
Que fos sincer, una mica tímid, carinyós, que fes bons petons i bones abraçades, que compartíssim l'amor a la terra, els gustos per la música, les ganes de viure. Que fos agradable, que amb ell s'hi pogués parlar de qualsevol tema, que fos dolç, que m'entengués, que sabés escoltar, i m'agradés escoltar-lo, que tingués un somriure d'aquells que enamoren, que fos divertit quan calgués, però seriós alhora...
Aquest era el meu home ideal, i sabia que no el trobaria mai.

L'havia construït a partir de les coses que havien anat fallant en les meves anteriors relacions, i allò que m'atreia de les persones en general - aquesta era la meva fantasia-

Un dia descobreixes que a nivell físic, aquest home existeix. Coincidiu a un ateneu, amb molta més gent, i penses "no pot ser"...
No tens cap esperança de que pugui arribar a passar res, però és llavors quan et clava una mirada d'aquelles que t'atravessa els ulls, i moltes més coses, i saps que t'ha vist, que sap que existeixes, però l'esperança continua sense aparèixer.
A mesura que avança la nit, te n'oblides de les teves fantasies, i et trobes, no saps com, al seu costat, compartint cerveses, inventant jocs que reclamen futurs encontres.

Al matí següent, despertes pensant que no hi serà, però si que hi és.. tot era real.

El temps passa, i amb ell es va descobrint la segona part del misteri... la personalitat. Aquells trets de l'home que creia que no existia, es van cumplint, un per un.
Amb lentitud, tal com avancen les coses bones, les que realment valen la pena, vas descobrint, punt per punt, que cadascun dels aspectes s'anava complint matemàticament.

Quan estàs amb ell, sembla que el temps s'esfumi, i desitjaries que no passéssin les hores. Et relaxes, et sents còmode, confies, rius, comparteixes, beses, disfrutes...
Et deixes portar, sabent que potser t'equivoques, però ja se sap, ànima impulsiva que desitja viure cada segon com lúltim, i treure el màxim suc als moments i als sentiments...

Sense creure'm massa cosa, i sense esperança d'arribar enlloc, vaig caminant...i mentre camino, a passes lentes i segures, les pedres van desapareixent, cada vegada el camí és més dolç i més clar, i sembla que tot plegat deixa de ser un somni, per esdevenir real...