de bon matí

El carreró on vivia era estret i el sol lliscava de bon matí per les parets enblanquinades de les seves cases. Un parell de coloms picotejaven les engrunes del sopar i esperaven el moment quan en Josep, el petit és clar, treia el seu caperró per la finestra de l'habitació.

Amb el seu somriure innocent en Josep saludava els colomets i xiuxiuejava una tendra cançó que feia poc havia après a l'escola: "au pren alè, canta a la vida" deia el primer vers. En Josep pensava que "au" volia dir ocell. Tanmateix, en Josep i els dos coloms es trobaven ja feia dies de bon matí. Semblaven dir-se, sense paraules és clar, "que tot segueixi així, que res trenqui aquesta pau que ara vivim".

Però un dia, de bon matí, els trons van trencar la pau que vivia el somni d'en Josep. Ja no lluïa el sol i les parets del carreró estret no es veien blanques. Tot era fosc. Pobre Josep, va treure el seu caperró per la finestra i no va veure els colomets. Estava trist i va voler alegrar aquell malson cantant la seva cançó. Però no podia obrir boca perquè els trons l'espantaven. Llavors va començar la pluja, una pluja intensa que li colpejava el clatell. Les gotes d'aigua regalimaven galtes avall o potser eren les seves primeres llàgrimes, perquè, és veritat, en Josep també plorava.

Tot just s'endinsava sota els llençols, ben arraulit, quan va sentir que la porta de la seva habitació s'obria silenciosament, a poc a poc. Era la seva mare. Li va estendre una flassada al damunt i amb les seves blanques mans l'acotxava i li cantava aquella cançó que el seu fill havia après a l'escola.

En Josep, en silenci, des de dins del llit pensava: "Ja no tinc por, ni estic trist perquè la meva mare m'estima". En aquell precís instant el nen obrir els ulls i veié els dos colomets. Estaven amb ell, dins el llit. El somriure tornà a la cara d'en Josep i la mare se'n tornà com havia vingut, silenciosament, a poc a poc.