Cul de món.16

L’Anton Grau l’esperava darrera la taula del seu despatx. Rebia lateralment la llum filtrada pels finestrons entreoberts de les portes que donaven a un balcó que només podia intuir, un balcó que s’abocaria a un carrer que no podia a penes conjecturar quin era, després de pujar i donar diverses voltes pels interiors de l’edifici, laberíntic, amuntegat, clar tributari d’un conjunt de reformes i contrareformes obligades per les vicissituds i derives d’altres reformes, els administratives que havien generat la política expansionista i intervencionista del molt actiu alcalde, l’antiga figura de l’hoquei local.
Tan aviat com va entrar al despatx, però, l’alcalde Grau va alçar-se i va avançar cap a ell dins la penombra estriada per aquella llum obliqua, que donava a l’estança i al mateix alcalde un aire d’El padrí que li va venir al cap tot d’una. Se’l va mirar: un Marlon Brando no fictíciament envellit com a la pel•lícula, però sí amb entrades i una panxeta que es delatava sota l’impecable americana oberta.
Li va encaixar la mà just abans d’obrir la boca.
-Estimat Garriga, quant de temps!
La veu sí, la veu no li semblava diferent. Potser el to, més greu. Però la mateixa franquesa, la jovialitat expansiva, aquella prosòdia que acompanyava sempre el seu aire eixerit, la fàcil manera amb què es guanyava a tothom. Deien que fins i tot als defenses contraris, que aquesta era la clau del seu èxit. Els seduïa, defenses, porters, mares i nòvies dels contraris, i en acabat els fumia la bola dins la porteria i a per un altre. I Garriga... sempre s’havien dit així, Grau i Garriga, l’un a l’altre. Així eren coneguts també pels aficionats, llevat dels amics de sempre, és clar. Ells no ho eren. No ho van ser mai.
El va fer seure, a una cadira alta, amb braços mig folrats amb un vellut desgastat, una rèplica menor de la cadira que tenia al seu costat del despatx, on se’n va tornar, tot i fent marrada: es va adreçar primer cap a la porta-finestra, va obrir-la, va deixar que la llum dels sol declinant de la tarda entrés a pleret. Ell va veure aleshores una filera molt propera de terrats, el cel blau sense núvols per damunt, la punxa allargada del campanar que el va permetre situar-se de seguida en la façana a on donava. Era la lateral, però tocant a la façana principal que donava a la plaça
-No ens vèiem des de... l’enterrament de ton pare? –va continuar l’Anton Grau.
Ell va afirmar amb un gest, sec. De fet no recordava haver-lo vist aquell dia. Però això era ben bé normal, a penes recordava res d’aquell temps.
-Quant de temps, oi? I com han canviat les coses! –va proclamar l’Anton Grau, avançant el seu cos al seient i mostrant-li bé les entrades del cabell ben marcades per un impecable pentinat.
-A tu t’ha anat força bé...
-No em queixo –va fer un ample gest amb el braç, com abarcant els seus dominis, més enllà del despatx, potser per tota la vila que ens envoltava- . De vegades, però, m’agradaria tornar a ser simplement un jugador d’hoquei, agafar l’estic i patinar amunt i avall... Com en els vells temps.
Se’l va mirar, amb cautela, va fer una pausa, una evident invitació a deixar anar els records, sabent que hi havia un punt delicat on tot just les seves carreres esportives se separaven i la d’un avançava mentre la de l’altre es truncava. Ell va posar la cara més inexpressiva que va poder. Li intrigava saber si en realitat al Grau allò no li preocupava en absolut i només ho feia servir com a introducció, o ho estava sospesant per esbrinar alguna cosa d’ell, de les seves motivacions, dels seus fins.
-Tens moltes més preocupacions, ara –va respondre, esquivant l’esquer estès.
-Sens dubte. No és el mateix saber que tantes famílies poden dependre del que decideixis, que pensar que uns quants s’aniran al llit més contents perquè has marcat un gol i has guanyat un partit.
-I això tampoc ho penses gaire, quan ets jove...
-És cert. Però, a mesura que et vas fent veterà, te n’adones més, n’ets més conscient. O això em va passar a mi, vaja...
L’esquer tornava a penjar de la canya, llançat contra ell.
-És clar –va tornar a driblar en sec. Era una de les jugades que sempre li havia sortit millor, una frenada abrupta, un gir a penes perceptible, i el defensa quedava enrera.
El Grau es va fregar breument les mans, va emetre una mena d’esbufec. Es resituava, renunciava als camins laterals.
-I què em dius del pla de viabilitat de Química? –va fer-. Hauria de preocupar-me?
-Suposo que com a alcalde, sí. Ara per ara, no sé què dir-te.
-Esteu encallats, en la negociació?
-No ben bé. Ens hi posarem demà, de nou.
-M’han dit que hi ha algun punt on no s’ha avançat gens, més aviat al contrari...
-Al contrari? Ens hem assegut tres vegades, i que jo sàpiga sense condicions prèvies. De fet, hem arribat a un acord bàsic en molts dels punts.
-Excepte en els importants –va tallar el Grau, gairebé agressiu.
-Bé... jo no diria això, hem perfilat l’acord sobre prejubilacions.
-Però no quantes n’hi podria haver...
-Sí, aquesta sembla ser la qüestió. L’empresa no vol concretar si hi haurà acomiadaments sense aquest paracaigudes.
-Això és el més important, per al poble.
-Estem parlant d’una dotzena de llocs de treball, potser –va arriscar ell-. Menys del deu per cent de la plantilla...
-Estem parlant del futur de la fàbrica, però no només de la fàbrica. Estem parlant del futur de la vila.
-La vila pot sobreviure sense la fàbrica, i malament si no és capaç...
L’Anton Grau es va aixecar enèrgicament de la cadira, deixant anar un profund sospir. Es va dirigir cap a la paret de la seva esquerra, just sobre un mapa de l’entorn de gran escala. Podia distingir el nucli de la vila, el raval al nord, la giragonsa ampla de l’Ebre, la carretera de Ribalta baixant al seu costat, encerclant la vila fins al pont nou i unint-se més enllà amb l’altra cinta blava, la del Tribalix, creant una falca verda al mapa. Allí justament, en aquella taca poc realista, va anar a parar el dit índex de la seva mà esquerra.
-Jo veig aquí el futur, no aquí –va assenyalar més a la dreta, a un punt vermell, on es dibuixava el símbol universal de la indústria-. Potser la fàbrica hi deixarà d’estar un dia, no t’ho negaré, però aquesta terra no deixarà d’existir. I tot el que hem crescut aquests darrers anys ha anat de la mà de la gent que ha vingut atreta, precisament, per la terra, pel paisatge. Però si volem conservar-ho, o si volem potenciar-ho, dem de cuidar-ho. El Tribalix és un espai singular i aviat aconseguirem que se’l reconegui com a tal. Això suposa aportacions d’Europa i moltes inversions. Però abans hem de netejar els llots empantanegats al costat de la riba dels rius. I, ara per ara, només amb l’aportació de l’empresa podem fer-ho. M’entens?
No va dir res. Va mirar-se el Grau que es mantenia fitant el mapa, com si hagués quedat abstret en profundes meditacions. Després d’uns instants es va tombar i gairebé corrent es va tornar a instal•lar a la seva cadira.
-Tu què en penses, de la globalització, Garriga?
-De la globalització?
-Sí, de la globalització... Aquí al poble en som uns avançats. La vila viu de fa més d’un segle de la globalització. Calés i inversors de fora decidint pel nostre país. Ara vénen gents de tota mena, precisament a comprar-nos també les terres del nostre país. Sempre hem estat oberts. No ens ha agafat de nou.
-Potser massa oberts?
-Massa? Trobes? Bé, en tot cas, els dos rius continuen rajant, durant mil•lennis han rajat. I no ens ho hem qüestionat...
-Vols dir que hem mirat d’adaptar-nos-hi.
-Podíem fer res més? Tret de marxar, és clar, buscar altres horitzons...
Van fitar-se. La mirada del Grau era freda, no traduïa emocions. Ara que ho pensava, sempre havia estat així: contingut, mesurat, calculador. Ell havia marxat, i deien que havia estat pels calés només, que era un venut. Ho havia d’acceptar, però en el fons no era res d’allò. Potser no sabia ben bé els motius, i ara, amb el pas dels anys, encara menys. Però el que sabia era que no els havia calculat, com els hauria calculat el Grau. Potser com els va calcular.
-No m’entenguis malament, no t’ho estic censurant. Cadascú pren les seves decisions, i és legítim. Potser fins i tot és molt sa, això, que uns pocs surtin, a escampar la boira, a veure món, mentre altres mantenen la terra. Els uns sense els altres no podrien potser viure. Uns necessiten la terra per tornar a posar-hi els peus quan els cal, i els altres necessiten l’aire fresc que porten els que vénen de fora.
-Entesos –va fer, aixecant-se tot d’una.
El Grau es va aixecar immediatament, el va guiar fins a la porta i li va oferir la mà en arribar a la llinda.
-M’ha agradat molt la teva visita –va fer.
-A mi la teva invitació –va remarcar ell, com si un oient desconegut pogués quedar confós perla clara tergiversació de l’alcalde sobre qui havia tingut la iniciativa d’aquella trobada.
-Em promets rumiar-ho?–va dir encara el Grau, quan ell ja havia fet unes passes pel corredor.
-Rumiar-ho?
Va aturar-se un moment. El Grau es retallava a la penombra un altre cop, en contrallum, amb aquella vaga aparença de padrí que desprenia autoritat.
-I tant! No faig altra cosa –va fer, i va continuar caminant.