Cróniques de l'Anna I: Filla de Rwanda (5)

Un relat de: NinniN

Vaig arribar a casa commoguda, com sempre. Se m'havia oblidat comprar el sopar, i quan vaig veure a en Carles, assegut al bar del davant, me'n vaig adonar.
- Ho sento…. Me n'he oblidat - vaig dir, sense somriure
- No t'amoïnis. Jo no - va dir somrient i senyalant una bossa de súper de la que en sortia una pizza congelada - Pugem a casa teva? O vols veure el meu piset de solter? - va fer una pausa - encara no hi has estat, és clar… però no t'ho recomano, no tinc mobles… ja sé que aniria sent hora, desprès de portar dos anys independitzat, però…
- No t'hi amoïnis, pugem a casa. Tinc ganes de dutxar-me, i dormir, no soparé. Tota per a tu, la pizza.
Va posar cara de decepció.
- Bé… així doncs, potser que me'n vagi a casa… -va dir amb veu trista - no en tinc gaires ganes, perquè no és gaire hospitalari, el meu pis, però…
- No, home, pots sopar a casa, Carles. - estava trista, i no em sentia prou forta per ser antipàtica amb ell, com fins aleshores - si vols, pots quedar-te uns dies a l'habitació de convidats - jo tampoc em sentia amb forces, d'estar-me sola al pis. - només si vols, és clar.
Va assentir. Sense dir res.
- No t'estorbaré? - vaig fer que no amb el cap - D'on vens? Se't veu capficada. Has estat investigant sobre la Knee…?
- Si, però res, força infructuós tot plegat. - vaig sentir com sonava el meu telèfon - un moment - li vaig dir sense veu, mentre responia.

Era la Dolores. Vam quedar, després d'insistir una mica per a l'endemà al matí. No esperava la seva trucada tant de pressa.
Vam passar la nit sense enraonar. Era un silenci còmode per a mi. Per a en Carles, no ho sé.

- Ets periodista, oi? - em va dir amb una veu forta, que em va sobtar donada la seva fràgil aparença
- Sí… però no s'amoïni, no publicaré res que no hagi de publicar. Vinc més en qualitat d'amiga de la família.
- Sí… Anna. Tu ets qui va fer l'entrevista a la Carme abans… abans de tot plegat, oi? - vaig assentir amb el cap, i la vaig deixar prosseguir - la Carme et tenia una gran estima. Fins i tot desprès de saber que el seu marit li havia fet el salt amb tu - va dir maliciosa - tot i que, tampoc el culpo.
Estava sorpresa, perquè semblava una persona dura de rossegar, amb molt de caràcter i les idees molt clares.
- Mira, nena, et seré sincera. No tinc cap mena de problemes en explicar-te tot el que sé. Fins i tot les meves impressions. Però no entenc perquè vols saber.
- És una qüestió… vostè no sent impotència, per la mort d'aquesta noia?
- Sí, és clar. Però saber qui i perquè ho va fer, no la farà tornar. - va mirar dins la bossa, fent una pausa massa llarga pel meu gust - Tingui. Aquí té la partida de naixement de les nenes. Suposo que la veurà igualment, així que li ensenyo abans de donar-li a la policia.
Vaig agafar el sobre, i sense obrir-lo encara, li vaig preguntar:
- Què va passar, quan va desaparèixer la Carme? - vaig seguir amb una pregunta que li torturava - ella no sap que és aquí, oi?
Va fer que no amb el cap.
- I pel que fa a mi, no ho sabrà. Li faria mal, saber que no la he anat a veure. Ni hi aniré - va seguir - tinc coses més importants a fer.
Em va estranyar molt aquella sobtada enemistat que semblava que havia sorgit entre elles… recordava l'apreci amb que en parlava, la Carme, d'ella.
- Vols que comenci pel dia en que va desaparèixer la Carme, o abans? - va somriure maliciosament. Em queia bé, aquella dona - jo crec que abans també hi ha alguna cosa interessant…
Vaig somriure, i em vaig adonar les ganes que tenia de parlotejar.
- Vostè mateixa - vaig dir tornant-li el somriure.
- Molt bé… Comencem per la nit que va arribar. - va fer un xarrup del cafè amb llet que tenia davant - La nit que va arribar, vaig enviar a un dels nostres treballadors, perquè la recollís. Va estar esperant dues hores. Des que havia aterrat l'avió. I la va veure. Ens vam amoïnar molt, perquè li van confirmar que havia recollit les maletes, però s'havia fet fonedissa. A l'endemà al migdia, va arribar amb un taxi. Ja estàvem a punt de trucar a la policia. Ens va dir, que com que no havia vist a ningú a l'aeroport, s'havia quedat en un hotel, per agafar un taxi a l'endemà. El cert, és que els transports públics, i més per a venir on és el nostre hospital, força allunyat de la ciutat, són força insegurs durant la nit. Però no en vaig fer massa cas, fins que, una setmana abans de desaparèixer, va començar a dormir fins tard… em va dir, que provablement li havia fet mal alguna cosa que havia menjat, perquè no s'acabava de trobar bé amb el seu estómac - un altre xarrup. - i llavors, va ser quan em va dir, que volia anar a fer un reconeixement de camp. - va fer una altra pausa - hi ha una zona a prop de la nostra, on no hi ha gairebé atenció mèdica, i un parell de cops a l'any, hi anem a vacunar, fer reconeixements mèdics… li vaig intentar treure del cap, realment tenia aspecte de cansada i malalta, però no en va fer cas. I als dos dies de marxar, va tornar el seu company, i ens va dir que l'havia perduda.
- A partir d'aquí, un any sense saber d'ella… no vau fer res, per a buscar-la? La policia…
- La policia… va ser estrany… normalment, aquestes coses, quan hi ha persones estrangeres de pel mig, se'n preocupen molt. Però van estar donant-nos evasives durant molt de temps. Desprès, tota la sèrie de rumors, que van esclatar amb la seva arribada amb la nena. Un parell de persones de poc refiar, ens van dir que l'havien vist per la ciutat, en perfecte estat de salut. Però no sé si és cert. - va sospirar - És tot un embolic… saps de qui eren filles i netes, les nenes? Bé, d'un dels homes més poderosos de la ètnia Tutsi. Jo, quan la Carme em va dir desprès d'una trucada d'aquest home que se les enduia, perquè estudiessin a Barcelona… no m'ho podia creure. Precisament, d'un Tutsi, quan son els que no permeten que els Hutus puguin estudiar, ni tenir treballs decents, ni viure sense por… amb tot el que ha vist la Carme… jo creuria… si no fos tot tant caòtic, i la burocràcia del país tant malmesa… mira aquestes partides de naixement.
Vaig obrir el sobre, amb certa por… la Carme m'havia mentit en gairebé tot. Provablement, confiava en que no podria localitzar a la Dolores, o que per telèfon no parlaríem tant.
Allà, hi havia dos papers… oficials, en teoria. Hi havia dos certificats de naixements. El primer, el de la Knee, el pare Kimuly, mare Rimal; i l petita Namule, sense mare, i amb el mateix pare… Com era possible? No era filla de la Knee? És que potser… Era filla del seu avi? El meu cap bullia idees, i no en treia l'entrellat.
- No t'espantis, Anna. Ni te'n refiis gaire. A Rwanda, són comuns embolics d'aquesta mena… Avis, que consten com a pares en partides de naixement, mares que no apareixen… no significa, forçosament que hi hagi temes bruts o obscurs… aquestes partides, són el mateix que si tu agafessis un full en blanc, escrivissis el teu nom, i posessis com a pare al Maradona i mare a la Teresa de Calcuta.
- Molt bé, però llavors… com es pot saber la veritat? Com….?
- Mira, l'única cosa que jo sé segur, és que la mare de la Knee, és qui diuen que és, perquè jo vaig veure-la néixer, i la coneixia molt bé, a la seva mare.
Vaig sospirar. No entenia què hi tenia a veure la seva mare, la Rimal.
- A veure… i qui era la Rimal, si es pot saber? -vaig preguntar, sentint-me dins d'un espiral ple d'informació inútil.
- La Rimal, era una de les comadrones de l'hospital. Una Hutu, d'una bellesa i destresa excepcionals. Va morir fa uns cinc anys. Segurament pel disgust….
- Expliqui's - vaig dir-li impacient.
- El pare de la Knee, es va enamorar de la Rimal només veure-la. Només tenia un inconvenient. Era Hutu. I els Tutsis, especialment el pare de la Knee, en Kimuly, són una ètnia molt racista. Vet aquí el greu problema de Rwanda. L'odi que hi ha entre les dues ètnies que comparteixen territori. Fins i tot físicament, són diferents. Els Tutsis, més espigats, més "elegants", segons ells mateixos es defineixen. I els Hutus… més sacrificats i sotmesos a la seva condició, d'éssers inferiors. Però també tenen la seva sang. És per això, que, quan la Rimal va tenir la nena, i ell li va prendre, va començar a acumular odi, i odi, i més odi… utilitzant a la Carme, nou vinguda en aquell moment, com a intermediària. Però no va aconseguir res, i quan la Rimal va morir… tots vam oblidar-nos de la seva nena, perquè l'estaven pujant com a una Tutsi. I aquesta és la història.
- I no seria possible… una represàlia cap al seu pare, matar a una nena mig Hutu mig Tutsi?
Va somriure, mirant-me amb admiració.
- No… jo ho descartaria. El que no descarto, és que en Kimuly li donés les nenes a la Carme, per algun tema d'aquests. No oblidem que la petita també té sang Hutu i a més a més blanca! Clar, que a Rwanda li seria més greu el problema de sant Hutu que de sang blanca... Però el problema ètnic que tenim, és en realitat més territorial que una altra cosa. No té perquè traslladar-se fins aquí.
Sense saber molt bé perquè, vaig sentir la necessitat de marxar. Desprès de prometre-li a la Dolores que la trucaria si feia cap descobriment, per descomptat.

Vaig arribar a casa, desitjant que en Carles hi fos per explicar-li el que havia parlat amb la Dolores. I tenia més que mai, ganes d'anar a l'Ambaixada… tot i que m'imaginava que no en trauria més que declaracions falsejades, ja que estava en mans del poder, mans Tutsis.

Comentaris

  • Ni tan sols al Àfrica les coses són en blanc i negre[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 01-07-2005

    Donncs el que incialment semblava nomès un transfons cada cop prem més coherència y més primacia en l'argument del relat, i ara sembla que precisament els conflictes ètnics de Rwanda tenen molt a veure amb el posible desenllaç de la inriga, ara que com diu en Pèrdix queda molt per veure que passará realmente. segueixes fen una prosa ràpida, àgil i que ens porta en davant en la narració.

    Tanmateix segueixo pensant i malgrat que com tu mateixa expliques estàs ben informada, que de vegades hi ha un tracte simplista de les realitats de Rwanda, i les descripcions físiques que suposadament asumeixen Tusis i Hutus, que realment existeixen aquests paràmetres, tenen un fonament molt més profund, que la colonització va usar segons els seus criteris per els seus interessos polítics i econòmics, i que no es pot llençar aquest tipus d'imatges poc contrastades al meu parer, perquè ni tan sols al Àfrica les coses son en blanc i negre.

    Tanmateix segueixo dient que es un molt bon relat, molt ben argumentat i ben documentat, que ens té amb l'ai al cor per saber el resultat.

  • Sempre anima....[Ofensiu]
    NinniN | 13-09-2004

    M'ha engrescat molt posar-me a relatar aquesta aventura... i haig de reconèixer que no l'he polit gaire (només un repasset... jejeje) i molt més veient que tinc algún lector "encuriosit" pel final: MOLTES GRÀCIES!
    Respecte a lo de les dades, diguem que tinc contactes! jeje.

    Vinga, abraçades,


    NinniN

  • S'embolica força[Ofensiu]

    I cal felicitar-te per tal com, segons es desprèn del text, t'has informat dels drames de Rwanda.
    Fins ben aviat, espero!

  • M'està enganxant[Ofensiu]
    pèrdix | 11-09-2004

    aquest relat. L'estàs desplegant molt bé, segons el meu parer, donant les dades amb comptagotes però sense encantar-te, suficient per a mantenir la curiositat del lector desperta.
    A més, penso que la llargada dels capítols és bona.
    L'argument em té força despistat, tot sigui dit. Fins que no surti el majordom no goso a fer un pronòstic ;-).

    Apa, que vagi bé.