L'empàtic I: L'empàtic (O de com l'empàtic va esdevenir empàtic)

L'empàtic ha deixat de recordar quan va començar a ser empàtic. El com, ja fa molts mesos que ni se'l pregunta.

Però us explicaré, com va començar aquesta seva no va vida, que ha esdevingut el seu martiri.

A l'oficina, mai havia estat el més popular. Ho acceptava amb la naturalitat i resignació que només pot tenir un perdedor nat. Però sentir el que la gent sentia cap a ell, això va ser més difícil.
Primer, quan parlava amb algú dels seus enemics declarats, desfallia només sentir el mateix rebuig cap a sí mateix, que tots ells sentien. Els comprenia, i s'odiava, tal i com ells odiaven a l'empàtic.
El que en un principi el va desconcertar, va esdevenir, gràcies al seu psicòleg, en res més que una llum, llunyana encara, al que li estava passant: el seu tarannà de ciutadà de segona, aquest cop havia passat al davant fins i tot d'ell mateix, i aquell odi i rebuig, no eren altra cosa que el que el seus sentit d'inferioritat li feia creure que creien d'ell.
Aquesta afirmació va contribuir a alleujar temporalment els seus mals, fins aquell dia.

Aquell dia, en que, caminant pel carrer, va veure algú que ensopegava. I un sobtat dolor al turmell, el va fer caure a terra, uns metres enllà del qui havia ensopegat.
Sortir amb certa dignitat d'aquella situació li va ser difícil. Però aquella barreja astoradora de sentiments i sentits que el va envair, el va fer fugir, sentint el seu turmell trencat glatint de dolor, mentre sentia les sirenes de l'ambulància que venien a buscar al qui havia ensopegat, i que ben segur se l'haurien endut a ell també, de no marxar a temps.

Quan va arribar a la cantonada següent, ja no coixejava.

A partir d'aquell dia, els seus sentits es van aguditzar. Les parets, havien deixat d'existir, per a l'empàtic. Patia quan a la seva veïna de tres anys la ficaven a la banyera, perquè no ho suportava. Quan a en Jan, el veí jove de dalt, li donava una baixada de pressió perquè s'havia fumat tota la xocolata que hi havia des d'Algeciras fins a Barcelona. I quan al marit de la Margalida li va donar l'atac de cor, va creure que moria, per fi. Però de sobte, el dolor al pit, va aturar-se. I no va sentir res més. Només el va abordar un plor sense final, perquè l'havia perdut per sempre, el seu company, el seu amant...

Incapaç de suportar tot allò, va deixar la feina. Allà, era on més a prop tenia la gent. La seva rutina diària el va convertir en un noctàmbul, asidu a supermercats de vint-i-quatre hores, sempre per la nit, i només una sortida diürna a la setmana: la visita al seu psicòleg.

En l'última visita, però, va descobrir el que li passava. Tot i que el psicòleg només l'escoltava, va sentir, aquell dia, pietat.
La pietat que el psicòleg sentia cap a ell, perquè creia ser un empàtic, i el que li passava, era que s'estava tornant boig.
Així doncs, això era ell. Un empàtic.
Aquell dia, va decidir no tornar a aquell psicòleg que no sabia com ajudar-lo. Va deixar de tenir nom, per passar a ser l'empàtic.

I també va decidir que no ho podia suportar més. Allò de fer vida nocturna, l'havia provist d'un aspecte tenebrós, de pell blanca i fina, i sentia, això ho sentia ell, una llàstima terrible cap a ell mateix.
L'endemà al matí, va sortir de casa amb una idea clara: patir tot el que poguessin resistir el seu cos i la seva ànima, per així marxar d'aquell món que tant malament l'havia tractat aquells últims mesos.

Desprès de rumiar-s'ho una mica, va decidir que a les Rambles era on trobaria més gent. Així que va escollir un banc on hi donava el solet, perquè ell, mediterrani com era encara, el necessitava més que res, desprès de dies de no veure'l, i s'hi va asseure, esperant que comences l'espectacle.

El dolor, va anar arribant amb la gent, poc a poc, "in crescendo", pacient però devastador.
I llavors, quan ja creia que havia arribat al límit de la seva resistència, va arribar ella, i es va asseure al seu costat.