L'empàtic II: La Griselda i l'empàtic (O de com la Griselda va conèixer a l'empàtic)

Ella es va asseure al seu costat, amb les cames ben juntes i les mans damunt la falda.
Ni tan sols el va mirar, però tots dos eren conscients de la presència de l'altre.

Feia molts anys, que cada matí, a les deu en punt, la Griselda baixava les escales de pedra d'aquella residència que ella, per dins, i mofant-se sense veu dels seus cuidadors, anomenava la seva presó, i s'asseia en aquell banc.

Justament, en aquell banc, on aquell matí hi havia un home.
Però aquell home era diferent. No era com els que ella es creuava cada dia, aquells els sentiments dels que, havia començat a dominar, fent la seva vida, una mica menys dolorosa.

Aquell home, volia sentir com ella.
La va mirar, i li va somriure.

Era el primer somriure que l'empàtic llençava en molt de temps. Era un somriure, en un primer moment, forçat, com una ganyota.
Per primera vegada en molt de temps, no sentia res, absolutament res, només un buit, al seu costat. Per primer cop en tants mesos, havia trobat una persona que era el seu oasi de dolor.

Aquella noia, de cabells negres com el carbó, ni tan sols l'havia mirat. Era buida per dins. I tant bonica.
La seva pell, blanca com la neu, lluïa amb el contacte del sol.
I ell, va sentir, per un moment, tristor. Però no la que ella podia sentir.
Una tristor molt seva, pena, perquè ella, que no desprenia dolor ni pena, no havia de sentir tampoc alegria ni satisfacció.

Aquella, va ser la primera de moltes trobades. Cada matí, es trobaven, ell li somreia i ella ni tan sols el mirava.

Poc a poc, l'empàtic, va trobar en ella una pau gairebé absoluta. Al seu costat, el dolor dels demés es feia més petit. Mai inexistent, però sí més petit.

Amb moviments estudiats, caminant, i sense mirar enlloc, amb la mateixa mirada perduda que segurament tenia ell uns mesos abans, arribava, s'asseia a uns trenta centímetres d'ell, posava les mans a la falda, i amb els genolls ben junts, romania al seu costat fins exactament dues hores més tard, a les dotze en que s'alçava, amb el mateix posat, i s'allunyava d'ell, rambla amunt, deixant-lo mentre, progressivament, el dolor començava a augmentar dins seu.

L'empàtic, va començar llavors, a viure els seus propis dolors. Dolors blaus i blancs, com el vestit i els mitjons que vestia cada dia , dolors d'un blanc perla, el mateix color que la pell de la seva silenciosa i inamobible amiga.

La por a que, un dia, ella no vingués com cada matí a seure al seu costat.