Clixés Cremats. III. El Sr. Ricart

Un relat de: NinniN

III. El Sr. Ricart


- A veure… em sembla que no t'he acabat d'entendre… estàs insinuant….?- va fer en Jan sense alçar la vista del terra.
- En David sempre ha sentit el mateix. Des que et va conèixer. Les amigues que va tenir a la vostra joventut, eren només un intent per negar-se a ell mateix el que sentia - va mirar-lo amb prudència… veia com se li començava a inflar la vena del front - Un intent que no li va servir de res, perquè llavors, es va iniciar… quan vau començar a anar a "La Conxa". Sempre fèieu la primera copa allà. Ell aprofitava algun moment que tu no estessis pendent per a citar-se amb algú d'aquell bar…
Ell la va mirar incrèdul.
- Saps que allà no era difícil - va fer una pausa, i va sospirar - Per favor, Jan. No em diràs que no t'havies plantejat mai perquè li agradava tant aquell bar decrèpit d'ambient…
- Sí, és clar… però em pensava… no sé, Alba, a tots tres ens agradava fer la primera copa allà, perquè no hi havia aglomeracions…
L'Alba va somriure, al recordar el primer cop que havien anat en aquell bar.
Ella feia poc que els coneixia, i la primera vegada que hi va anar li va sobtar, tot, la decoració rococó, el transvestit, d'uns cinquanta anys, vestit de venedora de caramels de cinema que servia les copes amb la seva safata, totes les parets, folrades de fotografies antigues de la Sara Montiel com a ídol indiscutible, i especialment, i per sobre de tot els clients… homes, tots ells, adults, entre trenta i fins a seixanta anys, tots asseguts a les butaques de vellut vermell, alguns fent-se petons entre ells, fins i tot de tres en tres… al sortir, encara sorpresa, s'havia adonat que havia quedat encandilada, per l'ambient que s'hi respirava tot i els clients que els rodejaven, la música dels anys 50, el cambrer impecablement disfressat i maquillat que els feia una caiguda de pestanyes postisses i frondoses cada cop que sel's dirigia, i va saber que, no seria l'última vegada que hi anava.
En Jan va marxar cridant-la de casa.
- Però què coi m'estàs dient? Que en David, a part d'homosexual estava enamorat de mi?? Que ha estat sempre enamorat de mi, el meu millor amic?- va aixecar-se, encara cridant i va marxar cap a la porta- Estàs boja! - va dir cridant més fort - m'has sentit bé? Estàs ben boja!.
L'Alba va esperar que marxés per posar-se a plorar.

L'endemà, a les deu en punt, quan ella ja es disposava a marxar sola a visitar al Sr. Ricart, va sonar el telèfon de la porta. En Jan l'esperava a baix amb el cotxe.
Només es van dir hola i van anar en silenci absolut cap a l'oficina. L'Alba el mirava de reüll. Feia mala cara, de no haver dormit.
La noticia que li havia donat la nit abans, l'havia trasbalsat visiblement, i ara, només desitjava que canviés aquell posat d'abatut, i perdut per la seva habitual postura de prepotent.
Van entrar a l'oficina, i la secretaria del Sr. Ricart els va fer esperar en una sala de visites.
Uns minuts més tard, els feien entrar en un despatx amb els terres i les parets de marbre, on al fons, darrere una taula, un senyor amb el seny platejat, els mirava amb posat seriós.
Canviava molt, de l'última vegada que l'havien vist, a Eivissa amb un banyador a ratlles Lacoste i un polo de la mateixa marca.
- Seieu, nois. Quan de temps fa, ja… tants anys? - els va allargar la mà, somrient i mostrant una tira de dents blanques i perfectes.
Van encaixar les mans, i van acceptar l'oferiment de seure davant seu. L'Alba estava nerviosa, en Jan molt callat. Així que va decidir-se a deixar-se estar de preàmbuls i començar a preguntar.
- Ferran… no sabem on és en David. - va empassar salivera, el rostre d'ell seguia impassible, però ja no somreia - L'última dada que en tenim, és de la tarda en que vostè el va citar aquí.
Va fer que sí amb el cap.
- I… va venir? - va tornar a assentir, sense dir res - no sabia cap on va marxar?
- A casa, suposo. - va sospirar - veureu, va ser una visita breu.
- És molt important, molt, saber de què vau parlar.
En Ricart va escurar-se el coll per a parlar.
- Són coses privades. Penso que no tenen cap rellevància amb la seva desaparició. Negocis.
L'Alba estava frustrada, i en Jan també. Necessitaven més informació, però en Ricart semblava tancat en banda. Així que l'Alba, va decidir atacar, allà on sabia que més mal li podia fer. Així que, va posar les mans damunt la taula, i s'hi va apropar abans de dir-li:
- Ferran. Ho sabem tot. Pots parlar-nos amb franquesa. Nosaltres, decidirem quina informació té i quina no té rellevància. - va sorprendre's a sí mateixa amb la seva sobtada i aparent tranquil·litat mentre notava com se li humitejaven les mans - Si no, potser li haurem de preguntar per ell a la seva esposa. - amb parsimònia, va treure les mans de la taula, i va seure.
En Ricart va aixecar-se nerviós. En Jan l'estava mirant bocabadat.
- D'acord… potser, i només potser sí que té rellevància, la seva desaparició, amb el que vam parlar.
M'estan extorssionant amb unes fotografies.
Van obrir uns ulls com a plats.
- Fotos meves i d'en David. D'Eivissa. - va fer una pausa - i vaig trucar-lo perquè estava segur que era ell, qui m'intentava extorsionar. Però la seva visita em va fer canviar d'idea.
Van restar tots tres callats una estona.
- Si us espereu un moment, us donaré les cartes que m'han enviat… però no les fotografies, és clar.
- D'acord. No ha establert contacte, amb l'extorsionador?
En Ricart va fer que no amb el cap.
- No. Ell m'escriu, em dona un compte, com veureu, cada cop diferent, jo li faig l'ingrés, i penso que ja s'ha acabat el tema. Fins la següent carta.
L'Alba va sospirar.
- Hauríem de trucar a la policia. Vostè hi hauria d'haver trucat des d'un principi, no se n'adona?
- No. - va dir contundent - hem d'evitar a tota costa un escàndol. Si fa falta, ja posaré als meus homes al corrent del que faci falta perquè investiguin sobre el tema. I si se us acudeix trucar-hi… també posaré als meus homes per solucionar-ho.
Va fer oïdes sordes a aquella amenaça i va prosseguir amb aquell interrogatori improvitzat.
- I què més? - l'Alba veia com l'home era reticent a seguir parlant - té més coses a dir-nos, d'aquesta visita.
L'home va sospirar, i es va aixecar de la cadira, visiblement incòmode.
- Alba, tu estàs al corrent de tot el que va passar - va mirar-la - tu podries ser també l'extorsionadora. I desprès del que em va dir en David, potser també la seva captora.
L'Alba va obrir uns ulls com plats.
- Mira. Alba. Ell va passar fa anys per un cicle d'amenaces molt fort. Algú va intentar comprar-li unes fotografies. De fet les mateixes amb les que ara m'estan fent xantatge. Van començar oferint-li diners per acabar amenaçant-lo de mort si no les entregava. Em va venir a veure molt emprenyat, perquè es pensava que podia ser jo.
Va girar-se, i sense mirar-los va seguir.
- Però jo l'estimava… l'estimo, de fet. Però ja saps, Alba, que la nostra història és impossible. El dia que em va venir a veure, Alba, en comprendre que no era jo, sinó algú que em volia fer mal a mi, va marxar i em va dir que ho solucionaria tot. Que ell sempre havia negat a l'anònim l'existència d'aquestes fotografies. Que enviaria a un apartat de correu una fotografia que ens havíem fet, en el moment de l'entrega de la primera casa que m'havia restaurat, i que els diria que la resta les havia cremat. Però que les guardaria. En un lloc on ben segur ningú les trobaria, que jo no ho havia de saber per estar desvinculat d'aquell tema. Perquè eren, ara per ara, la seva salvaguarda.
L'Alba es va mirar a en Jan, sense comprendre què tenia ella a veure amb tot allò, i va trobar la cara de poker, la inexpressiva, que posava quan no sabia què pensar.
- L'endemà, Alba, l'endemà d'aquell dia, ja fa set anys, vas conèixer a en Jan i a en David. Van venir a sopar a casa teva. Perquè el mentre en David i jo parlàvem al meu despatx, tu t'estaves instal·lant al pis del damunt del seu.
- Per déu, Ferran. Com pots pensar això? - l'Alba va sospirar - En David, anava a ser el pare del meu fill. Perquè l'hi havia de voler mal?
En Ferran la va mirar, amb els ulls mig clucs.
- M'ho va explicar l'altre dia en David. - va fer una pausa. - Per això m'ho vaig començar a treure del cap. Però… i si en David s'ho hagués pensat millor, això de ser pare?
L'Alba es va aixecar i va sortir corrent del despatx. Li havien vingut ganes de vomitar, al sentir tantes bestieses, així que es va ficar al bany de senyores i hi va buidar l'estómac. Els ulls li coïen de llàgrimes contingudes perquè no sabia què fer. Potser en David, havia fugit. Havia extorsionat a en Ricart, li havia tret els diners, i havia fugit d'ella i d'aquella coseta, que a hores d'ara havia de ser com una mongeta enmig del mar, que duia dins la panxa. Però volia saber què havia passat del cert, sense especular. Ho havia de saber, costés el que costés.
A la sortida, s'hi va trobar a en Jan. Ni tan sols la va mirar.
- Així doncs, tot és cert - va dir - el que em vas dir ahir és cert.
- Ho sento. - va fer una pausa - però ara hi ha coses més importants a fer que parlar-ne. Hem de decidir per on comencem a buscar.
- No, Alba. Jo haig de saber quina postura adoptar, amb en David. Vull que m'expliquis tot el que saps. Tot el que va ser incapaç d'explicar-me ell mateix.
Li semblava increïble, que lluny d'estar amoïnat pel seu amic, ho estès per ell mateix.
- Jan. L'única cosa que has de saber és que t'estimava pel damunt de tot. Si no, no t'hauria respectat ni hauria estat al teu costat durant tants anys… No ho comprens? Que el distanciament que vam tenir, era per no voler trobar-se enmig de la nostra relació? Era perquè sofria al estar a prop meu, perquè jo també t'estimava? No entens que va decidir seguir sent el teu millor amic perquè t'estimava com a persona pel damunt d'estimar-te com a home?
En Jan va assentir en silenci.
- Jo també l'estimo, però no de la manera que ell voldria. L'hem de trobar, Alba.


Comentaris

  • Bonissim[Ofensiu]
    Naiade | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Tres d'una tirada![Ofensiu]

    De planes, les teves històries, en tenen poc. Són trepidants i passen tantes, però tantes coses que algunes vegades he de retrocedir per situar-me. De totes maneres, ja m'agrada, aquesta truculència.

    I estic d'acord amb Aquàtica: misteri i crítica social. Bona combinació. Això sí que s'enquadra en el que podríem denominar novel·la negra.

    T'envio alguna cosa més per mail!

    Salut!

    Vicenç