L'últim Fado d'Amàlia Rodrigues

Un relat de: NinniN

L'Amàlia, aquell dia, es va llevar de bon humor.
Va obrir els ulls, i es va retirar l'antifaç amb el que dormia des de feia seixanta anys. Va estirar els peus, com cada matí, com si vulgues tocar el fons del llit i va alçar els braços, fins a tocar el capçal del llit.
Va incorporar-se, enmig de la foscor, intuint els ratjos de sol per les escletxes de la finestra, a la seva esquerra, i just davant el reflex de la llum en el mirall, rodó i de marc daurat, amb la seva silueta fosca al mig.
Va posar els peus a terra, es va donar impuls amb les mans, i es va aixecar.
Es va posar la bata llarga i la va anusar enèrgicament a la seva cintura.
Va respirar fons i va anar a córrer les cortines, i obrir més les escletxes de la persiana, perquè entrés la llum.
Quan es va acostumar a l'il.luminació, va veure aquell carrer, ple de gent, la parada de les castanyes, un carret pintoresc de color verd, traient fum des de tant d'hora, a la cantonada del davant, la gent, anant apressada a treballar, uns més arreglats, d'altres menys, l'home-elefant, a punt seure al mateix lloc de cada dia, preparant el cartell de cartró on ensenyava una foto del seu document d'identitat, una cara jove i exultant, mostrant com havia canviat, com s'havia tornat d'irreconeixible, amb un ull difícilment intuïble, els cabells, escassos, coronant-li el cap. Es va preguntar, com sempre que el veia, allà assegut, tantes hores, si algú l'esperava a casa. Com era la seva veu. Si alguna dona, s'havia enamorat mai d'aquell home. Si encara era capaç, a pesar de la seva malformació, d'estimar-lo.
Va girar àgilment, tot i l'edat, per sobre dels seus talons, i es va posar just davant del mirall.
Va veure, la seva pell, maltractada per les arrugues, però suau com sempre. Les seves faccions, envellides, però belles encara. I els seus ulls, com sempre, traspuant aquella malenconia que tant encaixava amb el seu paper a la societat portuguesa, però amb menys llum cada dia.
Va escurar-se el coll, i va anar cap a la cuina. Avui era el dia. El seu dia. Avui donaria l'últim i més sonat concert de Fado.
Al cap i a la fi, avui, amb el seu traspàs, donaria per fi la mà, a la sempre protagonista de les seves cançons, dels seus Fados tristos i sentits.
Va anar cap a la cuina, donant l'esquena a l'Amàlia envellida que mai reconeixeria, i va fer un esforç per somriure. Perquè, estava de bon humor, tot i que l'acompanyes la malenconia, els sentiments tristos i a flor de pell de sempre. Avui, compliria la seva escomesa a la vida. I passaria de Diva a Llegenda. Pujaria l'últim i més alt escaló.
Va posar un disc, un recull de preses falses que tenia d'algunes gravacions de discs seus. Aquell disc no era tant pulcre com els que venia. Però es reconeixia més que en cap. Allà era l'Amàlia da Piedade Rebordao Rodrigues, no l'Amàlia Rodrigues.
Va escalfar vint segons un got d'aigua al microones i se'l va veure. Les seves cordes vocals, les nines més cuidades que tenia, no mereixien ser maltractades amb la frescor que l'ambient donava a l'aigua al mes d'octubre.
Va posar-les a prova, i satisfeta amb el resultat es va començar a preparar dues torrades amb mantega, el suc de taronja, i un got de llet. Tot plegat vint segons al microones.
Es va asseure davant del balcó, amb les cortines obertes de bat a bat, gaudint de la llum. Va sortir, va tallar un dels clavells d'un test, i el va posar a un gerro de vidre estret, per olorar la fragància de la flor barrejada amb la de la mantega desfent-se a l'untar-la contra la torrada encara calenta, com cada matí des de feia tants d'anys.
Un cop esmorzada, va anar cap al bany, i va engegar l'aigua calenta, asseguda a la punta de la banyera, amb la mà sota l'aixeta. Quan començava a escalfar-se, va posar el tap, i dues tasses petites de sals de bany espumoses, d'olor de Gessamí.
Va anar cap a la seva habitació, i va obrir la porta de l'armari on hi havia el mirall sencer. Va treure el barnús blanc i suau i el va llençar sobre el llit, mentre mirava, davant el mirall com es despullava. Com havia canviat, el seu cos. Objecte de desig, en altres temps, d'homes molt poderosos. L'havia resguardat, només en la mesura que creia convenient. I ara, només era pell caient sota la força de la gravetat. Es va despertar tendresa, a sí mateixa, i es va somriure, tristament, mentre es posava el barnús.
El bany estava llest.
Va entrar, amb cura, i deixant caure graciosament el barnús damunt la banqueta del bany. Es va deixar endur per l'escalfor del bany i el vapor olorós a Gessamí. Va tancar els ulls, sentint de fons la seva veu, la de l'Amàlia, no la de l'Amàlia Diva.
Uns minuts més tard, quan el bany començava a perdre la temperatura idònia, va sortir, curosament, del bany, embolcallant-se el cos amb el barnús, i va treure el tap de la banyera.
Es va asseure davant la banqueta, i, poc a poc, molt concentrada, va començar a treure cremes. La del cos. La del coll i l'escot. La de la cara. El contorn d'ulls. El de llavis. I un cop seca, va començar a untar-se part per part, barrejant aquelles olors, poc perfumades, només fent olor de net, esmenant-se més en les zones del voltant dels ulls i de l'escot.
Llavors, va anar cap a l'habitació, i va treure aquell vestit negre, amb brodats platejats, que havia utilitzat per algun dels seus últims concerts, ja feia gairebé deu anys, quan s'havia retirat.
Va asseure's, amb el barnús deixant veure la preciosa i fina pell de l'escot, i, tal i com li havien ensenyat al llarg dels anys, es va començar a maquillar. Aplicant una base clara, amb dos dits, desprès pintant els ulls, amb ombres fosques, sense antiulleres, ja que una cantant de Fado, com ella, encara que fos una Diva, havia de mostrar un aspecte fresc, però trist. Coloret, en la seva justa mesura, pinta llavis irisat, i finalment, una capa de polvores, per donar a la seva pell un aspecte suau.
Desprès es va pentinar va posar-se una mica, ni massa, ni massa poca, laca, i amb cura, es va perfumar, amb aquell perfum de Gessamí que tant li agradava, des de sempre, perquè feia joc amb les sals de bany i es va posar les arracades que tanta sort li havien portat, grans, de brillantets i plata, i es va somriure. Primer amb alegria, i desprès actuant, aportant un toc d'atemporalitat, i un toc de tristor.
Va aixecar-se, i es va posar el vestit. Es va mirar al mirall sencer, i es va agradar. Tornava a ser l'Amàlia que l'any 39 havia començat a despuntar.
Va anar a repassar el pis. Ho volia deixar tot bé, per quan arribés la seva secretària, a despertar-la com cada dia.
Va pujar el volum de la cadena de música cap a la cuina, i va anar cap a la seva habitació. Va posar un coixí gran, el que feia servir per a llegir al llit abans d'anar a dormir, al mig del llit. Amb cura de no arrugar el vestit, va asseure-s'hi, i va estirar-se, a través del llit, amb el coixí sota el cap per tal d'esperar el més còmode possible el seu moment.
I l'últim pensament que va tenir, va ser per l'home-elefant. I sentint la seva veu de fons, va somriure, perquè va comprendre que, encara hi havia una dona que pensés en ell. I que ni ell, ni absolutament ningú d'aquella ciutat, oblidaria aquell dia, el 6 d'Octubre de 1999 en que moria una Diva i naixia un Mite.



Comentaris

  • Ritme i atmosfera brodats[Ofensiu]
    pivotatomic | 03-07-2005

    Coincideixo plenament amb el que t'han dit abans que jo. Es un relat preciosista, amb el ritme molt aconseguit, igual que l'atmosfera. La història és mínima, de manera que el que fas es recrear-te amb els detalls i te'n surts molt bé. Igualment, el títol (sempre menystingut) em sembla d'aquells que conviden a llegir.

    Jo et cridaria l'atenció, a més de les redundàncies, sobre la puntuació. Sempre és molt personal això dels punts i les comes, però aquí en tens moltes que trenquen el ritme del relat o són directament incorrectes.

    Però el que relament conta és que m'ha agradat molt. Sempre és un plaer llegir-te!

  • Ha, sí, i sobre la redundància, que me'n descuidava![Ofensiu]

    Quasi sempre sobra, la redundància, però no és fàcil suprimir-la. N'hi ha algunes, cert. Però a mi també em passa. Serà qüestió de pràctica, suposo!

  • EXCEPCIONAL amb totes les lletres[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 27-02-2005 | Valoració: 10

    És dels més bons teus que he llegit, també, hi estic absolutament d'acord.

    Has descrit cada moment, cada pas, amb la calma que el moment requeria, amb la serenor que realça encara més aquesta emotivitat subjacent al llarg de tot aquest últim episodi. Tot és clar. El dia és assolellat. Es lleva, mira el carrer, pren un bany, cull un clavell, esmorza, es vesteix...

    La mort pot ser vista de moltes maneres. Gairebé sempre el punt de vista és trist. No amaga certa tristesa, certa malencolia, com dius en el text. Però L'Últim Fado d'Amàlia Rodrigues és per sobre de tot i abans que res un relat vital. L'assoliment del més gran de tots els guardons o premis (inclòs el tribut de fidelitat de milers d'admiradors). La mort d'una Diva que en vida havia esdenvingut ja la crisàlide d'un mite per a la posteritat.

    Aquest relat és tot un homenatge a la que penso que ja ha esdevingut veu més admirada de Portugal. Per Portugal encara viu. I més enllà de Portugal i tot. Perquè aquesta és la gràcia dels mites: no moren mai.

    EXCEPCIONAL amb totes les lletres. Has brodat la redacció lletra a lletra, paraula a paraula. I li has conferit una textura finíssima, clara, assolellada, perfumada de clavell i dolçor.

    Una forta abraçada, NinniN. I ho sento pel retard, però és que aquests dies vaig de bòlit i amb la quinta posada contínuament.

    Fins aviat, espero,

    Vicenç

  • Amàlia Diva[Ofensiu]
    NinniN | 28-01-2005

    Tingues en compte que vol despendre tranquilitat, parsimònia... i sí, en certa manera, pedanteria, tota la pedanteria que inevitablement envolta una gran estrella.

    De totes maneres, pot ser extrany, sí, tinc una mica aquest vici de donar redundància i repetir... potser me l'hauré de treure? Gracies pel comentari, una abraçada!

    NinniN

  • Tot el que et diu un fado...[Ofensiu]
    Biel Martí | 28-01-2005 | Valoració: 9

    Tot el que et diu un fado pot fer-te crear aquest relat, entre trist i alegre, que crea una sensació ambigüa respecte al personatge, ja que en part el compadeixes, en part li tens tirria per ser tant pedant. M'ha agradat molt com està escrit i el que desprén, a nivell d'emocions, tota aquesta descripció acurada d'uns instants de vida (els últims) d'una diva. Però he trobat una cosa... segurament no l'has revisat massa abans de penjar-lo, ja que repeteixes algunes coses convertint-les en redundants, com per exemple la frase: "el bany començava a perdre la temperatura idònia, va sortir, curosament, del bany" o quan parles del llit, fas el mateix.
    Però és dels més bons teus que he llegit, indubtablement.

    Biel.