Cróniques de l'Anna I: Filla de Rwanda (11 i últim!)

Vaig obrir els ulls. Hi havia una llum molt clara que m'enlluernava, i els vaig tornar a tancar. Vaig sentir una veu, que em parlava, no l'entenia, però vaig tornar a obrir els ulls. Una mà m'acaronava els cabells. En Carles em somreia i movia la boca, em parlava però no l'entenia. Vaig tornar a adormir-me.

Vaig passar tres setmanes ingressada a l'hospital. En Josep, havia vingut cada dia i gairebé no m'havia parlat d'en Carles. Només amb evasives. M'havia explicat, que quan m'havien trobat, havia perdut ja molta sang, que el meu pols i respiració gairebé no es sentien. Que gràcies a en Carles, m'havien trobat i seguia viva. Que les emocions, havien sigut massa intenses per a tots, i que en Carles havia marxat unes setmanes, tant bon punt havia sabut que jo m'estava recuperant bé. Que el primer dia i la primera nit no s'havia mogut del meu costat. Però que desprès, l'havia trucat per dir-li que marxava. La Carme estava detinguda, però li estaven fent avaluacions psicològiques. Segons el seu parer, acabaria en algun centre penitenciari de mínima seguretat sedada totalment. Més o menys com la meva mare. Però amb menys barrots.
La "conilleta" del meu ex, de l'Àlex, em va baixar a veure en diverses ocasions. Treballava a la planta de dalt, i s'escaquejava a la meva habitació. L'Àlex havia vingut un parell de vegades en saber el que m'havia passat, i ella s'ho havia agafat com un hàbit. Però el cert, és que, sempre aconseguia arrancar-me algun somriure, quan m'explicava les seves frustracions laborals (que ella acatava a que tots els metges tenien ràbia perquè no se la podien tirar, i les infermeres enveja perquè estava bona, i no per la seva pròpia ineptitud), i especialment, reia per dins, quan marxava em deia "fins demà" i jo pensava "per favor, que em donin l'alta!".
Però jo estava convençuda que havia tornat a perdre a en Carles, i feia esforços per posar-me bé. I per convence'm que no era l'home de la meva vida. Que ja m'havia abandonat prou vegades. I que aquesta vegada ho havia fet en el pitjor moment.

Em van donar l'alta un matí. Feia un sol espaterrant, però no podia evitar sentir-me infeliç. Vaig trucar a en Josep per avisar-lo, que estaria a casa meva, i vaig penjar desprès d'aconseguir dissuadir-lo de venir-me a recollir per portar-me a casa.
Em vaig despedir dels metges i infermeres que m'havien cuidat (també de la "conilleta", a qui vaig haver de mentir dient que ja m'acompanyava algú a casa, perquè volia aprofitar l'ocasió per marxar abans d'hora de l'hospital), i vaig baixar amb l'ascensor. Tres pisos que se'm van fer eterns.

Em vaig veure reflexada al vidre de l'entrada, i em vaig espantar. Estava molt blanca, i duia els canells embolicats, i senyals d'agulles al coll i a l'avantbraç. Estava molt prima, i feia moltes ulleres.
Darrere el vidre m'esperava una sèrie de periodistes (entre ells un company meu de la redacció), que el porter de l'hospital feia esperar fora.
En sortir, vaig respondre un parell de preguntes, i vaig marxar, notant els primers ratjos de sol que van tocar a la meva pell, que van ser revitalitzants.

Anava a creuar el carrer per agafar un taxi, i vaig veure un noi amb un embalum als braços com l'agafava. Em vaig girar indignada, però de reüll vaig veure com esperava, de peu amb el taxi aturat i fent-me senyals amb la mà.
El cor em va començar a bategar de pressa, en adonar-me que era en Carles. Una barreja de sentiments, de soledat, de desconfiança, d'amor, es barrejaven dins meu i em feien ballar tots els meus pilars, i m'havien clavat els peus a terra. Vaig tancar la boca, que m'havia quedat oberta en la típica expressió d'idiota embobada, i vaig veure com parlava amb el taxista, i creuava el carrer.
Quan va ser davant meu, em va abraçar. Em va mostrar l'embalum, i em va dir:
- No voldries pas… tenir-nos a casa? - va posar la cara de nen suplicant i va seguir - ja hem estat prou temps separats, no et sembla?

Aquella setmana, en que en Carles m'havia estat posant al dia de la part més interessant de tota l'aventura, i m'havia explicat on havia estat aquelles tres setmanes, vaig anar a veure a la meva mare. Li vaig explicar tot, i va seguir mirant al jardí.

Dos dies desprès de tot allò, en Kimuly l'havia trucat per dir-li que marxava a Rwanda. Amb la detenció de la Carme, s'havia assabentat de qui era realment en Carles.
Van quedar a la recepció de l'hotel, amb els seus goril·les inseparables, i van estar parlant durant dues hores.
Com a parent més proper de la Carme, i per defecte de la Namule, li va demanar que renunciés en el seu favor de la custodia de la nena. Que se la volia endur cap allà quan abans. Que el visat li caducava just llavors i marxava només per arreglar quatre papers i tornar a buscar a la seva filla.
Va ser una conversa llarga i dura per a tots dos. Estaven cara a cara, i sense mentides de pel mig, els dos homes que més havien estimat a la Carme. I ara intentaven no mentar el seu nom. No volien ni recordar-la.
En Carles havia pensat en la nena, durant aquell dia que havia estat a l'hospital amb ella. I havia pensat que no podia deixar-la a la seva sort. Era una criatura indefensa. L'únic tribut que podia pagar a Rwanda per tot el mal que havia causat la seva dona. Sabia que en Kimuly se la voldria endur. Però també sabia que tothom creia que la nena tenia sang Hutu. I que no la podia deixar marxar. No volia que visques aquesta mena de problemes, des de tant petita.
Li va plantejar l'idea de quedar-se-la al seu pare. Es va indignar, va alçar la veu, i poc a poc, la seva ira, va deixar pas a la tristor i al sentit comú.
- No seria un bon pare si li fes perdre aquesta oportunitat - va dir sense gaires forces. Desprès, es va aixecar i va marxar.

Durant les següents dues setmanes, en Carles es va estar acostumant a fer de pare. Parlava amb en Josep sempre que podia, però no es veia en cor d'anar a l'hospital i explicar-me tot allò. Eren tants canvis… la seva única por era que no els acceptés, i retardessin la meva recuperació.
Així, que, havia fet guardia molts matins davant de l'hospital, esperant veure'm sortir, amb la intenció de no dir-me res, de trucar-me quan ja estes instal·lada a casa, més tranquil·la.
Però quan m'havia vist sortir… tant debilitada, tant trista… em dia que quan l'havia mirat, amb els meus ulls blaus paralitzats, amb el reflex del sol als meus cabells daurats, amb els canells embenats i les mans tremoloses, s'havia adonat que des que havia començat aquell drama, li havia estat donant una resposta dia a dia, rere l'aparença freda i mig enfadada que havia adoptat cap a ell: que passés el que passés, sempre estaria al seu costat.

Els següents mesos van ser molt feliços. Vaig començar a visitar a la meva mare més sovint del compte, un cop vaig acabar el meu article (gairebé un article pòstum, donades les circumstàncies) sobre tot el que havia passat, i les visites cada cop se'm feien menys doloroses. Em despertava una tendresa infinita, veure-la asseguda, a la cadira de sempre, amb la mirada perduda al jardí. I estava segura, que encara que no l'hagués portat allà, mai hauria estat com la Carme.
El dia en que li vaig anar a presentar al meu ja marit, i a la meva filla, aquella preciositat Rwandesa, amb els seus rínxols negres, la seva pell de cafè amb llet, el seu somriure inesborrable i mig desdentat i aquells ulls negres com el carbó, que et miraven amb una profunditat que esfereïa estava emocionada, feliç, i no podia esperar el moment en que la meva mare alcés la vista del jardí, com feia sempre que entrava algú nou a l'habitació.
Quan vam entrar es va quedar mirant fixament a la Namule. Van somriure les dues alhora. Com si fos un amor a primera vista. Dos somriures innocents, sincers i desdentats.
Vaig asseure-li la nena a la falda, i li vaig agafar la mà. Llavors, em va mirar, i em va dir:
- Sap a qui em recorda aquesta nena? És ben igual que la meva filla, l'Anna, quan tenia la seva edat.

Vam marxar agafant la nena de la mà, entre nosaltres. Els tres somreiem. Jo més que ningú. Perquè recordava totes les fotografies de quan tenia l'edat de la Namule. Amb el meu somriure desdentat. I els meus ulls blaus, i aquells cabells rossos, gairebé blancs.