Crònica de la vida d'un desgraciat

Primer, em presentaré, em dic Arnau, tinc una trentena d'anys i no sóc ni alt ni baix, ni atractiu ni lleig, un home gris i vulgar, o gairebé... La meva existència sempre ha estat condicionada per la coneguda Llei de Murphy. Puc dir, sense errar-me, que sóc l'home, o encara millor: l'ésser viu, amb més mala sort que ha ensopegat per la capa de la terra.

De petit ja donava pistes del meu estigma, però la cosa s'anà agreujant amb el temps. Sempre em passa tot allò pitjor que em pot passar, però sense arribar a la mutilació física o mental (no fos cas que algú pogués sentir llàstima de mi, un sentiment massa positiu); ni arribar a la mort (que seria la fi del meu suplici).

Jo havia viscut sempre al mateix lloc, un poble d'uns dos milers d'habitants on tothom em coneixia a mi i a la meva maledicció, de manera que els habitants d'aquell lloc m'evitaven tant com podien. No els ho retrec pas, no volien caure en desgràcia i jo la duia arreu on anava. Com que em sentia sol enmig de tanta gent que m'observava com si fos un animal d'una espècie extingida, vaig decidir emigrar: anar-me'n a una gran ciutat on no em conegués ningú.

El viatge, el vaig haver de fer a peu, ja que sempre que pujava en un vehicle, aquest es negava a rodar, com si sabés que duent-me a mi corria el perill d'acabar en un cementiri de ferralla. Vaig trigar tres mesos en arribar a una ciutat que només estava a un centenar de quilòmetres. Em vaig perdre, em varen atracar, segrestar, enganyar, estafar, perseguir, i mil coses més que no us podeu ni imaginar. Però vaig arribar a la ciutat escollida.
Per una estranya raó, que no fou res més que una conspiració malèfica de tots els elements en contra meu, vaig aconseguir un pis i una feina, i durant una temporada no em va passar res d'estrany, cap desgràcia, fins i tot en les coses de la vida quotidiana no tenia mala sort, ni tan sols em queien al terra les torrades de l'esmorzar per la banda de la melmelada. Vaig cometre l'error de creure que la mala sort m'havia abandonat per sempre, que havent-la gastat en el viatge, m'esperava una vida normal i plena. Però només es tractava de la calma d'abans d'una tempesta, i quina tempesta!


En un dia fosc de tardor, em vaig llevar amb un pressentiment funest que m'inspirava la fi de l'època de les vaques grasses. En posar-me a esmorzar, em va passar allò a què m'havia acostumat en èpoques passades: la caiguda de les torrades, untades, per la banda de la melmelada. Negant-me a acceptar l'evidència del retorn del malefici, em vaig vestir amb penes i treballs amb la intenció de dirigir-me a la feina com si res passés. En baixar les escales de l'edifici, vaig ensopegar amb el gat de la veïna del segon, de manera que vaig baixar els dos pisos que em quedaven fent més voltes de campana de les que faria un Siscents caient del cim del Canigó. En aterrar de morros al vestíbul de l'edifici, el porter em preguntà si m'havia fet mal mirant que no se li escapés el riure davant meu. Jo, ofès, vaig sortir al carrer, tot posant-me la roba en ordre, amb tan poca traça que vaig envestir una dona grassa que em perseguí durant unes travessies tot brandant un bastó que no necessitava, almenys, per a córrer com una llebre enfurismada. Així que vaig poder deixar enrere la meva perseguidora, em vaig asseure a la terrassa d'un bar per a poder reflexionar sobre l'evidència que ja havia captat: el retorn de la meva mala sort. Vaig demanar un refresc (la meitat del qual me'l varen servir damunt dels pantalons) i em vaig posar a recordar els meus temps al poble de naixença. Gràcies a un gest fatal que demostrà la meva poca destresa, vaig fer caure de la taula l'ampolla del refresc. L'ampolla esmentada, va anar rodolant, lentament i amb una gràcia gairebé burleta, fins a sota de la roda d'un ciclista desafortunat que va perdre el control del seu vehicle i que, uns segons més tard, va acabar els seus dies sota les rodes d'un camió de divuit rodes amb un remolc ple d'un nou i explosiu combustible per a cotxes de curses. El camió es va estavellar contra una construcció propera. El líquid del remolc, no es va inflamar, però l'accident provocà un embús que impedí durant una hora l'arribada dels bombers i de la policia. Jo em vaig quedar paralitzat i atònit mentre observava com el líquid inflamable s'escolava a l'interior de les clavegueres de la ciutat. També vaig poder presenciar el moment en que arribaren les "forces de l'ordre", que intentaren aïllar la zona de curiosos i que a mi se m'endugueren emmanillat sota l'acusació d'imprudència temerària en llançar (!?!) una ampolla de refresc al mig del carrer, acusació emparada per la visió de diversos testimonis del meu gest fatal en fer caure la ja massa esmentada ampolla.

Mentre esperava el meu judici a l'altra banda de la gran ciutat, vaig poder sentir un espetec ensordidor que fou el resultat sonor de la quasi desintegració de la meitat d'una metròpoli; al capità de les "forces de l'ordre" de la zona, que era un fumador empedreït, no se li acudí cap lloc millor on llançar un llumí encès que al forat d'unes clavegueres plenes d'un nou combustible...

Ara compleixo cadena perpètua en una presó d'alta seguretat (el jutge que em tocà, tenia parents a la zona de l'explosió i afegí l'acusació d'atemptat premeditat), i sembla que la calma ha tornat. Almenys, de moment...