Crits de ràbia

Diguem si el dolor s'acabara,
diguem que fare quan tu marxis,
de res serveixen les teves promeses,
m'oblidaras, si es que algun dia tornes...
No hem miris als ulls ni intentis calmar-me,
tot el que dius son mentides,
i jo...jo sempre perdo.
Seré jo qui es quedi aqui i qui pateixi per tu,
perquè t'estimo massa,
no diguis res!
Ja no necessito un llibre per apendre a estimar,
No intentis culpar-me per el que esta passant...
No vui que marxis,
nomès ho podrè escriure a aquest full.
Jo m'imaginava la vida sencera al teu costat,
ara tots aquets somnis s'han enfonsat,
qui té la culpa?
No ho se...potser el mòn,
potser jo, per fer-me ilusions
i deixar que me les trenquessis de cop.
Veste'n, oblida'm i comença una nova vida sense mi,
per a que t'ho dic?
Si ja ho tenies planejat així...
Potser dic tot això perquè em moro de rabia,
perquè em moro per estimar-te,
perquè marxes un altre cop,
i la meva vida es va fent cada cop mès petita...
Potser nomès sigui la ferida recent que hem fa mès mal que res...
T'estimo,
T'enyorare
ja que la meva vida marxa amb tu...