Cristalls d'enyor

Llegint el teu relats se m'omple el cap d'idees en les quals no m'havia parat mai a pensar... és extraordinari! Et seguire llegint!

Noia, quina força que atrapa. Quina musicalitat que se t'endú temps enllà, poesia enllà.

Si, sens dubte, la poesia ho és tot per a tu (i per a mi també...).

Et felicito per la teva capacitat extraordinària de fluir poesia pels quatre costats. Com un cascada talmen. Una abraçada!

Mentre els meus ulls acariciaven les teves lletres, sentia el regalim del temps a la meva pell... llegir-te ha estat un dolç viatge, únic i irrepetible, transformat ara en record...

Cansada de que els moments més màgics del dia s'escoléssin entre els meus dits sense ni adonar-me... ara tinc el costum de quedar-me amb tots els detalls d'aquests moments, de viure'ls més plenament, de repetir-me que AIXÒ M'ESTÀ PASSANT ARA I A MI!! perquè quan els vulgui recordar els pugui somiar i tornar-los a viure, com una realitat.

Gràcies per aquest instant Rosa!!
Una abraçada.

després de viure, tastar, trepitjar, collir, mossegar, digerir... coses i coses, llums i sensacions, emocions i llàgrimes... durant dies i anys... de cop, diem: t'OBLIDO!, ho oblido tot i em llenço al futur... començo des de zero... i ens oblidem que "l' oblit té una poderosa memòria"... és un arxiu atapeït, immens, un dis dur de plecs i plecs on hi cap tota una vida...
el que hem de procurar és que aquests cristalls d'enyor... no ens tallin i ens facin mal al cor...
Tu sí que tens un disc dur de poemes i poemes, de paraules i bellesa que no s'acaba mai...
un petó i una abraçada!!!

He llegit més d'una vegada aquest escrit i, a cada lectura, en resto més encantada. La teva habilitat poètica té el poder inefable d'abstreure't en una mena d'estat hipnòtic. Com quan reposes vora un brollador incessant a l'ombra dels arbres i el remoreig de l'aigua et captiva, així em sento jo llegint-te. Aconsegueixes una bellesa foramida amb les frases que formes i, almenys parlo per mi, estampes ben endins aquest sentiment d'entrenyor pel temps que ja no tornarà.
I és cert que aquest temps corre i se'n va veloç deixant-nos inesborrables marques de dolor i gaubança. Però afortunadament tenim la facultat del record i podem triar tot allò que ens va ser agradable i desestimar tot allò que ens va ferir.
Rosa, nosaltres també t'enyoravem!
Una forta abraçada!

En aquesta prosa-poètica que has descrit tant magistralment, he trobat una amalgama de
sentiments , records i sensacions que ens van marquen de per vida.
Si, jo també crec que l'anyor és això: Pessigolles pels camins de la memòria (t'ha surtit rudò !).

Gràcies per tot. Un petunet. Pilar

M'ha agradat molt l'estructura d'aquest nou relat teu, Rosa. Una bella prosa poètica que va declinant, lentament, com aquest Degotall suau i perpetu de les estalactites de les coves de la memòria que ens descrius, cap a un poema de versos més marcats.

Hi ha memòria, hi ha enyorança, hi ha nostàlgia... i cap paraula no pot ser malbaratada. El relat és ple d'imatges i de figures encisadores. Em costaria molt triar-ne una, com faig sovint en els meus comentaris, per indicar que és la que més m'ha impactat.

Potser, si hagués d'indicar un fragment que m'hagi cridat especialment l'atenció, agafaria la primera i la darrera frase.

La primera, Enyorem allò que ja no tenim per aquest ja magistral col·locat amb habilitat. Perquè amb aquest senzill adverbi dones una consistència carregada d'enyor a la frase. No enyorem allò que no tenim i per tant estem parlant d'un desig frustrat, sinó que enyorem alguna cosa que hem perdut, i jo diria que de manera recent.

I l'última frase, o els dos darrers versos: Pessigolles pels camins de la memòria / que fan del matí un capvespre. Perquè evoques aquest pas del temps... del matí un capvespre... Molt bo.

Una abraçada,

LLIBRE

allò que no tenim i tant que sí, ROSASP, i ha de ser així perquè com deia el poeta "no hi ha més paradissos que els perduts". Les estalactites a les coves de la memòria són allò que ens fa viure, que ens pot fer bé o malament, però sempre sublimem, perquè el el rocord sublima. Possiblement per això, perquè és bell has fet un relat en què la combinació de prosa poètica i poema t'ha sortit "rodona"

Petons, poetessa.