Cosmogonia

No és que tu callessis. És que el silenci estava amb tu i el silenci eres tu; aquell silenci que era al principi. I no sé com va ser que, sense esquinçar-lo, vas parlar paraules que ressonaren per tot arreu omplint fins el més petit racó. Res va quedar buit de la teva paraula. I tot allò que parlaves anava venint a l'existència. I xerraves i xerraves, sense parar, de llums i de tenebres, de cels, d’oceans, de llunes i mareselves i feristeles. I quin guirigall de coloraines, piuladisses, xarrups i moixaines!

I aleshores, tot d’una vas dir el meu nom –encara no acabo d’entendre perquè. I em vas enraonar de tal manera que jo podia enraonar com tu i amb tu. Curull tot jo dels teus mots, tot allò que jo enraonava també anava venint a l’existència. Saberut, vaig parlar d’amor i d’odi, d’opulència i de misèria, de guerra i pau, del bé i del mal, del viure i del morir... I no vaig parar de xerrar i xerrar fins que em vaig adonar del meu anhel més pregon: dir-te’m des d’un mutisme eloqüent, tot contemplant com tu te’m dius silent.

I vaig callar.