L'homenet

Anònim de vocació, amb minúscula
i cognoms acabats en “–ez”;
l’homenet pul•lula amb la resta.

El cafè xucla la cullerada de sucre,
soluble, gairebé impassible
al déjà vu que la guaita.
S’ajeu a l’ampit d’un rodet desgastat,
car sempre rodola.
La rotació el fa ximple,
un sinònim convençut,
d’hàbits a l’hora en punt.

Un diumenge corrent
l’homenet es posa còmode
i obre la pàgina d’un llibre
amb una faixa gegant
que li xucla els ulls. DIU:
“llegit per milers d’homenets”.

Prou aforismes divagant.
El pertorben
i fan soroll al seu voltant.
L’esma és la màquina del seu esperit,
absent d’estímuls per no confondre’l.
Clausura el llibre a la pàgina onze i mig.
L’altre mig desapareix sense lament.

S’adorm sense somni
i un inquietant fons en blanc.

Xiula el vent, un vent de grop,
lladre de la calma.
Entra foragitat pels descosits.
Les sentències
es revifen contradictòries.
S’enlairen les veritats.

El tedi l’allunya de les oportunitats,
un buit constant
d’arbitrarietat fingida,
on l’ombra d’un arbre
és feta a carbonet
i l’aire un succedani amb sacarina.
La incertesa esdevé parany
per on s’escolen il•lusions
i fantasies.

Xiula el vent, un vent de grop.

Basarda com un puny al melic.
Hivernant. Indeleble. Dubtosa.
El temps se’l fum,
ferotge, a poc a poc, a queixalades.

Xiula el vent, un vent de grop.

Com un miratge,
beu el fantasma d’un oasis;
sacia la set i la digestió s’ensorra.
Llavors, s’atipa de tot.

Xiula el vent, un vent de grop.


Camina per la percepció:
lineal, asfaltada i finita.
Arrossegant tots els sentits.

L’olor de tempesta
desperta l’homenet
i veu fugir el lladre
amb la calma als dits.
Té por, però la pensa poc.
S’adorm somiant.
Ara, el fons és ple de gargots.

Roda el rodet.
Rodola l’homenet.
I cau la cullerada de sucre.