Converses amb K (com parlar amb una amiga que fa temps que no veus i no saps com trobarla)

Hola K!

Fa temps que no ens comuniquem. Tu te'n vas anar a Barcelona a ensenyar català. Jo he perdut el teu correu electrònic i ara no sé com ficar-me en contacte amb tu.
He pensat - esgotat per l'esforç, ja que no és habitual en mi fer-ho- que a través de "relats en català", el lloc en el que tu m'introduïres ja fa temps, podríem reprendre aquest contacte. És per això que hi penjaré els correus que t'adrece en forma de relats. Tanmateix, no sé si seguiràs connectant-te a aquesta fulla, i si ho fas, no sé si em seguiràs, ja que he canviat de nom.
He pensat -ho faig poc però quan em fique, em fique- que et parlaré de les coses que m'inquieten, de tot allò que em crea neguits, angoixes, però també de les coses que m'alegren i m'omplin de joia.

Als darrers mesos he viscut moments que podríem qualificar de crucials en la meua vida: m'han fet quatre bypass a les coronàries. Encara soc jove, però, com no, l'herència a jugat un paper clau en la precocitat de la malaltia.
Sorprenentment, inclús per mi, m'he prés aquest afer amb molta tranquil·litat. Jo mateix em dic que és per què ho he viscut de prop amb mom pare i els seus germans. Potser per açò vaig anar al quiròfan sense cap preocupació ni nerviosisme. Potser per açò no he vist cap llum a la fi de cap túnel. Potser per açò estic tenint una recuperació molt ràpida. Potser, simplement és que sempre he estat un optimista.

Quan vaig entrar a l'hospital el vespre de l'operació, em vaig veure amb un altre pacient, que ja l'havien operat, i em va dir: "Jo tio, esto es muy duro, te duele incluso cuando te tiras un pedo." No m'havia plantejat en cap moment el dolor que em podia causar. Sabia per mom pare, que s'ho havia passat molt malament, que tossir era un greu problema per ell, i ell tossia molt. Però jo pensava en positiu. Jo no tinc malalties pulmonars. No tus habitualment, i no tenia per què fer-ho desprès de l'operació.

Aquella persona, que sols era dos anys major que jo, em va deixar pensarós durant uns minuts. Però per què capficar-se per allò inevitable. L'operació havia de fer-se, m'anava en allò la vida, si desprès tossia o em tirava un pet i em feia mal, que anava a fer, doncs suportar-ho. Sempre he pensat que cabrejar-se per aquelles coses ineluctables és estúpid, el més intel·ligent és tractar d'animar-se per buscar solucions.

Ja té he dit que soc un optimista.

Aquest fet que té relatat ha provocat canvis en la meua vida, de moment he tornat a escriure en Relat, també he tornat a llegir el Tao. Ara veig la vida que em queda com un afegitó, com una mica més d'allò que em pertocava, com un regal. No vull aprofitar-la amb deler, sinó amb tranquil·litat, assaborint cada moment a llepadetes.

Be K, ja té donat bastat la brasa per hui.

Per despedir-me, m'agradaria fer-te un bes càldid i humit amb una tendra abraçada que t'acarone el tendre.