Contrast

M' estava fent gran i tenia la impressió d'haver deixat enrera el sentimentalisme bucòlic propi de les ments inmadures. Em limitava a mirar per la finestra d'un bar a peu de platja i m'importava poc si el mar era de color de plom o que la llum del capvespre esmorteís els contorns del paissatge feréstec. Estava content perquè era diumenge i no tenia res a fer; hauria pogut estar-me hores allà assegut parlant amb el meu amic Josep malgrat que, com tothom sap, mai no he estat un bon conversador.
No acostumava a anar gaire sovint a Cadaqués però sabia bé com seria el viatge de tornada quan, mut i amb la mirada perduda, em preguntaria perquè la plana empordanesa em semblava tan lletja i desolada. J.M. Serrat solia cantar-ho però, pel que es veu, ningú no se'l va prendre seriosament i vint anys després en tenia la prova davant dels meus ulls: " [...] Pare, que el riu ja no és el riu/ Pare, abans que torni l'istiu amagui tot el que és viu [...]".