Contradiccions en un dijous d'estiu

Els dubtes van desaparèixer i qualsevol pensament racional. Tots els records, que són punyals, van quedar imantats per la cervesa de més. Les cicatrius van sortir volant, fanals amunt d’aquella terrassa. Vaig tornar-me a sentir nova, a punt per estrenar, encara amb el plàstic i el cartró que em protegia. Sense rancor, com si mai no hagués sentit la necessitat de ser forta. Aquella nit em vaig sentir valenta, valenta per aquella amnèsia que tenia per l’absència de la raó i l’empenta de l’alcohol. I després de tot això podria titular la resta de la nit: “La gran borratxera”, quatre cerveses de petons al coll, vuit “xupitos” de tequila amb saliva i flux vaginal i uns quants cubates de vells amics molt carregats de sexe. El matí següent tenia també títol “La gran ressaca” protagonitzada per “Per què ha passat això?”
Però dins el meu petit, fràgil, infantil cor hi continua bategant l’esperança que un dia puguem ser tot allò que haguéssim pogut ser i el què seriem si seguéssim. Però els contes no existeixen i els dracs es converteixen amb prínceps blaus després del tercer cubata, perquè som gripaus i som granotes, som el què som i no hi ha més.