Entre l'absurd i l'idiota

Estava nerviosa. Era el dia en què ho havia de fer, no podia deixar perdre l’oportunitat de ser-li sincera. Ell va arribar puntual al seu estudi de 30 metres quadrats. Portava una ampolla de vi a les mans, ella la va agafar i la va posar a la nevera perquè estigues fresca. Ella estava acabant de preparar el sopar. Aquell vespre semblava que fos el començament d’un nou món. Es van assentar l’un davant de l’altre. Menjaven mentre tenien una conversa intranscendent. Al acabar el postres un silenci es va apoderar d’aquell sopar, i aprofitant-lo els seus llavis van pronunciar allò que molts desitgen sentir però tot i així els hi fa por. Va dir t'estimo com mai he pogut estimar a algú, així, sense embuts ni entrebancs, de manera seca i ferma. Ell va emmudir. Mai s’havia imaginat, que ella el pogués estimar. Ell no va dir res durant 5 minuts, ella es va aixecar i va marxar. Ell es va quedar mirant el vi que va quedar al cul de la copa i va xiuxiuejar un jo també.