El calaix dels records que queden per oblidar

Un relat de: Petita guerrillera
Tres espelmes il•luminaven tot el petit àtic que la immobiliària batejava amb el nom d’estudi, així aquells 45m2 de parquet, de rajola de ceràmica i de la mica de terrassa que hi havia, semblava que fos el mateix que un piset cèntric de 70m2 amb dos balcons.
Estava a la terrassa amb un bloc de fulls intentant escriure una història senzilla, quatre ratlles mal fetes perquè d’aquesta manera se’m anirien acudint idees. Aquesta petita història havia d’anar publicada a un llibre que sortiria el dia de Sant Jordi, era un recull d’històries d’amor escrites per joves autors i poetes, enfocada al públic adolescent. Tot i que jo creia que els únics que ho comprarien eren els bledes que creuen que el seu rotllo d’estiu es per sempre o els que s’interessen per la literatura, que pocs en deuen quedar.
La història l’havia d’entregar dilluns 18 de desembre i érem divendres 8, 10 dies. Eren les 7 de la tarda però era com si fossin les 10 del vespre. L’hivern ja sabia instal•lat en tots els carrers i places. Vaig obrir el llum que tenia més proper, vaig apagar les tres espelmes i d’una revolada, vaig agafar l’abric, el gorro de llana i la bossa de mà. Quan baixava les escales el mòbil em va sonar. Un missatge, dos. Vaig posar la mà dins del bolso per buscar el mòbil. El primer missatge era una foto meva de 4 anys enrere, del viatge a l’Índia. Estava d’esquena amb el cabell moll recollit amb un monyo, on se’m pot llegir perfectament el tatuatge que tinc just sota el coll. M’encanta aquella foto, els colors, el lloc, les sensacions de llibertat i tranquil•litat que transmet, el moment en que va estar tirada, l’instant perfecte. Cada cop que la veig se’m dibuixa un somriure als llavis sense voler i si em quedo molta estona mirant-la alguna llàgrima em cau. Però no entenia que hi feia aquella foto de portada d’un llibre titulat “M”. El segon deia “Tia, que hi fa aquest llibre amb aquesta foto de portada?”. Els dos missatges eren de la Bruna.
Un formigueig em va córrer per tot el cos. Encuriosida per aquells missatges, sense enviar-li cap mena de pregunta referent aquell inquietant missatge, em vaig dirigir directament cap a la llibreria del carrer de la Riera. Vaig entrar-hi fletxada buscant aquell llibre però més aviat m’hi vaig estampar de morros. No m’ho podia creure. El llibre no tenia autor, era anònim. Vaig llegir-me la contraportada intentant esbrinar quina relació tenia aquell llibre amb mi. La contraportada era una part de la meva vida que mai podré oblidar. No entenia res. Sense més miraments el vaig comprar i vaig anar a buscar les 4 coses que necessitava del supermercat.
Al sortir de la llibreria em vaig encaminar cap al Passeig. Estava feta a trossos, totalment desorientada i fent-me milers de preguntes que era incapaç de respondre. Vaig creuar la Plaça Major quasi bé sense adonar-me’n, però la llum blava de l’arbre de del mig de la plaça em va distreure. El mirava amb la mirada perduda. Estava envoltat de gent tirant-se fotos, això em va fer recordar que al cap de 15 dies seriem Nadal. La gent circulava amb lentitud, sense preses. Es començava a notar l’esperit nadalenc. Els aparadors plens d’estrelles i dels tres reis mags, els nens cridant les joguines que volen i els carrers amb les llums de Nadal enceses.
Al cap de mitja hora arribava a casa, amb el nas glaçat, els llavis tallats i plena de nostàlgia i enyor. Tenia ganes de que fos Nadal. Vaig deixar-ho tot tirat pel sofà. Vaig asseure’m a la cadira del escriptori i vaig començar a llegir el llibre. “14 anys, tota una vida per endavant. Vivint pels altres i poques vegades per ella mateixa. A vegades es permet estar malament, rebentar a plorar sense que res més l’importi, però sol passar pocs cops, perquè la maduresa i la fortalesa que té ella a aquesta edat no la té qualsevol...”. vaig notar com si una part del meu ser s’escardés. Per què el llibre començava als 14 anys?, just quan tot es va torçar, quan la meva vida es començava fer-se miques i algunes facetes de mi començaven a sortir a la llum.
Em vaig aixecar i em vaig preparar una xocolata desfeta amb nata, només això em podia calmar i donar-me la força per continuar.
El primer capítol era una descripció meva, explicant quin aspecte físic tenia, la personalitat, gustos, passions, manies i l’evolució de tot plegat, des dels 14 anys fins als 22, just havent acabat la carrera. Al començar el segon capítol em vaig adonar que tenia una frase que l’encapçalava: “''Si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles''. Al veure-la vaig fullejar el llibre i vaig veure que cada capítol en tenia una. Cada una d’elles les havia vist mil cops, penjades per la meva habitació de casa la meva mare o en agendes d’altres anys, fins i tot la que tinc tatuada a l’esquena. Amb aquestes em va venir al cap “Aloma” i la frase que encapçalava el capítol III “Per què aquestes coses i no d’altres?”. Quants cops m’havia fet aquesta pregunta durant el dia d’avui? Durant la meva vida? Quants cops havia maleït al destí, al Karma i el què representa que està escrit a les estrelles? Quants cops m’havia penedit de ser absolutament cor?. Diria que el numero de vegades és el mateix que decimals de , infinits. Passaven els anys i semblava que la història de sempre es repetís. La mateixa merda, dia diferent.
Aquella nit em vaig quedar llegint aquell maleït llibre fins que vaig quedar adormida amb els braços creuats fent-los servir de coixí, amb el cap a sobre, fins les 10 del matí. Tot el què havia llegit m’havia deixat molt angoixada, fràgil com una tassa de porcellana. Aquell llibre, o el que havia llegit fins aquell moment, era el diari que mai havia escrit, era objectiu, complet, cosa que els meus diaris mai havien tingut. En aquelles pàgines de color pergamí estaven escrites totes els sensacions i emocions que havia sentit, descrites com si ho hagués explicat jo a altes hores de la nit. Fins i tot hi havia coses que mai havia explicat a ningú, coses que ni la meva mare sabia de mi. Em sentia destemperada però a la vegada vaig sentir que en aquells temps, algú es posava en la meva pell i m’entenia. Aquest algú sabia el què sentia quan el cor se’m trencava cada dos per tres, quan l’amor que m’ha marcat més em tractava com una nina, en el mal sentit, o quan se’m posava la pell de gallina al escoltar fragments dels meus llibres preferits o dels poemes que mai em cansaré de llegir o al sentir les bandes sonores de les meves pel•lícules que he vist més de mil cops. Però sense dubte, el què em tenia neguitosa era el fet de que algú hagués escrit això. Ningú tenia la suficient capacitat com per saber tots els meus amors al peu de la lletra, ni tampoc els meus problemes d’alimentació, ni tampoc les meves pors, ni passions, ni les mentides que em deia a mi mateixa per tal de poder sobreviure.
No hi havia ningú que m’estimés tant cop per poder saber tan de mi, ni ningú que em coneixes tan bé com per saber què hi havia amagat darrere de cada fet, de cada gest, de cada paraula.
Havia llegit fins al capítol 10. El llibre estava dividit per períodes que es separaven per grans esdeveniments; i els que m’han marcat, tenen un capítol per ells sols. Dates, llocs, amics, professors, entrenadors, tot i tothom estava allà.
Vaig decidir anar a dinar a casa la meva mare, per agafar alguna agenda de quan anava a l’institut.
Acabada aquella gran reflexió, vaig esmorzar el meu cafè en llet habitual i en acabat, em vaig dutxar amb molta calma. Quan m’estava pentinant vaig decidir anar a alguns llocs que apareixen en el llibre. Vaig agafar el cotxe i vaig anar fins la casa de colònies del costat del pantà, on anàvem sempre amb l’equip de natació a fer la pretemporada. El dia era fred i el cel estava ennuvolat. Al cotxe hi havia posat un CD antic, d’aquells que des de sempre has tingut al cotxe i que ja venien del cotxe dels teus pares. Al posar-me a conduir i escoltar les cançons que escoltava quan tenia 16 anys, les que sonaven a cada festa major, sempre acompanyades de la seva cervesa i les sabates Victoria brutes, vaig enyorar aquells moments, quan només importava estar amb els teus amics i tenir cotxe per tornar a casa.
Al cap de mitja hora vaig arribar-hi. Vaig aparcar i el primer que vaig fer al baixar del cotxe va ser respirar fons i sentir l’olor del pantà. Vaig baixar amb inseguretat fins al petit embarcador on solíem anar-hi a les nits d’stage. Res havia canviat, tot estava igual que 10 anys enrere. Només em feia faltar mirar aquell meravellós paisatge que tenia davant dels meus ulls. De sobte, una llàgrima em va lliscar per la galta i la nostàlgia es va escampar ràpidament pel meu interior. Sempre he pensat que aquell lloc té màgia, és especial, em fa ser feliç però es una tristesa amb felicitat. La tristesa de no poder tornar mai a viure aquells moments viscuts amb tanta plenitud, sense preocupacions, realment vivint; i la felicitat de recordar aquells bells instants, tot el què vam nedar en aquella aigua tèrbola, els atacs de riure quan nedaves que havies de parar perquè sinó t’afogaves o quan et venien els nens per darrere, et tibaven el peu i tu pensaves que era un peix i començaves a cridar i a moure’t com un ànec i t’emprenyaves perquè veies que havien sigut ells i els hi deies de tot però se’t escapava el riure d’entre les dents.
M’ha agradat sempre recordar aquells moments, però també m’ha suposat dolor. Vaig seure, com si fos un acte de resignació davant d’aquells records en els quals hi havia situacions que no havia superat, simplement no hi pensava, les tenia en segon o tercer pla permanentment. Estava plorant amb tendresa, amb un petit somriure als llavis.
Havia de trucar a la Clàudia, necessitava veure-la, només a ella l’importava tant com a mi aquest lloc, només a ella em veia capaç d’explicar-li. La vaig trucar mentre pujava cap al cotxe, estava a casa als seus pares, em va dir que hi anés.
Vaig deixar el cotxe arrambat perquè així la resta de cotxes podien passar. Ella, al sentir la porta del cotxe, va treure el cap pel balcó i em va cridar, li vaig somriure i em dir que em venia a obrir de seguida. Quan va obrir la porta el primer que va fer va ser abraçar-me, llavors vaig asseure’m a la rapissa d’una finestra i ella es va recolzar sobre el radiador.
- Per què has anat al pantà? -em va preguntar ella sense preàmbuls-
- Necessitava anar-hi, ja saps el què significa -li vaig dir amb veu baixa-
- Però com és que ho has necessitat? Feia temps que no et senties així.
Vaig treure el llibre – Llegeix- vaig dir-li. Amb els ulls com taronges, es va quedar de pedra. Però de seguida va tornar de dins del seu cap a la conversa.
- Per això has anat al pantà... Però que hi esperaves trobar-hi allà?
- No ho sé, potser anar-hi m’ajudaria a entendre qui l’ha escrit i per què ho ha fet. Però la veritat, trobava a faltar les sensacions que em fa sentir aquell lloc.
- I t’ha ajudat anar-hi?
- No, tot el contrari...
- Has pensat amb en Casti, no?
- Si... I he acabat plorant. Fa temps que no el veig.
- Jo el vaig veure l’altre dia i vam estar parlant.
- Ah si? Què tal està? Continua treballant?
- Va fent. Si, si continua estan als laboratoris.
- Me’n alegro per ell.
- Em va preguntar per tu, que com estaves, si continuaves amb en Ferran, que feia temps que no et veia...
- I tu què li vas dir?
- Que estaves molt bé, posada en totes les mogudes possibles, que continuaves escrivint i que set veia molt futur en això. I també li vaig dir que marxaves a viure amb en Ferran a l’estranger. Que continuaves amb els teus rissos perfectes i la teva espontaneïtat.
Vaig deixar anar un somriure tímid. –Com va reaccionar?-
- Se li encallaven les paraules, tartamudejava. Em va dir que et mereixies que les coses et vagin bé. Té una llibreta teva plena d’assajos i de poemes de quan estàveu junts. Em va dir que si la volies, que potser la necessitaries per escriure. Li vaig donar el teu numero de mòbil.
- Encara té la llibreta? Pensava que l’havia cremat, mai li havia acabat de fer gràcia que escrigués pensant amb ell i jo. Mai m’ho ha reconegut, volia que escriguis amb tota llibertat. Li podràs anar a buscar?
- L’hauries de veure abans de que marxis, encara sens alguna cosa per ell. Et troba a faltar. Em va preguntar per com anaves de feina, però ho sabia perfectament. Sap que la vida et somriu. Anava amb el teu llibre a la mà, el que parla del vostre amor adolescent.
- Bé, potser li feia il•lusió tenir-lo o potser s’ha aficionat a la novel•la romàntica. Però et recordo que em va deixar ell, i un dels motius va ser el llibre, encara que no ho reconegui i l’altre va ser deixar-me per una altre així que... I no el vull veure, en Ferran no li agradaria, no el suporta.
- I què? Des de quan deixes de fer coses per un home? Si sempre has fet el què t’ha dit el cor? I a més crec que ja no està amb la Natàlia.
- Bé més igual que estigui amb ella o no i el cor no em diu pas que el vagi a veure.
- No, el cor et diu que el trobes a faltar. Sinó el trobessis a faltar no haguessis pas plorat avui al pantà. I en Ferran no té perquè saber-ho.
Em va sonar el mòbil. Era el meu germà. Em va dir que m’afanyes a anar-hi, que en Martí ja tenia gana. Em vaig acomiadar de la Claudia i vaig baixar cap a casa la meva mare amb el cotxe. Vaig aparcar el cotxe just al davant del portal. Vaig picar el timbre i el meu germà em va obrir. Al veurem em va deixar anar el de sempre, que era una impuntual,una despistada i a més a més lenta, era com si fossin 10 anys enrere com quan ens barallàvem perquè jo volia veure programes de la tele que ell no suportava però evidentment el vaig ignorar, vaig anar directament a abraçar a en Martí, a menjar-me’l a petons. El meu germà em va demanar si me’l podia quedar tota la setmana següent que ja me’l portaria al vespre, ell marxava amb la Núria a posar a punt la casa d’hivern familiar per Nadal. Vaig pensar que hauria de canviar tota la meva rutina però millor així no pensaria massa amb el llibre. Després de dinar vaig buscar les agendes de l’institut. Tot buscant vaig trobar les caixetes que feia el meu avi, a dins d’una d’elles vaig trobar-hi anells, polseres, xapes, però hi havia dues coses que em van cridar l’atenció, bàsicament perquè creia que les havia perdut. Un braçalet trencat i una pedra amb forma de cor amb una inscripció. La ment se’m va quedar en blanc, xocada per veure aquelles dues coses que tenien més de deu anys. Estava paral•lelitzada. M’ho vaig posar dins la butxaca dels pantalons. Em vaig acomiadar i vaig acabar de posar-me d’acord amb en Nil, després vaig marxar cap a casa.
Feia fred. Vaig engegar la calefacció i vaig posar-me a mirar una pel•lícula a la televisió. Al cap de deu minuts me’n vaig cansar, mai feien res de bo dissabte a la tarda. Vaig anar a preparar-li l’habitació a en Martí i vaig fer una llista de coses que havia de comprar ja que no estava acostumada a tenir criatures voltant pel pis. Abans d’anar a comprar vaig obrir l’ordinador i tot seguit el correu. No hi havia res important. Només publicitat i un correu d’en Ferran amb un fitxer adjunt. El vaig obrir. Eren unes quantes fotografies de l’àtic que tindria a Nova York, que tindríem a Nova York. Vaig sentir una cosa estranya, no volia marxar, i menys sola. Primer marxava ell, just després de Nadal, tres dies després del meu aniversari el 5 de gener. I llavors, pel maig, marxava jo. Així podia acabar d’arreglar el com faria les publicacions a les diferents revistes i diaris, si es que les continuava fent. No volia canviar la meva vida, de moment, m’estava bé així. Amb les meves amistats relativament a prop, el meu nebot, l’editorial, el meu àtic. Poques coses tenia que acabar d’arreglar, poques coses estaven flotant allà al meu voltant, però era una excusa per acabar de decidir que feia jo amb la meva vida.
L’àtic era preciós, amb unes vistes espectaculars de tot l’Skyline de Manhattan, ja que una de les condicions que vaig posar era viure a Brooklyn. Tot i que en Ferran creia que viure a Brooklyn anava en contra del seus principis.
En Ferran i jo no teníem gaires punts de vista en comú, tampoc opinions. Vam créixer en ambients totalment diferents. Ell ha tingut la vida relativament fàcil, ha tingut el què ha volgut quan ho ha volgut. Sempre ha fet el què havia de fer i el què esperaven d’ell. És intel•ligent, carismàtic i atractiu, a més a més un gran esportista, no em podia queixar. Ha estudiat administració d’empreses i el màster de direcció d’empreses, en fi el què és coneix com un triomfador. Sincerament, mai li havia fet gaire cas en l’aspecte vida laboral, m’era força indiferent del què feia i quins tràfecs es porta entre les mans. Sempre tenia ganes de més, sempre havia de progressar. A vegades em donava la sensació de que vivia només per treballar.
Vaig tancar l’ordinador de cop, baixant-li la pantalla, i me’n vaig anar a comprar el que creia que havia de comprar. A la cua del supermercat em vaig trobar algú que m’era familiar, era la Natàlia. Feia almenys tres anys que no la veia. Evitava veure-la la veritat, i a en Casti igual. Des de que em va deixar per ella no els podia veure a cap dels dos- La vaig reconèixer per la veu. En canvi, ella, em va reconèixer a l’instant.
- Míriam! Com estàs? Feia mil anys que no et veia! Que n’és de la teva vida?
- Hola Natàlia! Bé, estic molt bé. Doncs mira vaig treballant del què més m’agrada, tinc un pis preciós i un novio que és tot un triomfador. I tu què tal?
- Bé, vaig fent. Vaig treballant i això... Has parlat amb algú de la colla?
- Si, de tant en tant parlo amb la Bruna Gonza i algun cop he anat a sopar amb els nois menys en Casti, es clar.
- Ell volia que continuéssiu sent amics, i jo igual. En cap moment volia deixar de ser amiga teva ni que deixéssiu de ser amics.
- Bé que vols que et digui? Aquesta història l’he sentida molts cops i jo no volia saber res de dos éssers tant... en fi deixem-ho estar, ja fa temps d’això, deixem-ho estar. Esteu bé?
- Bé, diguéssim que fa un temps que ja no estem. Estava molt estrany i ens vam barallar. I cap dels dos va fer el pas de demanar perdó, per tant, ens ho vam deixar.
- Tot el què comença té final.
- M’ha alegrat veure’t i a més a més veure que estàs tan bé
- En el fons a mi també m'ha agradat veure't.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Petita guerrillera

Petita guerrillera

23 Relats

22 Comentaris

19445 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
17 anys. Em considero una somiadora amb els peus a terra, lluitadora i revolucionària. El meu cor és la meva brúixola. Nadar em dóna allò que ens fa mentenint-se vius i em pren allò que em fa caure en picat. La meva frase estrella és "Sou tots molt monis" que bàsicament me le fet meva perquè no em vull enfadar més amb els meus amics. Sovint vull salvar el món quan no em se ni salvar a mi mateixa.