Fugir, volar, marxar, sortir, desaparèixer

Anar lluny d’aquí, allà on ningú em pogués buscar, allà on ningú se li passes pel cap, que jo, pogués estar-hi. Vull fugir, arrencar-me a córrer sense saber el meu destí, la meva meta, només marxar d’aquest món que m’he anat creant de mica en mica. Però sobretot fugir dels meus pensaments, tan positius com negatius, que neixen arrel dels sentiments, suposadament d’amor, que sento per ell. Aquests sentiments són com punyals durs i resistents fets a base de flors, d’aquells que et maten i t’esmicolen tot el teu ser però alhora són el principal motiu pel qual la teva existència encara hi és al món. Suposo que això que senti, si no tingues partícules cancerígenes, seria una de les coses més boniques, més intenses i més sinceres que mai he sentit en els meus anys de vida. Agafaria les coses i la maleta que tinc guardada a la part inferior de l’armari i desapareixeria de la vida dels que m’envolten i que aquest jo que sóc ara.