Conte

Diuen que un dia, com que res ens estremia, la vida, esgotada i tipa, va marxar.
Ho va fer donant una portada i cagant-se en tots els dies del calendari.
Mai ningú no l'havia sentida dir aquella allau d'improperis i obscenitats mentre s'allunyava entre renecs, i mostrava furiosa el puny tancat fent botifarra.
Després es va fer el silenci, un silenci de mort.
A primera vista, la terra semblava, de sobte, estèril, buida, com un desert d'arenes limitat per una mar obscura i terrible, morta, sense ones, estrelles, ni espuma. I a segona vista, i a tercera vista, i a quarta vista.... també. Ni l'aire s'havia deixat quan va arreplegar l'aixovar i va marxar tota enfurida.
El personal, evidentment, va tenir una agonia ràpida.
La majoria però, una mort no programada. Per això, la filera davant la finestreta de reclamacions era espectacular i desaforada.
Tanmateix, conforme anaven arribant tots i cadascun a la finestra, els silenciava l'esclafit sec de la mateixa frase lapidària:
" No té dret a reclamar. I done gràcies de que la vida no li exigeixi danys i perjudicis. Ha estat vostè qui ha faltat a la lletra del contracte. Si és tan amable. Ací. Article 2n, tercer paràgraf..." I aquell dit blanquíssim, assenyalava un paràgraf incontestable.
Com que el contracte ja no tenia validesa, allò que hi havia estipulat per al final, és a dir, allò de cel o infern, quedava anul·lat, i tota aquella gentada s'amuntegava davant les Oficines de Destinació Final sense saber on anar.
Tampoc no sabien que fer amb aquella multitud els encarregats de l'oficina, perquè en el protocol d'acollida no s'hi contemplava una situació com aquella, tan excepcional. Tampoc no van caure en que allò significava per a ells l'atur definitiu. Tan desbordats com estaven, regirant historials en blanc, i emplenant-los a corre-cuita amb un estricte: "mort sobtada i no prevista", qui ho anava a pensar.
També, en un tres i no res, s'havien quedat sense faena els àngels i els arcàngels, els dimonis, i els del banc (permeteu-me la llicència).
Aquella situació prenia un caire insospitat, una dimensió conflictiva esgarrifant. Perquè sense avís, com un atzar mai contemplat, es desbordava i feia trontollar l'ordre immutable i estricte del més enllà, el desafiava amb una força colossal, impensable, per a la què no estava preparat.
Les primeres picabaralles entre celestials i infernals desqueferats, no van trigar massa. Ni tampoc les primeres manifestacions d'aquells abandonats a l'erm límbic que reclamaven, cada vegada amb més virulència, una solució al seu impass.
Per si hi faltava alguna cosa, s'hi afegiren al maremàgnum les queixes i reclamacions d'aquells que si havien acabat en forma i manera la seua vida, i gaudien del seu merescut final indolent - be fóra al cel degustant les embafoses coquetes amb mel, o bé a l'infern entre xups xups i flames- tot i al crit de: No n'hi ha dret, exigim la tranquil·litat eterna que ens mereixem. Prou d'escarafalls i rebolica!
En un tres i no res tot es capgirava, allò impensable estava passant. I déu i el dimoni no van tenir més remei que seure, i parlar.
De primer van voler temptar la vida, que reconsiderés la seua decisió. A canvi li lliurarien un cabàs inesgotable de paciència, i li prometien fer-hi canvis transcendents que millorarien el material humà. Tanmateix s'obligaven a ser menys bel·ligerants, i encetar converses per trobar-hi punts de contacte que iniciaren un substrat d'entesa que pogués servir de base sòlida i eficaç, en un futur, per a la resolució definitiva del conflicte que mantenien.
La vida ni se'ls va escoltar.
Els va enviar directament a la merda.
Tot i afegint, mentre donava una altra terrible portada:
"Ja ho teniu bé. Se us ha acabat el xollo. N'estic més que farta d'ells, i de vosaltres."
Anorreats per l'eco de la porta i les paraules, amb una mirada esgarrifada i de terrible consciència, deu i el dimoni ho van tenir clar: també a ells se'ls havia acabat la faena.

I aquella portada va seguir ressonant implacable, escampant-se paorosa per tot aquell espai eteri.
Aquell so d'extraordinària contundència, va caure com una llosa colossal que segella un forat infecte.
I en tancar-se, al seu darrere, com que res ja no tenia sentit, amb un plop (allò de les bombolles) tot va desaparèixer.

Aleshores conten que, a l'infinit, a l'altre, al de debò, la vida, deslliurada per fi, va riure i va recomençar una altra volta.

I conte contat, conte acabat, i qui no bote té el cul foradat!