Conte d'un nen

Un relat de: Xafec

En Feliuet és baix com l'ombra. Té un pare un xic toix i una mare dolça i plàcida. El Feliuet diu que son pare és un energumen quan torna a casa embriac i trontolleja per no caure, i veu que sa mare, plorosa, el recull i l'ajuda a arrossegar-se cap al llit, aconseguint tan sols crits i, alguna vegada, bufetades. Aleshores el Feliuet s'acosta a la dona, li estira el davantal perquè s'ajupi i li dona una besada.
El Feliuet freqüenta els carrers del raval. Té alguns amics; però l'amic preferit seu no és cap nen ni cap nena: és un arbret que hi ha a prop de la seva pobra casa. Moltes vegades se li acosta i li conta tot el que veu i sent. I l'arbret li contesta i li diu:
-Tu ets bo, i fas que els meus dies siguin com les nits serenes en les que puc veure tots els estels.
El nen l'encercla amb els braços i hi apropa el cap fins a recolzar-lo al seu damunt, com si volgués acotxar-lo.
-Avui, a l'escola m'han dit que sóc un enze, que no serveixo pels estudis, i que de gran no seré res.
El Feliuet és un nen solitari perquè si s'acosta a grups de nens del barri el rebutgen i l'escarneixen.
-Arbret, per què em peguen els nens? I per què juguen a matar?
L'arbret l'amanyaga suaument entregant-li amb les seves branques una alenada d'aire fresc, i li diu:
-Sé que no s'haurien d'explicar coses tristes ni tragèdies als nens, però jo no et puc mentir. La majoria dels homes són cruels els uns amb els altres, i són egoïstes, i no coneixen la pietat. Reparteixen amargors i infortunis, i en sofreixen. La majoria dels homes no estima la natura, ni el cel estelat, ni l'aigua que baixa cantant pels torrents. La majoria dels homes creu que els arbres no serveixen per a res i que és millor tallar-los perquè les carreteres puguin anar a tot arreu.
El Feliuet plora una llàgrima. La recull amb molta cura una flor de l'arbre i l'entrega dolçament al seu cor.

Des del seu barri, que s'enfila per un turó, es veu la ciutat. És molt gran i el Feliuet l'endevina complicada. No hi ha estat mai, ni tampoc vol anar-hi. Pensa que el fum de les fàbriques i el fum que fan els cotxes no li deixarien veure la gent, ni les cases, ni allò que pugui veure de bonic.

El Feliuet, alguna vegada, té por dels ulls del seu pare. Sobre tot quan entra a la seva habitació, on guarda un globus verd inflat i uns dibuixos de colors, i amb les seves manasses sembla que ho vulgui trencar tot. Quins ensurts li pega! Però la seva mare i el seu arbret li retornen la confiança i la felicitat quan els ho explica.
-Arbret, tu creus que el meu pare és dolent?
-No. El teu pare va sofrir molt i va ser molt desgraciat. Jo sé que abans estimava molt la teva mare i tenia cura d'ella i l'aviciava i tot. Però un dia que estava molt trist perquè éreu molt pobres va provar el joc. I la pobresa va augmentar. I per no desesperar-se va provar la beguda. I el desesper va augmentar.
-I per quina raó la gent és tan ximple?
L'arbret no va contestar. També ell era desgraciat. I plorava, de nit, perquè sabia coses de la seva propera mort i de la mort de molts i molts altres arbres de tot el món. Però va decidir no comunicar res al Feliuet.

Un diumenge la mare acompanyà el Feliuet al zoo. Hi havia animals bons i d'altres una mica menys bons. Un animalet bo s'acostà on era el Feliuet, davant d'ell féu esforços com si volgués escapar-se, i el Feliuet, creient que li demanava auxili, l'ajudà perquè ho aconseguís. Però no va poder.
-Mare, per què estan tancats?
La mare no va contestar bé. Tan sols sabé contestar aquests mots:
-Perquè tu els puguis veure.
-Pero jo prefereixo veure els ocells quan volen molt enlaire i són lliures.
-Jo també, nen meu, jo també -contestà la mare amb tristesa.
Arribà a casa i ràpidament es reuní amb l'arbret i li digué:
-Avui he vist animals entre ferros i he volgut alliberar-los. La mare m'ha dit que estaven tancats perquè jo els pogués veure, i després un home que semblava feliç m'ha dit que si els alliberés es moririen. Arbret, què és la mort?
-La mort és una cançó llarga que mai no acaba, estimada per algú i plena d'harmonies, i funesta per algú altre.
-I tu també has de morir?
-Sí, jo també.
El Feliuet d'acomiadà de l'arbret i tornà a casa. No pogué sopar. La mare entrà a la seva habitació per esbrinar quin era el seu disgust, però el nen ja s'havia dormit.
Unes hores més tard es despertà i, secretament, sense fer fressa, es dirigí a l'arbret i li digué:
-Doncs si tu et mors, jo vull morir amb tu.
L'arbret no el sentí perquè dormia. El Feliuet ho veié però no ho lamentà: s'hi arrambà, es cargolà als seus peus, i al cap de pocs segons ja dormia i somiava una cançó serena que parlava de la felicitat. A trenc d'alba l'arbre avisà, amb un airet afectuós, la mare del Feliuet. Ella sempre conegué l'amistat del nen amb l'arbret puix que en altres ocasions s'havia comunicat amb ella de la mateixa manera per a fer-li saber coses. La mare s'afanyà corrents vers l'arbre, veié el nen ajaçat damunt de l'herba, al seu costat, l'aixecà, el prengué en braços i el tornà al llit.

Una altra nit, el Feliuet presencià una lluita violenta.
-Arbret, dos homes, amb navalles, lluiten a mort.
-Els homes tenen passions rudes, raonen difícilment, són imprudents i s'inclinen amb facilitat al crit, a l'insult i la maledicció.- Callà un moment, i després afegí: -Feliuet, és bo de tenir un amic, ni que sigui un de sol, que no et compliqui amb preguntes, i et visiti per a demanar-te si necessites res o si tens ganes de rallar amb ell.

Aquest matí el Feliuet ha vist com uns homes ben vestits senyalaven llocs, prenien mides, i feien preguntes estranyes. No sap que aquests mateixos homes demà ordenaran tallar el seu arbret, ni on arribarà el seu dolor.

-Feliuet, la meva vida ja és molt curta i els angelets han parlat amb mi. Déu és prudent i no vol veure'm defallir i augmentar més la meva angoixa. M'ha promès un bon lloc al cel, i que tu et tranquil.litzaràs aviat després que jo me'n vagi. Ens reveurem d'aquí a molt de temps, i des d'aquell dia ja res no ens podrà separar.

El Feliuet no l'entén ni relaciona el que li ha dit amb el fet del matí. Va al llit i s'adorm plorant, desitjant morir-se amb l'arbret per arraulir-se als seus peus per sempre més. El desperta un soroll eixordador.

Uns homes estan trencant el sòl amb màquines de ferro, d'altres miren i comenten uns plànols, i d'altres, ben vestits, suen i s'impacienten. Hi ha un camió que carrega un tronc mig escorçat, i el Feliuet, des de la seva finestra, el reconeix i va com un llamp al seu encontre. Baixa l'escala, ensopega, cau, plora, es torna a aixecar i corre cap al camió que ara ja s'allunya amb velocitat. Un home corpulent el detura. I el Feliuet aprèn que els homes són malvats i són perversos, i que no hi ha major mort que el seguir viu. El Feliuet s'ha esvanit i, un cop refet, triga molts i molts dies a recobrar el sentit de la seva vida i a tornar a somriure al costat de la seva mare.



Comentaris

  • Quin món, el del Feliuet![Ofensiu]
    Airin | 14-07-2006 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt ^^.

    És tendre i a la vegada cru... Si senyor, realment és un bon conte.

  • m'ha vessat una llàgrima[Ofensiu]
    somiserem | 14-07-2006 | Valoració: 10

    Aquest és un conte molt bonic, desmesuradament bonic . La seva delicadesa i sensibilitat m'ha fet vessar una llàgrima.
    Per què el món és tan cruel i pervers?. Per què ja no queden nens com en Feliuet?

  • Record ben lloable dels "Romans Philosophiques"[Ofensiu]
    Esquitx | 14-07-2006 | Valoració: 10

    El conte de Xafec recorda Pope quan demostrà que el nostre es un bon món, i més encara Voltaire quan fa dir al Doctor Pangloss que el nostre és "el millor dels móns possibles".
    Benvingut, doncs, al grup dels feliços Relataires de RELATSENCATALÀ

  • Un record ben lloable dels "Romans philosophiques".[Ofensiu]
    Xafec | 14-07-2006 | Valoració: 10

    El conte de Xafec recorda Pope quan demostrà que el nostre món és un bon món, i encara més Voltaire, quan fa dir al Doctor Pangloss que el nostre és "el millor dels móns possibles".
    Benvingut, doncs, al món feliç dels Relataires de RELATSENCATALÂ.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Xafec

12 Relats

8 Comentaris

17704 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Nasquí a Barcelona fa molts anys.
Sóc un fill de la Veritat. Em limito a pensar-la, a imaginar-la, a callar-la.

Un pare, quan el seu fill té quinze anys, el crida i li diu:
-Puc salvar la teva vida si em fas cas!
Quan el fill compleix vint-i-quatre anys, s'acosta al pare i manifesta:
- Tu fores una vegada el llamp que em cegà; però ara sé que les nostres vides en res no es diferencien, que la gran llum que per mi és la literatura ve d'aquell llamp intens que, lentament, em féu obrir els ulls.