Els passatgers

Un relat de: Xafec

ELS PASSATGERS


La impaciència no el deixava parar un moment. Sense cap objectiu, es movia d'un lloc a l'altre, ara acostant-se a un grup, ara esguardant equipatges, ara contemplant les entremaliadures d'uns nens. Es trobava en una sala immensa, rectangular, plena de gent carregada de maletes que esperava el senyal per pujar al transatlàntic que, des d'aquest port de Barcelona, es dirigiria a Las Palmas de Gran Canària.
Les imatges del port eren les habituals de tots els ports: construccions grises i brutes, aparells transportadors que circulaven per rails, mariners increïblement curtits, molls desordenadament plens de tota mena de mercaderies, vaixells amarrats amb duríssims lligams a uns aferralls enormes, gent esforçant-se acompassadament en les maniobres de desamarratge, i, aquí mateix, una passarel.la per la que J.E. i una inacabable corrua d'homes i dones anaven pujant al transatlàntic.
En entrar al vaixell un macip molt amable li agafà la maleta i l'acompanyà a la seva cabina. J.E. acomiadà d'esma el xicot, desféu la maleta i prengué possessió del lloc. Finalment, pujà a coberta. Temerós i a la vegada perplexe, es limità a contemplar la lluïssor d'un sol que ja expandia els seus rajos en una posta vermella i marinera. Feixugament es recolzà a una barana. Mirant l'aigua, irisada, bruta, opaca, intraquil.la, la seva ment s'allunyà de les imatges per vagarejar pels somnis sorprenents de la nit passada. Recordava dues escenes: en l'una s'intuïa una casa buida a la qual ell, J.E., havia d'anar donant voltes contínuament per a sobreviure; l'altra era una habitació cúbica sense ventilació, plena de llum que el cegava, en la que ell romania flotant mentre l'espai s'ampliava contínuament, sens fi... Un xiulet potent, ronc, sortí del ventre del vaixell, l'atordí i el deixondí alhora. Era el senyal de comiat, l'inici de la travessia a mar oberta.
J.E. es dirigí a la seva cambra seguint passadissos de ferro i guiant-se per una numeració i una senyalització clares. La seva cambra, una estructura de peces cargolades, l'invità al descans.
Dormí acompassant un son irregular, intranquil, amb el soroll dels motors, el tremolament del sòl, el frèvol vaivé del vaixell, una incompleta foscor, frases inintel.ligibles de la gent de les cabines veïnes, uns freqüents canvis de posició, i una vaga audició d'onades.

El matí, inaugurat amb una audiofonia estrident, el portà al saló-bar, un espai molt ampli, ple de detalls de decoració innoble, i mobles incòmodes. Els cambrers, que amb destres recursos invitaven a fer apetibles les consumicions, serviren a J.E. un desdejuni "complet", segons la terminologia internacional, amb cafè negre. Un d'ells respongué a la seva pregunta: -Serem uns quatre cents, a bord.
J.E. es decidí a inspeccionar el vaixell. Recorregué totes les cobertes, laterals i frontals, tafanejà totes les sales i salonets oberts, pujà i baixà empinades escaletes i fialment acudí al lloc més concorregut: la coberta amb la piscina. S'acomodà a un racó. I quedà sorprès per una cosa realment estranya: tothom li donava l'esquena. Aviat es distragué mirant les onades, mirant el cel i els núvols canviants, i mirant les facècies dels vailets i els renys de les mares quan els nens feien imprudències. Al lloc hi anaven afluïnt més passatgers. Curiosament, en cap ocasió ningú no es dirigí vers el racó que ocupava J.E.. Primer l'espatlla, després l'esquena, ningú no li donà mai la cara.
Arribà l'hora de dinar, i anà cap al gran menjador. S'assegué a una taula que li assenyalà un cambrer. El saló anà omplint-se. I en entrar la gent, en grups, es diria que es preparaven per a rebutjar conscientment la cara de J.E.. Aquest, sense preocupar-se'n, més animat que altra cosa, trobà aquesta actitud col.lectiva summament graciosa: cosa ben entenedora si pensem que J.E. era un individu amable, pacífic, que mirava de no molestar mai a ningú, que satisfeia la seva vida sense entrar en converses alienes ni opinant mai amb despit quan se li demanava opinió. J.E. era un home de silencis, passiu, espectador equànime davant de judicis eixalabrats o genials. Per ell, el món era inexplicable, però interessant. El món mereixia ser examinat, estudiat i gaudit. Les paraules eren pura faramalla. J.E. recordà ara, qui sap perquè, una frase que li etzibà un dels seus amics en aquell racó agradable que solien freqüentar a Barcelona les nits plujoses: "Per tu, la vida és una metàfora en marxa".

L'endemà la curiositat el féu esforçar-se per aclarir si realment era cert, o no, aquell absurd, aquella sensació tenaç de què els passatgers no volien mirar-lo a la cara. Amb un llibre al davent dels ulls, com si llegís tot caminant, es passejava per coberta i observava com individus que anaven a passar pel seu costat s'apartaven immediatament al moment que ell separava el llibre del seu davant i insinuava un enfrontament. Seguí, emperò, resolt i segur d'ell mateix, donant voltes prenent el sol, o abocat a qualsevol barana mirant el mar, o assegut a una butaca de qualsevol saleta de descans. No sabia quina causa podia motivar els actes de la gent. Però era un fet: els passatgers el defugien, i fins i tot els cambrers. Al migdia ja no li quedà cap mena de dubte: tothom, diabòlicament, feia per manera d'ignorar premeditament l'existència de J.E..
A l'hora de dinar, en el gran menjador en el qual es repartien regularent les taules, disposades en grups, i obrint passadissos llargs i espaiosos, J.E. decidí aconseguir la prova definitiva. S'assegué ocupant una taula des de la qual podia observar totalment l'ampli menjador. Era evident que des de les taules davanteres fins la darrera, ningú no li donava la cara. Les esquenes de la gent, pels seus gestos, donaven entendre que els braços es trobaven ocupats en l'ús de les mans amb les culleres, o els ganivets i les forquilles. J.E. fragmentà el menjador per taules i es detingué en cada una, observant, amb els braços creuats. Tots els exemples coïncidien: no aparegué l'excepció. Es dreçà sobtadament, travessà les fileres de taules apressant el pas, arribà a l'extrem oposat del menjador, i es tombà d'una revolada: la posició de la gent s'havia invertit, i al seus ulls aparagueren exclusivament, altra vegada, les esquenes dels passatgers. La seva riallada s'expandí per la sala. Tothom va haver d'escoltar-la però ningú no es tombà, ningú no en fèu cas. Aquest fet s'agregà al conjunt dels altres actes inexplicables.
J.E. s'estirà al llit a una hora molt tardana. L'únic que trencava la plena quietud nocturna era la monòtona roncor de la mar i l'acompassat brogit de la maquinària del vaixell. Ajegut, amb les mans sota la nuca, meditava les raons que podien amagar els comportaments coïncidents d'aquells passatgers que no volien tenir ulls per ell, que es tapaven o es giraven per no veure'l. Aquell capvespre havia recorregut els passadissos de la nau per a trobar algú que caminés en sentit contrari, sense èxit. Cansat de caminar, es recolzà amb l'espatlla a la gruixuda planxa de ferro que formava una de les parets del passadís, esperant algun atansament. Quiet, més d'una hora dempeus, anà esperant. De sobte caminà vers ell una dona amb una clau entre els dits d'una mà, mentre amb l'altra s'anava agafant al passamà evitant les possibles sacsejades que produïa el moviment del vaixell. Se li acostava amb femenina naturalitat, fent dansar els malucs, les cames i els turmells. Se l'endevinava de bon humor en el retorn a la seva cambra, fins que a cinc metres d'ell l'esguardà un segon esfereïda, i desaparegué ràpidament dins de la seva cabina: quelcom d'inanimat, de brut, de salvatge, havia volatilitzat la que fins aquell instant semblava ser una dolça imatge femenina.

J.E. cosultava el seu rellotge a les dues de la matinada, desitjós d'oblidar els estranys i desgradables incidents del dia.
A les set i trenta minuts s'incorporà. L'alba era esplèndida. Recollí la cortineta per destapar la rodona finestreta, mirà enfora, i es digué: "Aquest sol sí que em dóna la cara". Es refregà els ulls, sacsejà el cap, xiulà, inicià uns exercicis gimnàstics, i es féu aquesta reflexió: "Tan sols aquells éssers que no han explorat mai la seva consciència, que mai no s'han autoanalitzat, són capaços, sense cap complexe, d'incidir punitivament amb els seus ulls en els altres individus. La impunitat d'aitals homes és perfecta: com que no empren miralls, com que no es parlen a ells mateixos de consciència, com que no porten a la sang cap element pertorbador del seu propi sentit moral, se senten déus, confessors possibles, redemptors..."
Feta aquesta anàlisi sortí de la cabina i tancà la porta. Pujà a la coberta, dominada per poderosos cables i acers, i s'hi instal.là, amo de la visió poètica d'una mar que esquitxava escuma blanquíssima, lluent per uns rajos ardents del sol estiuenc, aquell astre aportador de vida adorat per tantes religions. S'explaià al seu gust en la meditació. Es trobava tot sol, però unes ombres produïdes per uns cossos situats a un pis a sobre d'ell, sobresortien i es movien davant seu. Comptà set ombres: set persones repenjades a la barana, dialogant. Llurs veus eren fortes. S'acabà la seva meditació. Escoltà. Un home deia:
-I fins quan aquesta persecució? Fins quan durarà el drama? Fins quan la nostra pàtria serà trepitjada, expoliada, sotmesa? Fins quan permetrà el món que les minories siguin humiliades i vexades?
Seguí una acalorada conversa sobre les nacions sense Estat. J.E., arronsant les espatlles, deixà el lloc que ocupava i s'endinsà per solitaris passadissos fins arribar a una saleta de lectura. Hi entrà i s'acostà a un cercle de quatre cadires envoltant una taula amb revistes. A la vora hi havia tres butaques ocupades. Dues, les que es trobaven d'esquena, estaven ocupades per homes. Llurs esquenes no es movien: lleus gestos, en passar una pàgina o aspirar un cigar, eren els únics signes de la seva presència. Una dona, molt jove, ocupava la butaca d'enfront. El seu perfi
l ressaltava iridiscent difractant els raigs de sol que li arribaven directament de fora. Els seus ulls, en notar l'arribada de J.E., es desencaixaren, la seva cara es desfigurà i empal.lidí. J.E. anà vers ella i li digué:
-Puc ajudar-la? Es troba malament?
La dona es tapà la cara amb les mans i després d'una iteració d'actes frenètics es posà dempeus, el mirà impulsivament, i xisclà:
-Malvat! Infame! Malànima!
Sortí corrents, embogida, repetint aquests mots a ple pulmó. La porta, de vaivé, anà oscil.lant, aturant-se paulatinament. Els dos homes seguien asseguts a les seves butaques com si no haguessin vist ni sentit res, com si fossin de pedra.
J.E. decidí replantejar-se els fets. Tornà a analitzar-los des de diferents punts de vista i recapacità les circumstàncies que podien haver contribuït a desencadenar-los. No aconseguí treure'n l'entrellat. Uns minuts més tard es distreia contemplant la mar a través del vidre de la porta, estranyant-se de què la quantitat d'escuma abans limitada al deixant de la nau i a un petit entorn d'ella, s'extengués ara fins al límit de l'horitzó.
Després s'allotjà a popa. El sol davallava enrogit. Uns núvols negres, espessos, amagaren amb rapidesa la posta de sol. L'atmosfera canvià en un tres i no res. S'enfosquí el cel i aparegué la pluja, ratxes de vent, l'encrespament de la mar, i el vaivé poderós del vaixell. J.E. retornà a la seva cabina.
Mentre posava la clau al pany, esguardà passadís enllà intentant memoritzar la cambra en la qual havia entrat la nit darrera aquella senyora que s'havia espantat al veure'l o que, almenys, així li semblà. En una de les cabines, aquella o la contigua, estaven omplint unes maletes i tractaven de deixar-la neta, endreçada i desinfectada. Deshabitada: aquesta era la paraula que J.E. trobà més adient, que més feia al cas. Suposà que la senyora havia demanat el trasllat potser per a no trobar-se més amb ell. Es que ell, J.E., era el centre calamitós del conjunt de passatgers? No era, tot plegat, una bogeria col.lectiva? Un individu com ell, tímid, reservat, callat, absent, introvertit, no podia haver ocasionat tals accidents! No ohstant això, el fet és que foren dues dones, i potser dèbils de caràcter, els passatgers que lluitaren justament contra d'ell, d'antuvi amb els ulls i després amb la veu.
Dormí malament. Un somni li'n féu recuperar un altre de llunyà: un cub blanc i desolat que s'eixamplava indefinidament i el feia empetitir fins al no res.

El vaixell ancorà a Tenerife. La passarel.la s'omplí ben aviat de passatgers apressats. Després es desenrotllà una escena indecorosa que J.E. pogué veure de prop. Dues caixes de fusta, sense tenyir, suportades per les espatlles de quatre homes cada una d'elles, creuaven exaltadament la passarel.la. "Sembla un enterrament, i les caixes taüts" es digué J.E. I després, asseient-se a una butaca de la gran sala, comentà per ell mateix: "Quines estranyeses, tot i naturals!".
Unes hores d'espera foren aprofitades pels passatgers per a visitar a corre-cuita la ciutat. La color era sofocant. J.E. aprofità l'absència de gent per a postrar-se esgotat, a qualsevol butaca, amb la seguretat de la solitud.

El vaixell reemprengué el viatge. Els passatgers seguien girant-se quan ell se'ls acostava. I quan no tenien temps de tornar-s'hi d'esquena es tapaven els rostres. Faltaven quatre hores per acabar aquesta enemistat no provocada, inversemblant. Mai més no voldria pensar-hi: ni les seves raons, ni la finalitat d'aquelles insensateses. Prest, doncs, a acabar el viatge, procurà assolir el millor bon humor, saludà a tothom que trobava (sempre capbaixos o girant-li l'esquena) i entrà a la seva cabina per organitzar la maleta.
Un blau intens abraçava el vaixell. Es trobava bé. De sobte l'envaí un neguit intens que l'espaordí. Una tremenda fiblada sacsejà el seu cervell. No era un dolor normal, era un suplici insoportable. Intentà lliurar-se'n fent-se massatge als polsos, tancant els ulls, recargolant-se, donant-se cops al crani. El dolor anà desapareixent tranformant-se en una al.lucinació vertiginosa. L'univers es transmutà: aparegué una llum intensa, encegadora, i es trobà empresonat en un cub cristal.lí, transparent, que s'obria indefinidament, mentre ell, empetitint-se progressivament, flotava dins la llum encegadora. De sobte, de la mateixa manera que li arribà la crisi, li desaparegué. Veié el mar, el vaixell, i al cap de poc no tingué memòria del fet.
Anà al bar. Assegut a un tamboret, algú se li acostà i el tractà d'amic. Era un vellet encongit, segurament nonagenari, posseït per uns ulls petits, apivagadors, circumdats de profundes arrugues, de rostre molt pigat. Li parlà de la seva joventut, volent justificar no s'endevinava bé quins actes, no se sabia de quina història. J.E., sorprès al principi, aconseguí escoltar-lo alleujat. El vellet sospirà, somrigué calmosament, es tragué un mocador, eixugà unes llàgrimes diminutes i, abans d'acomiadar-se, féu tremolar els dits en l'avantbraç de J.E..
-Gràcies, gràcies per haver-me escoltat.
J.E. resolgué aquest adéu amb una idea: "Deuen creure que jo sóc algú especial, poderós, diabòlic. Haig de dir a tothom que van errats!:"
El vaixell arribar a port a l'hora prevista. La gent s'agombolà vers la sortida. J.E. es col.locà darrera seu. Havia de proclamar la veritat, que la seva persona era neta, aliena a la màgia o al sortilegi, que no era un criminal!
Gairebé tots els passatgers anaven a acomiadar-se personalment del capità qui, amable, havia descendit del seu lloc de comandament per atendre'ls. Tothom, alhora, esguardà J.E. quan, de sobte es posà a cridar:
-Vostès s'han equivocat! No sóc un diable! No sóc un malvat! No tinc poders més enllà de la vida! Mai no he cercat de fer mal a ningú!
Una inimaginalble por s'extengué al conjunt dels passatgers. Alguns es desmaiaren. D'altres quedaren morts a l'acte. La majoria xisclava atemorida de la proximitat de J.E.
J.E. quedà atordit. Els seus mebres s'immobilitzaren. Què podia fer? Sortir? No sortir? Pensar? No pensar? Retornà corrents a la seva cabina, que li serví de recer momentani. Es tapà la cara amb ambdues mans. Hi havia una contesta? Poc a poc descobrí la seva cara. Es trobava a prop d'un mirall. I pensà: "Es ben estrany que faci tant de temps que no em posi al davant d'un mirall per a veure com sóc." S'acostà aleshores pausadament al mirall. Hi veié la mort!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Xafec

12 Relats

8 Comentaris

16807 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Nasquí a Barcelona fa molts anys.
Sóc un fill de la Veritat. Em limito a pensar-la, a imaginar-la, a callar-la.

Un pare, quan el seu fill té quinze anys, el crida i li diu:
-Puc salvar la teva vida si em fas cas!
Quan el fill compleix vint-i-quatre anys, s'acosta al pare i manifesta:
- Tu fores una vegada el llamp que em cegà; però ara sé que les nostres vides en res no es diferencien, que la gran llum que per mi és la literatura ve d'aquell llamp intens que, lentament, em féu obrir els ulls.