Lamentació

Un relat de: Xafec

LAMENTACIÓ

Del meu infrangible fàstig neixen versos absents,
buits d'humana benaurança;
lluny d'aquest moment, cerca, com la matinada,
escapar-se de la gèlida nit ma musa l'Esperança.

Ressons gegantins d'un somni impietós
jauen dins mes venes;
com si el jardì abans encisat
fos envaït per cucs grans com penes.

Dolgut, més que mort, enduro els meus ossos;
enterrat, més que despert, viuen en ma sang
agulles que fiblen mon cor i mon pit
com cabdal etern de cruel nissaga de rang.

Deu-me cofres i tresors amagats en la mar fera
i de nou llur llambreig com el sol lluirà;
la meva mà moribunda sortirà del seu cau
i davant tothom al fons del mar l'or anirà.

El secret de la meva ànima són dos ulls purs
com llunes del cel o estels de foc viu.
El seu vers és del bon angel amant de la lira
i el seu nom el meu anhelat camí aspriu.

Pietat galdosa tenyeix adés la meva ànima endurida
pensant que els meus somnis la recobren a la nit.
Voldria que el meu cos morís en aquesta terra de fems,
i encabir-hi la meva ànima ardent al seu llavi i al seu pit.

Com una dansa freda encerclada d'ortigues,
mes passes i mos ulls roden sense rumb ni guia;
ma mort sense ella és desitjada,mentre de nit
forjo son cos al costat meu amb fidel inharmonia.



Comentaris

  • boleta | 30-08-2006

    ... que no em prengui el son, ni la fe... ni la llum... que no arribi mai a formar part del meu cos com a òrgan afegit, segon fetge... que es dil.lueixi...

    Esculls les paraules d´una manera... encisadorament colpidora

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Xafec

12 Relats

8 Comentaris

16902 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Nasquí a Barcelona fa molts anys.
Sóc un fill de la Veritat. Em limito a pensar-la, a imaginar-la, a callar-la.

Un pare, quan el seu fill té quinze anys, el crida i li diu:
-Puc salvar la teva vida si em fas cas!
Quan el fill compleix vint-i-quatre anys, s'acosta al pare i manifesta:
- Tu fores una vegada el llamp que em cegà; però ara sé que les nostres vides en res no es diferencien, que la gran llum que per mi és la literatura ve d'aquell llamp intens que, lentament, em féu obrir els ulls.