Lamentació

LAMENTACIÓ

Del meu infrangible fàstig neixen versos absents,
buits d'humana benaurança;
lluny d'aquest moment, cerca, com la matinada,
escapar-se de la gèlida nit ma musa l'Esperança.

Ressons gegantins d'un somni impietós
jauen dins mes venes;
com si el jardì abans encisat
fos envaït per cucs grans com penes.

Dolgut, més que mort, enduro els meus ossos;
enterrat, més que despert, viuen en ma sang
agulles que fiblen mon cor i mon pit
com cabdal etern de cruel nissaga de rang.

Deu-me cofres i tresors amagats en la mar fera
i de nou llur llambreig com el sol lluirà;
la meva mà moribunda sortirà del seu cau
i davant tothom al fons del mar l'or anirà.

El secret de la meva ànima són dos ulls purs
com llunes del cel o estels de foc viu.
El seu vers és del bon angel amant de la lira
i el seu nom el meu anhelat camí aspriu.

Pietat galdosa tenyeix adés la meva ànima endurida
pensant que els meus somnis la recobren a la nit.
Voldria que el meu cos morís en aquesta terra de fems,
i encabir-hi la meva ànima ardent al seu llavi i al seu pit.

Com una dansa freda encerclada d'ortigues,
mes passes i mos ulls roden sense rumb ni guia;
ma mort sense ella és desitjada,mentre de nit
forjo son cos al costat meu amb fidel inharmonia.